Estat d'alarma. Crònica d'un desastre

Cinc setmanes després, el balanç de la intervenció és demolidora: els recursos de la sanitat privada no han estat posats al servei de la pública en absolut. Pitjor encara, s'han autoritzat tancaments i ERTOs de les clíniques privades mentre en els hospitals públics s'aplicava el triatge de malalts "amb més probabilitat de supervivència" a l'hora d'accedir a les UCIs i els respiradors. L'obtenció de subministraments sanitaris s'ha adaptat submisament a les condicions caòtiques del mercat nacional i sobretot internacional: preus desorbitats, estafes, materials defectuosos i ajornaments de conseqüències desastroses per a la salut i vida dels malalts i els treballadors sociosanitaris.

No hi ha hagut planificació ni tan sols col·laboració interna ni internacional a l'hora d'intentar organitzar racionalment els subministraments d'emergència. El fulletó criminal i sense fi de l'escassesa mundial de mascaretes, tests i respiradors, ha sigut la punta de l 'iceberg del "campe - qui -puga " que ha estat la tònica entre les administracions central, autonòmiques i fins i tot locals. I la manifestació de la incapacitat de tots de fer ús dels poders extraordinaris que els donava l'estat d'alarma per posar de manera immediata totes les empreses privades necessàries a produir d'acord amb les necessitats peremptòries.

Mentrestant, l'Estat Espanyol és el campió mundial en contagis del personal sociosanitari que, a més de patir la greu insuficiència de medis protectors, està treballant fins a l'exhauriment i carregant amb el major pes de la situació, a base de voluntarisme.

Després de dècades de privatitzacions de la indústria farmacèutica, hospitals i serveis sociosanitaris de tota mena, de la reducció d'efectius, de contractes precaris, de tancament de plantes i hospitals sencers, la sanitat pública mai havia esta tan poc preparada per a una emergència com aquesta. El súmmum del cinisme és que els partits responsables de les privatitzacions i retalls (que són tots els que han governat en Espanya i en totes les autonomies) ara demanen aplaudiments als treballadors sanitaris i els demanen acceptar "heroicament" la situació sense preguntar-se sobre la causa.

Els poders de l'estat d'alarma tampoc han servit per a expropiar sense indemnització - i amb persecució penal dels propietaris i gerents - de totes les residències privades de gent gran, responsables directes de la meitat dels morts de la pandèmia. La visió terrorífica de les persones vives i mortes juntes, abandonades a vegades durant dies, amb l'escassíssim personal treballant malalt i sense proteccions, només ha merescut la decisió d "intervindre-les", és a dir, de salvar la situació respectant la propietat. I això que, com en el cas de la sanitat, la catàstrofe estava repetidament anunciada per les organitzacions obreres des de fa més d'una dècada: l'entrega del sector (el 75% de les places) a les mans de fons voltors i multinacionals que només busquen beneficis, la insuficiència crònica escandalosa de personal, els sous de misèria (mínim interprofessional) i la insuficiència de medis materials de tota mena han sigut el dia a dia d'un servei subvencionat per l'Estat i les autonomies en percentatges que van del 50 al 80%.

El confinament no és igual per a tots

El confinament és necessari, sens dubte, per parar la malaltia quan presenta un creixement exponencial capaç de col·lapsar en poques setmanes els hospitals, les UCIs i les mateixes morgues. Però té moltes variants possibles i no és la mateixa cosa quan es viu en un xalet de Puerta de Hierro, que quan dues famílies amb xiquets habiten un xicotet pis sense balcó. De totes les mesures de distanciament social no a soles és la més dràstica, és la més que més colpeja a les classes treballadores, tant des del punt de vista de l'espai de com del de la dificultat per sobreviure tantes setmanes sense treballar ni ingressar diners. Les situacions dramàtiques d'amuntegament en condicions insalubres físicament i psíquicament i la inseguretat alimentària estan mostrant-se de manera generalitzada, especialment en les grans ciutats.

La mà rígida de les instruccions del govern no ha volgut fer adaptacions de cap tipus, ni territorials ni casuístiques per alleugerar - mantenint les condicions de distanciament real - la tortura inhumana que en moltes ocasions representa la prohibició d'eixir del propi habitatge quan aquest no compleix les condicions mínimes d'habitabilitat.

El rigor amb què s'aplica la repressió de les vulneracions al confinament també coneix les classes. Rajoy & cia poden eixir a córrer sense conseqüències, els senyorets de Madrid o Barcelona s'han confinat a Marbella o Andorra, però la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit tenen helicòpters sobrevolant constantment els barris més pobres de les grans ciutats i carden a multes la població treballadora. A més, s'han multiplicat les escenes de violència policial gratuïta contra les persones sense sostre, de minories ètniques o migrants. I l'exèrcit patrulla els carrers i les carreteres de tots els territoris de l'Estat com si fora la cosa més natural.

Rescat il·limitat a empreses, pedaços insuficients per a la població treballadora

En un més, 4 milions d'assalariats han estat llançats a l'atur temporal (ERTO). i ja veurem què significa això de temporal. 800.000 treballadors i treballadores més han sigut acomiadats (malgrat la promesa del govern de prohibir els acomiadaments durant l'estat d'alarma) i centenars de milers de treballadors i treballadores autònoms o sense contracte, s'han quedat sense possibilitat de continuar treballant durant el confinament.

Els diners sobren per a les empreses, especialment per a les grans, a les que es finança la parada productiva mitjançant els ERTO a la carta, però falten per als treballadors i treballadores més vulnerables. Ni tans sols s'ha legalitzat als migrants sense papers, com ha fet Portugal, encara que fora per possibilitar el seu accés a les ajudes més bàsiques i evitar l'afonament de les famílies en la misèria i la fam. Les llarguíssimes cues davant dels bancs d'aliments són comuns en les ciutats, mentre s'endarrereix setmanes i setmanes la mesura 'estrella' de Podemos, la Renta Mínima Vital, que només suposarà un ingrés de 500€ /mes (la meitat del salari mínim) per a prop d'un milió de persones i de la que estaran exclosos els migrants en situació irregular.

La "unió nacional" o els Pactes de la Moncloa-2 per fer-nos pagar la crisi

La gestió de la crisi pel govern PSOE-Podemos està tenint el suport desvergonyit de les principals organitzacions sindicals (CCOO-UGT) i dels propis partits tradicionals de les burgesies perifèriques catalana i basca, com sempre a l'hora de la veritat (és a dir la de salvar els seus negocis i garantir l'estabilitat del poder burgés sobre la societat).

Però la situació no és en absolut estable. La llarga i profunda crisi política de la monarquia no s'ha esborrat de la nit al dia. El coronavirus no ha pogut amagar sota la catifa les contradiccions internes de la representació política de la burgesia, que han donat lloc a quatre processos electorals en quatre anys i al procés català. L'ambient polític durant l'estat d'alarma reflecteix aquesta crisi fins a la histèria.

Si bé tots els partits que són el suport bàsic de la monarquia somniem assolir la "unió nacional" (Pactes de la Moncloa-2) per aconseguir un govern fort i estable, el tàndem PP-VOX sembla haver decidit arribar-hi per un camí propi i molt perillós: en el millor estil del populisme feixista, estan desenvolupant una fosca campanya mediàtica que pretén aprofitar l'angúnia social per a tombar el govern actual. Posat que estan en minoria parlamentària i social, l'objectiu només potser debilitar al màxim a l'adversari per o bé convertir-se ells en el nucli del govern d'unitat nacional, o bé ... posar les bases d'un cop d'estat militar, al que VOX crida de manera periòdica.

El diagnòstic de la situació socio-econòmica més greu des de la postguerra civil és clar:

• Tota la intervenció prèvia de l'Estat capitalista (en tots els seus nivells) ha anat en la línia de facilitar els negocis i beneficis privats a tota costa, deixant en el límit la capacitat de resposta organitzada davant de catàstrofes sobrevingudes, incloent-hi les anunciades repetidament pels científics com la present pandèmia.
• L'acció del govern espanyol davant la crisi sanitària i econòmica no s'ha diferenciat en res important de la dels altres governs burgesos de l'entorn europeu, independentment dels partits governants. La ineficàcia i el caos en el desenvolupament de les mesures són la simple anècdota respecte al fons de la qüestió: la preocupació central, malgrat tots els comités amb els millors científics, ha sigut mantenir els beneficis de la major part possible d'empreses i serveis privats, encara sabent que no disposaven de garanties de seguretat per als treballadors. Com en Itàlia, en França o els Estats Units, han sigut els treballadors de les grans empreses - amb vagues salvatges gairebé sempre - els que han forçat la parada de la producció de les factories per evitar que es convertissin en focus massius de la malaltia.
• Les mesures econòmiques centrals es prenen per facilitar la vida a la classe capitalista, respectant les seues propietats i mostrant una generositat de recursos públics que supera el salvament de la banca privada en la crisi anterior.
• Les classes treballadores són les que més pateixen l'epidèmia, els perills del treball durant l'epidèmia i les misèries del confinament. Tanmateix, les mesures que es prenen per pal·liar la seua dramàtica situació són mesquines i arriben lentament. El criteri, com està aconsellant l'FMI a tots els països, és atorgar el mínim necessari per evitar una explosió social immediata. Fora d'aquest mínim, davant el col·lapse dels serveis socials i la "caritat privada", moltes famílies estan sobrevivint a la fam gràcies a xarxes espontànies suport mutu veïnal.
• El finançament de totes les mesures econòmiques extraordinàries està fent-se fonamentalment multiplicant el deute públic i amb càrrec a la caixa de la Seguretat Social, duguen-la irremeiablement a la bancarrota. Les enormes sumes de les partides pressupostàries dedicades a l'església catòlica, l'exèrcit, els cossos repressius o la monarquia estan sent religiosament respectades pel govern progressista.
• La Unió Europea no ha servit ni per a coordinar la lluita sanitària ni per donar suport solidari als països més afectats. Una vegada més s'ha comportat exclusivament com un càrtel de banquers que discuteixen amb el client arruïnat les condicions dels crèdits.
• Per fer recaure sobre la classe obrera el cost de la lluita contra la pandèmia i de la crisi econòmica històrica que s'anuncia, el govern està dotant l'Estat capitalista de nous instruments de control i repressió social basats en tecnologies d'avantguarda, en la línia marcada per l'estat capitalista i dictatorial xinès.
• El «nou pacte de la Moncloa» persegueix apuntalar l'ordre burgés amb un govern fort i estable davant del perill d'un esclat social. No obstant això, les contradiccions centrípetes de la burgesia i la desconfiança en la capacitat del PSOE i Podemos per encotillar el moviment de les masses (com el PCE dels anys '70), dificulten enormement el pacte i són el territori abonat per a la simpatia de la petita burgesia per les solucions militaristes de VOX.

L'emancipació dels treballadors serà l'obra dels mateixos treballadors

En aquestes condicions, la classe obrera no té res bo a esperar de ningú. Ni del govern PSOE-Podemos, que es configurà per salvar la monarquia i gestionar lleialment els interessos del capital, ni dels dirigents de les organitzacions obreres que col·laboren amb ell (com amb els anteriors). Encara menys del filo-feixistes que volen enderrocar el govern actual per ressuscitar tot el possible del règim de Franco i al mateix Franco, si pogueren.

Ni a l'Estat Espanyol, ni a Europa ni arreu al món, la classe obrera ha d'acceptar que l'enemic de classe gestione la crisi contra ella. Si alguna cosa ha demostrat la pandèmia, és que el món funciona perquè els treballadors el fem funcionar i que les fronteres i els interessos "nacionals" són greus obstacles per a la solució racional de la crisi i per als interessos de la majoria de la societat.

Hem de recuperar la consigna de la I Internacional "L'emancipació dels treballadors serà l'obra dels mateixos treballadors". I amb tots els medis de què disposem en cada moment, lluitar amb total independència respecte a la classe enemiga i autoorganitzar-nos per les reivindicacions més imprescindibles per a la supervivència del dia a dia, però també per acabar definitivament amb el poder de la classe social que du la humanitat de catàstrofe en catàstrofe cap a la barbàrie. Hui, més que mai, cal posar-se a construir un partit obrer revolucionari i una internacional obrera revolucionaria per acabar amb el capitalisme i construir una nova societat socialista mundial.

4 de maig de 2020

Internaciema Kolektivista Cirklo