La crisi política espanyola està emmarcant-se en un nou context de lluita de classes internacional, on la vaga indefinida dels transports públics francesos (mes i mig!) és actualment la fita més important. Una onada impressionant de rebel·lions contra els governs en tots els continents (Algèria, Xile, Haití, Líban, Iran, Sudan, Hong Kong...) ha posat sobre el tauler mundial la fragilitat dels sistemes de dominació capitalista que imposen a les masses una pobresa creixent. Amb una característica bastant general: les mobilitzacions tendeixen a escapar del control de les velles direccions reformistes (polítiques i sindicals) o directament burgeses, de la mateixa manera que es va veure durant els aldarulls de Catalunya en l'octubre passat.

Ara, en Espanya, el nomenament del nou govern PSOE amb Pablo Iglesias en una vicepresidència i quatre ministres de PODEMOS, domina momentàniament "l'ambient polític" de l'Estat Espanyol. Per a la seua formació s'ha necessitat l'abstenció, quan no el vot favorable, de tot tipus de partits regionalistes, nacionalistes i independentistes, la major part dels quals - i sobre tot els més importants (ERC i PNV) - representen directament una fracció de les burgesies perifèriques.

Cap problema per als nostres socialdemòcrates tradicionals (PSOE) i els de nou cuny (PODEMOS, els que fa cinc anys "assaltaven els cels"). El programa de govern que han anunciat no posa en qüestió cap element estratègic per al manteniment de l’estatus quo social, polític ni econòmic de l'Estat Espanyol.

En 50 pàgines plenes a vessar d'expressions totalment buides del tipus "es revisarà, s'estudiarà, s'apostarà, s'impulsarà", el document signat per Pedro Sánchez i Pablo Iglesias destaca molt més pel que calla que no pel que diu que farà.

Per exemple, després de titular un apartat amb la vella promesa electoral "derogarem la reforma laboral de 2012", es comprova que només preveuen derogar algun dels aspectes més agressius d'eixa reforma, mentre pensen mantenir una bona part d'ella i la totalitat de les anteriors. El text promet hipòcritament "avançar en la reducció de la precarietat i la pobresa" quan, precisament, eixes reformes són les culpables de l'extensió generalitzada de la precarietat laboral en la classe obrera, dels salaris de misèria conseqüents i de la pèrdua de drets front al poder patronal. En aquest context, l'anunci d'un "nou Estatut del Treballador" ha d'entendre's com la voluntat d'incorporar les reformes laborals al rang de llei orgànica i d'introduir l'acomiadament gratuït dels treballadors, implantant l’anomenada "motxilla austríaca" que defensa el PSOE.

El programa de govern inclou la revalorització de les pensions segons l'IPC, guanyada per la gran lluita dels treballadors jubilats, però preveu mantenir el pensionàs del Govern Zapatero i aprovar un d'addicional.

El problema de l'habitatge, que desespera milions de famílies, s’encara amb bones paraules ("se frenarà, s'impulsarà") mentre existeixen centenars de milers de pisos en mans dels bancs i dels fons voltors, que no tenen res a témer dels nous governants.

L'ensenyament de la religió deixarà de ser curricular, però no es tocarà el finançament de l'ensenyament privat, majoritàriament religiós, ni de la religió en els centres públics. Tampoc, és clar, l'escandalós finançament general de l'església catòlica.

La Llei d'Estrangeria, l'existència dels CIE's, la militarització de les fronteres contra els migrants, la pertinença a l'OTAN i les intervencions de tropes espanyoles a l'estranger tampoc entren en la voluntat "reformista" del nou govern.

Tot l'aparell repressiu serà mantingut, però per si algú es preocupa, s'anuncia repetidament (almenys en dos punts) l'increment dels efectius de las "forces i cossos de seguretat de l'estat" a més "d’ un pla d'infraestructures de la Guàrdia Civil".

Ni la Llei Mordassa pensen derogar de veritat: es limiten a dir que faran un altra Llei que la "substituirà". Podem imaginar que ho faran en la línia del Decret-Llei de mordassa digital aprovat recentment pel govern de Pedro Sánchez, per reforçar la repressió de les protestes massives contra la sentència dels presos independentistes catalans.

El govern del PSOE-Pedro Sánchez no ha rebaixat ni una mica la repressió desenvolupada contra Catalunya pel govern Rajoy. Ni modificat la infame política penitenciària contra els presos bascos que implantà Felipe Gonzàlez. Ara, en mans del govern PSOE-PODEMOS, la negació del dret a l'autodeterminació del poble català pren la forma d'oferta de "diàleg dintre de la constitució", el que no pot tindre més significat que guanyar temps per desactivar les mobilitzacions catalanes dels darrers anys, i les recurrents en Euskadi, que posen en qüestió directament la monarquia, es a dir, el sistema de dominació polític del capital a l'Estat Espanyol.

En resum, el nou govern es proposa oferir algunes reformes que creen il·lusions de canvi al si de la classe obrera (de la que formen part els pensionistes), de les nacionalitats oprimides i dels sectors socials amb més capacitat mobilitzadora, com ara, les dones i els homosexuals.

Ja ha obtingut (i continuarà comprant) l'aval explícit de les burocràcies sindicals i la col·laboració dels dirigents nacionalistes i dels moviments feministes i LGTB majoritaris, com en altres ocasions els governs PSOE. Però l’estabilització política que busca per tancar la crisi històrica de la monarquia i assolir "la pau social" és la quadratura del cercle, perquè cap dels problemes que han estat a la base de la crisi política dels darrers anys van a ser resolts.

Les condicions de vida de la classe obrera han empitjorat molt les darreres dècades, per les crisis econòmiques successives, l'atac de tots els governs (inclosos els del PSOE) contra les velles conquestes socials, i fins i tot més pel desbocament del preu de l'habitatge. Hi ha 3,2 milions d'aturats i entre els joves menors de 25 anys la taxa d'atur és del 33,4%. Els salaris no recuperen el poder adquisitiu, el 92% dels nous contractes són eventuals i la majoria d'ells per hores i dies. La jornada real de huit hores és un vell somni. I ja s'acosta la propera crisi, que reforçarà necessàriament les exigències de la burgesia cap al govern, perquè l'ajude a augmentar la seua part del pastís menguant i perquè reprimisca sense massa contemplacions les lluites obreres i socials.

Per la mateixa raó, l'agressivitat dels partits del trifachito contra el govern de la coalició "d'esquerres" - ja desbocada - anirà in crescendo, per molt que aquest demostre ser un lleial gestor del capitalisme i defensor de la unitat d'Espanya. Quan les coses van malament, l'amo prefereix més governar directament que no amb intermediaris.

A més, contra aquest tipus de govern, el missatge de populisme feixistenc de VOX és probable que incremente la seua audiència entre les capes de la petita burgesia en perill de pauperització i fins i tot en algunes franges de la classe obrera. Aquestes capes socials, quan deixen d'esperar del govern una millora de la seua situació, i no veuen que les organitzacions de la classe obrera lluiten per un futur diferent, es tornen especialment permeables als discursos més reaccionaris i activament antiobrers que es presenten sota la bandera de la pàtria, la raça, la religió i la supremacia del mascle.

Aquest govern PSOE-PODEMOS, en definitiva, treballarà per augmentar "la governabilitat" burgesa de l'Estat, però no assolirà ni un dia de respir atorgat pels partits, els medis de comunicació i els aparells de l'estat, en mans de la dreta espanyolista, hereva - totes de les seues branques - del franquisme.

Als revolucionaris compromesos en organitzar un autèntic partit de la classe obrera que lluite per acabar definitivament amb la putrefacció econòmica, política i social del capitalisme, ens pertoca dir-ho ben clar: tot i que que amb un "talant" diferent, aquest govern treballarà sotmès a la burgesia i, per això mateix, no resoldrà els problemes dels treballadors i treballadores. Ni alliberarà de l'opressió els pobles. Tampoc amb ell hi ha futur. Només si aconseguim arrancar-li el poder a la classe capitalista i prendre'l amb les nostres mans evitarem que cada dia la nostra existència siga més dura i miserable.