[Editorial de Kreta Cirklo nº 9]

A punt d'entrar al seu tercer any de gestió, s'imposa la necessitat d'un balanç del govern PSOE-IU-Podemos, autoproclamat com "el més progressista de la història".

Reformes laborals, salari mínim, subsidis, migrants, ocupació

En dos anys, el govern no ha derogat, com va prometre, les reformes laborals que han reduït al mínim els drets dels treballadors, implantat l'acomiadament lliure quasi gratuït i establert la precarietat generalitzada. El compromís d'apujar el salari mínim s'ha quedat en quantitats ridícules que avergonyeixen fins i tot a les submises burocràcies sindicals d'UGT i CCOO.

E l "producte estrella" de Podemos, la Renda Mínima Vital, ha resultat ser més pobre i restrictiu que els instruments ja existents en moltes comunitats autonòmiques.

Els migrants, inclosos els menors d'edat, segueixen sent tractats com a delinqüents i reexpedits "en calent" al Marroc.

A més, el govern permet els acomiadaments massius en sectors tan rendibles com la banca i prepara l'expulsió de milers d'interins, després de privatitzar la gestió de serveis públics de tanta importància com el SEPE.

D'altra banda, mentre les màquines de màrqueting governamental anuncien les "grans millores" de l'ocupació en els últims mesos, la realitat és :

• que hi ha tres milions i mig d'aturats i només dos milions rep alguna prestació;
• que les taxes d'atur superen el 38% entre els joves;
• que es destrueixen sense parar ocupacions de qualitat en la indústria i els serveis; que aqueixes ocupacions perdudes se substitueixen mitjançant contractes cada vegada més precaris;
• que entre gener i setembre de 2021, de 12,4 milions de nous contractes 11 milions han sigut temporals (el 88,5%) i un de cada 5 a temps parcial.
• que la capacitat adquisitiva dels salaris es perd dia a dia amb una inflació mitjana que al setembre ja arribava al 4%, i això sense reflectir l'escalada ni dels lloguers ni de l'electricitat.

Pensions

De la mà del ministre José Luis Escrivá, de trajectòria professional sempre lligada als grans interessos bancaris (Banc d'Espanya, Banc Central Europeu, BBVA), el govern prepara un nou atac al sistema públic de pensions. El projecte aprofundeix en el gran pensionàs de Zapatero i es proposa augmentar encara més l'edat de jubilació (70-75 anys, amenaça!), reduir les pensions reals castigant més la jubilació anticipada i canviar de nom però no de contingut, la reforma del PP. Però va molt més lluny que totes les reformes anteriors: se centra en l'entrada dels fons de capitalització en el sistema actual, de repartiment, i en l'impuls dels plans privats col·lectius. S'obri la via, activament, al vell somni de la burgesia de desmuntar el sistema públic de pensions per obrir un territori immens de negoci a la banca privada.

Habitatge

Els desnonaments han afectat 30.000 famílies l'últim any, malgrat la promesa de Sánchez-Iglesias de què es prohibirien durant la pandèmia. Els preus dels lloguers han pujat una mitjana del 40% en els últims 5 anys, però moltíssim més en les grans ciutats i amb la pandèmia. Milions de joves amb treballs precaris no poden independitzar-se dels pares, milions de famílies treballadores han de triar entre pagar el lloguer o menjar. Els pisos compartits han deixat de ser una forma de vida d'estudiants per a passar a ser una necessitat de famílies treballadores, amuntegades per a poder pagar el lloguer o la hipoteca. Els desnonaments afecten fins i tot els ancians, les pensions ridícules dels quals no poden absorbir els increments dels lloguers.

Davant aquest drama, la proposta de llei d'Habitatge, pactada entre PSOE-Podemos, ni tan sols dificulta els desnonaments de les famílies. Se limita a aprovar mesures per a facilitar la construcció i explotació privada de suposats habitatges "socials", a aprovar incentius fiscals als propietaris perquè "no pugen molt" els lloguers i a subvencionar temporalment (dos anys), amb 250 € al mes, a una proporció xicoteta de joves. Mesures totes elles provades àmpliament en altres països sense cap èxit (només cal mirar la situació a Berlín després de diversos anys d'implantar el mateix sistema incentivat de control "voluntari dels increments"). En realitat, paraules i paraules. Ni tan sols pegats. Perquè la base política del govern és el respecte absolut a la propietat privada dels grans propietaris, fins i tot quan aquesta són centenars de milers de pisos en mans dels fons voltor i provén del salvament a la banca amb diners públics o de la privatització escandalosa dels habitatges municipals públics.

Catalunya

Tampoc s'ha fet un avança gens important per solucionar de manera democràtica el conflicte amb Catalunya: després de dos anys com a president del Govern, Sánchez manté la persecució activa del president a l'exili, Carles Puigdemont i s'ha limitat a indultar parcialment i condicionalment a nou presos-insígnia.

Més de 3.000 persones encausades, arrossegades a la falsa proclamació de la república catalana, han quedat a la mercè del sistema judicial espanyol, de les seues lleis repressives intactes i dels seus jutges reaccionaris.

La pau institucional actual entre els governs espanyol i català òbviament no es deu a l'acció del primer, sinó a la capacitat d'arrossegar-se del segon, de la mà d'ERC i Junts, els representants de sempre de les diferents fraccions de la burgesia catalana.

Estat postfranquista i lleis repressives

Tot està sent respectat escrupolosament pel govern: la monarquia putrefacta i corrupta, l'església catòlica amb les seues subvencions i el seu poder, els aparells judicials, repressius i militar, controlats des del més profund per les mateixes forces postfranquistes (inclosos l'Opus Dei i els Legionaris de Crist) que dominen al PP i Vox. Es respecta tot, encara sabent, per experiència dels governs anteriors del PSOE i per la pròpia de dos anys, que aqueixes forces no per ser tractades amb guant de vellut deixaran d'utilitzar amb ràbia creixent els seus recursos i el seu poder per a intentar recuperar el govern.

Res s'ha tocat tampoc de les darreres lleis repressives del PP. En la seua campanya electoral el PSOE va prometre derogar-la, però la Llei mordassa es continua aplicant a vaguistes, manifestants, periodistes, artistes, bloggers. Com el codi penal i els seus delictes "contra els sentiments religiosos" i "d'odi ", purs delictes d'opinió que només existeixen per a defensar a capellans i feixistes.

Ni tan sols s'ha depurat a la policia, després de les proves presentades en el cas judicial Villarejo. El govern no sembla veure raons per a això, malgrat l'ús continuat de l'aparell policial i judicial per a la persecució privada dels enemics polítics externs del PP (Podemos, catalans, amb falsificació de proves..), o contra "amics" interiors del mateix partit. Sense comptar la posada a la disposició de les clavegueres de l'estat a favor de conspiracions d'aquesta o aquella fracció dels consells d'administració de BBVA, Repsol, CaixaBank i qualsevol empresa que pagara bé. l

Tot això té les seues conseqüències cada dia: la major part de la corrupció del PP queda impune en els tribunals, com la major part de les agressions policials, feixistes o homòfobes. La policia protegeix els manifestants de Vox i acusa de delicte "d'odi" als manifestants antifeixistes que els encaren. Fins i tot un diputat de les Corts pot ser condemnat pel Tribunal Suprem (Alberto Rodríguez, Podemos) sense proves, simplement per la declaració d'un policia. Una situació habitual, d'altra banda, en les sentències contra treballadors dels piquets de vaga o representants sindicals no domesticats.

El recent acord PSOE-PP-Podem per a la renovació del Tribunal Constitucional i el de Comptes, amb el seu repartiment partidista de llocs, només afegeix més descaradura a la falsa independència del sistema judicial. Intacte en tota la seua estructura, aquest sistema judicial ara tindrà l'aval explícit no sols del PSOE sinó també de Podemos.

El preu de l'electricitat i l'oligopoli energètic

Pràcticament cada dia que passa, el preu de l'electricitat assoleix màxims històrics, sumant-se a l'efecte de l'encariment de l'habitatge i els aliments. Per als primers 9 mesos de l'any, l'INE calcula que el rebut de la llum a les famílies ha pujat un 40% malgrat la reducció temporal d'impostos.

Fins a setembre, mentre les famílies treballadores eren les més afectades, el govern s'ha limitat a dir que es tractava d'un problema molt a curt termini, a demanar "empatia" (sic) a les empreses subministradores o, ja al juny, a reduir temporalment l'IVA de la factura.

La decisió d'intervindre només s'ha pres de debò quan al setembre el preu descontrolat de l'energia afecta sectors importants de la burgesia, i han començat a haver-hi tancaments d'empreses per impossibilitat d'assumir els costos elèctrics. Van començar els xicotets negocis, però el tret d'eixida l'ha donat la siderúrgica d'alumini Sidenor, a Euskadi, que ha tancat fins a desembre, després de veure multiplicat per 4 la seua factura energètica. Després d'ella, immediatament, han anunciat tancaments Fertiberia, Ferroatlántica, Asturiana de Zinc, AcelorMittal, i el llistat s'àmplia setmana a setmana.

L'explicació oficial del tripoli Endesa-Iberdrola-Naturgy, assumida oficialment pel govern, és l'encariment internacional del preu del gas i amb ell els drets d'emissió de CO₂ (que no és més que un impost de la UE), a causa de l'estirada de la remuntada econòmica. No hi ha pitjor mentida que la veritat dita a mitges. Si bé és cert que es tracta d'un fenomen mundial, poc a poc ha anat desentranyant-se la madeixa al voltant de les tarifes anomenades marginals, dissenyades per a garantir el màxim benefici de les empreses. Aquestes tarifes imposen al consumidor el preu del mètode de producció més car, ara el gas. Com només el 27% de tota l'electricitat produïda té aqueix origen, l'electricitat originada per altres mitjans més barats (el 73% del total) genera beneficis extraordinaris a la mateixa velocitat que s'encareix el gas. Poc importa que s'expulse a la pobresa energètica a milions de llars i s'arruïnen empreses.

Després de marejar la perdiu durant mesos negant l'innegable, el propi govern calcula, en el seu Pla de Xoc aprovat a l'octubre, que aquests beneficis extraordinaris embutxacats per les elèctriques gràcies a la pujada del preu del gas ("beneficis caiguts del cel", diu) ascendeixen ja a 2.600 milions d'euros. Que se sumen als 7.000 milions que anualment obtenen d'una manera suposadament més terrenal.

L'oligopoli no està disposat a perdre l'oportunitat de qualsevol euro de benefici. En ple estiu i època de sequera buiden pantans - en secret i impunement - per a aprofitar més encara la diferència entre el cost barat de producció i el preu car de venda. A cada insinuació del govern de controlar les seues rendes, les elèctriques responen amb tal prepotència que han arribat a amenaçar amb parar les centrals nuclears!

Las grans corporacions han decidit sempre el que el govern ha de fer, per a això és el seu estat. Però en aquest cas, els llaços de les empreses dominants del sector amb l'aparell de l'estat són directes i escandalosos. Els seus homes ocupen els llocs de les institucions encarregades de controlar-les. A més, el circuit es tanca amb les anomenades "portes giratòries": el tripoli Endesa-Iberdrola-Naturgy porta dècades garantint sucoses sinecures a desenes d'ex presidents de govern, ministres, secretaris d'estat i alts càrrecs de tots els partits governants. Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González i José María Aznar encapçalen la llista d'agraïment pels serveis prestats. L'últim, Miguel Carmona a l'octubre de 2021, és un nan al costat d'ells o de Miguel Boyer, Pedro Solbes, Luis de Guindos, Rodrigo Rato, Elena Salgado, Josep Borrell, Javier Solana o Narcís Serra.

Durant aquest temps, Podemos ha fet de flanc esquerre governamental amb la seua proposta de creació d'una empresa pública per a fer-li la competència a les privades. Pur fum podemita, que requeriria temps i molts diners públics i que serveix per a acostumar els seus seguidors a respectar la propietat privada del gran capital i llur dret sagrat al benefici en condicions de mercat "més saludables". Aquest partit i el reformisme independentista basc o català (Bildu, la CUP) han limitat tot el seu esforç de mobilització de masses a la convocatòria d'alguna apagada, com el del 8 d'octubre "contra la pujada de la llum i l'oligopoli de les elèctriques", signada al costat d'ERC i Junts. Mai plantegen l'expropiació de les companyies i posar-les al servei de les necessitats del conjunt de la societat, ni tan sols fixar un preu màxim de l'electricitat. Res nou que esperar d'ells. Les confederacions sindicals, per part seua, gemeguen de quan en quan en els mitjans de comunicació, pregant al govern "que controle els preus". Res nou, tampoc.

Finalment, el "Pla de xoc" negociat amb Podemos per a l'aprovació dels pressupostos pretén limitar durant uns pocs mesos i parcialment (deixant intacte el 10%) els beneficis extraordinaris. Però es tracta d'una simple retenció, perquè s'estableix la garantia jurídica de recuperar-los en el futur via "dèficit tarifari", aqueix mecanisme etern que fa que el preu de l'electricitat a Espanya siga dels més cars d'Europa.

En resum, el Pla de Xoc no és més que un xicotet pegat que a més costarà a les arques de l'estat 900 milions d'euros de drets d'emissió de CO₂, que se li condonen a les companyies. I l'1 d'abril de 2022 volta al mateix mecanisme infernal.

Capitalisme verd i els diners de la UE

L'Estat Espanyol serà un dels grans beneficiats del fons d'emergència COVID aprovat per la UE ("Next Generation"). Se li han adjudicat un total de 140.000 milions. Fins a l'any 2023 es rebran 72.000 milions d'euros que no hauran de ser retornats, a diferència de la suma restant que podrà ser sol·licitat en qualitat de crèdits fins a 2026. Per a entendre l'envergadura dels números: es rebrà en dos anys, en concepte de subvenció no retornable, l'equivalent al 6,3% del PIB anual. Es tracta d'un pastís gegantesc a repartir-se entre les diferents fraccions econòmiques i territorials de la burgesia. Les lluites, la compra-venda de vots, els paranys i els escàndols estan ja desenvolupant-se. Els més forts es faran amb la part del lleó.

El control centralitzat d'aquests fons des del govern li atorga un poder enorme. Però, per això mateix, també agreujarà encara més la ferotgia amb la qual serà assetjat pel partit desplaçat, el PP, i el seu actual gos de presa, Vox, que mobilitzaran desesperadament les seues bases socials actuals i potencials. I, davant l'absència d'organitzacions de masses que defensen mínimament els interessos de les classes treballadores, pot ser que arrosseguen darrere seu i les seues posicions ultrarreaccionaries a fraccions importants de la petita burgesia arruïnada i de la pròpia classe obrera. El fenomen Díaz Ayuso de Madrid no és més que un assaig en aquesta direcció. El "Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència" és el projecte del govern PSOE-Unides Podem per a l'ús d'aquests fons. Oficialment, un del seus objectius principals és "la transició energètica" que implicarà el repartiment multimilionari entre les grans empreses energètiques que tenen a tot l'Estat contra les cordes i que, a més, són les majors contaminants. Diners al llop, perquè cuide lesovelles.

D'altra banda, la sinceritat del lliurament del govern a la lluita contra el canvi climàtic la mostra el seu suport als projectes d'ampliació dels aeroports de Barcelona o Madrid i a la del port de València, que tant interessen a la gran burgesia. No obstant això, a l'executiu sí que li sembla molt ecològic el seu projecte per a cruixir de peatges els usuaris de les carreteres, mentre permet que els preus ferroviaris entre grans ciutats siguen inaccessibles a les famílies treballadores.

Ni una mica de tots aquests diners europeus està previst que s'aplique a alleujar problemes i necessitats de la classe obrera i la resta de treballadors. No es dedicaran, per exemple, a la millora de la sanitat pública, deteriorada després de dècades de retallades. Ni si més no a actualitzar els sous del personal sanitari, exhaust per una pandèmia controlada, però no finalitzada. De fet, no tenim cap mena de dubte de què els fons europeus tampoc es dedicaran de veritat a alleujar l'agressiu assetjament de la producció capitalista contra la naturalesa, perquè l'únic objectiu d'aquest sistema és la maximització del benefici privat, i és això el que ens ha portat al desastre ecològic actual.

Això és la socialdemocràcia en la seua més pura naturalesa: quan governa, gestiona els interessos conjunts de la burgesia i adorm les masses treballadores amb promeses i petites engrunes o pegats que no solucionen els problemes i que són fàcilment reversibles per governs posteriors.

La classe obrera existeix i necessita lluitar

Passat l'estupor i les limitacions dels mesos més durs de la pandèmia, la classe obrera comença a reprendre impuls en les seues lluites, quasi sempre defensives. A les importants mobilitzacions recurrents en defensa del sistema de pensions se sumen les cada vegada més habituals vagues en el sector sanitari, metres, ferrocarrils, bombers forestals o metall. Entre elles cal destacar la vaga de Tubacex, a Euskadi, que ha durat 236 dies i obtingut la reincorporació dels 129 acomiadats. És una fita molt important en els actuals temps i una victòria amarga, perquè ELA i CCOO han dividit a última hora l'assemblea i signat l'ampliació de la jornada anual en 40 h i la congelació salarial fins el 2025. Però és una prova més que la lluita, la democràcia obrera i la unitat permeten vèncer.

En aquest moment, els eixos prioritaris que exigeixen aconseguir un front comú de la classe obrera i de totes les classes treballadores són:

• La defensa dels llocs de treball de qualitat enfront de la precarització,
• la reducció de les hores de treball fins a acabar amb l'atur,
• l'actualització dels salaris i pensions enfront de la pèrdua de poder adquisitiu,
• la congelació dels lloguers en el nivell més baix anterior a les dues bambolles immobiliàries,
• la congelació del preu de l'electricitat en el nivell, com a mínim de 2019,
• la defensa de la sanitat, el sistema públic de pensions i l'ensenyament públic,
• la regularització dels treballadors i treballadores migrants,

Un front comú per a la lluita. Perquè només exercint la lluita de classe contra classe s'obtenen victòries. De l'actual govern, reformista sense autèntiques reformes, els treballadors no poden esperar cap solució real als seus problemes i necessitats.