Editorial Kreta Cirklo nº 13

Una guerra a Europa més enllà d'Ucraïna ja no és una “fantasia”, ha sostingut aquest dimarts Josep Borrell, Alt Representant de la Unió per a Política Exterior i de Seguretat, durant un discurs en un esdeveniment de la Nova Economia Fòrum celebrat a Brussel·les. (El Confidencial, 9 d’abril de 2024)

La situació mundial actual continua marcada per la guerra econòmica cada vegada més oberta entre els EUA i la Xina i per la consolidació de dos grans blocs econòmics-militars al voltant de cadascuna de les dues potències imperialistes. La competència pel repartiment capitalista del món ha situat la major part dels països del continent europeu del costat nord-americà, malgrat que en nombroses ocasions els seus interessos no coincideixen o inclús són contradictoris amb els dels EUA. L’assumpció de les sancions contra l’energia russa o, més recentment, el proteccionisme contra els cotxes elèctrics xinesos, en són una bona mostra de la subordinació acceptada pels països de la Unió Europea. Subordinació, que militarment, es manifesta en un reforçament històric de l’OTAN i la multiplicació de la despesa armamentística exigida pels EUA als països adherits.

El desenvolupament d’aquests conflictes interimperialistes amenaça el desfermament de guerres de gran amplitud, centrant-se els focus de tensió en Àsia i Europa.

En Àsia, a l’Orient Mitjà, la guerra israeliana a Gaza, Cisjordània – amb el suport incondicional dels EUA- amenaça en estendre's al Líban, Iran i Síria. I en el mar de la Xina es multipliquen les provocacions militars entre la Xina i el grup d’aliats dels EUA, l’anomenada AUKUS (Australia, Regne Unit i EUA) més Taiwan, Filipines i el Japó.

Al cor mateix d’Europa, la guerra de Rússia contra Ucraïna està devastant aquest país i alhora serveix d’excusa per a la depredació econòmica colonialista per part dels països de l’OTAN:

A Ucraïna, Rússia està lliurant una guerra d'invasió imperialista. Però encara no és una guerra interimperialista. Els imperialismes occidentals subministren armes a Ucraïna, però, de moment, van amb compte de no intervindre directament contra l'imperialisme rus. Donen suport a Ucraïna com la corda al penjat, mentre, amb l'ajuda del govern de Zelensky, s'apoderen de les millors terres, fan grans negocis amb les privatitzacions, monopolitzen el seu comerç exterior de cereals i organitzen conferències internacionals per a repartir-se els negocis de la futura “reconstrucció”. (El que volen els comunistes internacionalistes, CoReP, 1 de maig de 2024)

Tot plegat configura una situació de tensions entre els blocs que actuen com a activadors econòmics de tota la indústria d’armament, reforçant el poder dels estaments militars, la militarització de la societat i les tendències propiciatòries de governs autoritaris. D’aquesta manera, cada dia, la retòrica bèl·lica dels representants del capital és torna més agressiva, i va acompanyada de la preparació organitzativa i psicològica de la població (almenys de l’europea) per a una possible guerra:

«Pot ser que l'amenaça de guerra no sigui imminent, però no és impossible. No cal exagerar els riscos de guerra, però cal preparar-se per a ells. I això comença per la urgent necessitat de reconstruir, reposar i modernitzar les forces armades dels Estats membres». (Úrsula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, 28 de febrer de 2024).

Ursula von der Leyen ja ha encarregat formalment a l'expresident finlandés Sauli Niinistö que redacte un informe sobre la preparació, disposició i eines de defensa civil dels europeus. I ho ha triat perquè creu que «hi ha molt a aprendre d'un poble que viu molt prop d'un veí tan impredictible i agressiu». (ABC, 22 de març de 2024)

«L'OTAN està en converses per treure les armes nuclears del seu emmagatzematge i posar-les en espera davant d'una amenaça creixent de Rússia i la Xina», va dir dilluns el cap de l'aliança, Jens Stoltenberg. (Telegraph, 16 de juny de 2024)

El govern espanyol dona suport a l’escalada militar de l’OTAN

En tots els països s’escatima cada euro dedicat a l’ensenyament i la sanitat públiques o a les pensions. Però no hi ha cap problema, ni tan sols a l’Estat Espanyol, amb el govern socialdemòcrata de Pedro Sánchez, per a multiplicar la despesa militar:

[Després d’incrementar el pressupost del Ministeri de Defensa més del 25% en un any] «Espanya ja sobrepassarà en 2023 l'objectiu de despesa de l'OTAN, dedicant el 2,17% del seu PIB a despeses de caràcter militar» afirma el Centre Delàs en un informe publicat aquest dimarts. D'acord amb aquest càlcul, de les inversions de l'Estat central, «de cada 10 euros que invertisca l'Estat en 2023, tres seran per a armaments». (Público, 11 d’octubre de 2022)

L’entusiasme bèl·lic pro-OTAN del govern espanyol ha donat lloc, a més, a l’entrega del port de Maó com a tercera base naval a lliure disposició dels «aliats», sumant-se a la de Rota en Cádiz i la de Cartagena. I això ho fa el mateix executiu que, entre sospirs, lamenta el genocidi en Palestina, però es nega a bloquejar tota col·laboració militar directa o indirecta amb l’estat d’Israel.

El substrat del creixement dels partits neofeixistes és l’absència d’alternativa

Per tot arreu, la qualitat de vida de les masses treballadores no deixa d’empitjorar. L’augment del preu dels aliments, els treballs precaris i la degradació constant dels serveis públics són generals per tot el planeta. L’amuntegament en habitatges compartits i la inseguretat alimentària ja són habituals entre les capes més pobres dels treballadors dels països més «rics». Cada nova generació de joves té perspectives de vida més fosques i insegures que els seus pares. En un nombre creixent de països l’única possibilitat d’assolir un mínim de futur és l’emigració, malgrat els perills del camí i la seguretat de persecució i sobreexplotació a l’arribada. Durant gairebé un segle els vells partits i sindicats de la classe obrera, que haurien degut organitzar-la per a lluitar contra tot això, han estat absorbits per la societat capitalista i col·laboren activament en el mante-niment de l’ordre burgés.

Aquestes organitzacions han canviat inclús el llenguatge, per a dissipar la consciència de classe de les masses a qui es dirigeixen i amagar la seua autèntica funció política. Ara ja no parlen de classe obrera sinó de «ciutadania». No hi ha burgesia o capitalistes, sinó «casta» i «rics». Han substituït la defensa dels interessos de les masses treballadores pel «progressisme». Les conquestes socials, adquirides a base de grans lluites proletàries – com ara la Seguretat Social – són anomenades «estats de benestar» caiguts del cel. Els partits ja no són burgesos, obrers o petit-burgesos, són de «dretes» o d’«esquerres». La lluita de classes contra el capital la fan desaparèixer darrere d’un vel semi-religiós de «cerca de la justícia social des de les institucions»...

Les noves organitzacions més radicals tipus Podemos, Bildu, Bloco de Esquerda, Syriza, Die Linke, La France insoumise, que van apareixent - i creixent i davallant en funció del grau de distanciament de les masses respecte al vells socialdemòcrates i estalinistes - participen de la mateixa política de confusió interclassista general i, quan governen, són indistingibles dels reformistes de les primeres fornades. Després de Podemos, la fracassada Sumar de Yolanda Díaz, inseparable del govern de Pedro Sánchez, és tot un exemple accelerat d’aquest tipus de procés cap a cap lloc diferent d’allò de sempre. També ho és la CUP, ja molt marginal, encaminada a una «refundació» que bàsicament consisteix a centrar-se per participar en tota mena «d’espais institucionals» amb els seus socis burgesos del procés.

La combinació de les condicions materials en continu deteriorament, el sentiment de frustració respecte a la utilitat de les organitzacions obreres i del parlamentarisme burgés per a millorar la situació, i la debilitat de la consciència de classe, són el brou de cultiu perfecte per a l’arrelament de les ideologies feixistes, especialment entre la joventut. Quan la classe obrera no té una organització de masses capaç de dirigir l‘acció dels treballadors contra l’origen dels mals, contra el mode de producció capitalista, per acabar definitivament amb ell, hi ha lloc per als salvadors de la pàtria. Totes les classes solidificades gràcies a l’amor a Déu (el vertader) , al treball dur (per a fer gros el capital) i a l’odi per bocs expiatoris, com ara els migrants pobres, els rojos, o les minories nacionals, racials o sexuals. És un somni il·lusori i ultrareaccionari que pot utilitzar amb molta habilitat l’emotivitat de la petita burgesia, però també de les capes de treballadors més desclassades i, sobretot, dels joves de totes les classes que no veuen cap altra eixida al femer immund i car que és la política burgesa «normal».

Els resultats de les recents eleccions europees mostren aquesta derivació creixent cap al vot neofeixista en la major part dels països. En Àustria, Bèlgica, França, Itàlia i Hongria han sigut les forces més votades. Però en Alemanya, Polònia i Romania han quedat com a segona força parlamentària. A l’Estat Espanyol, entre les dues candidatures de VOX i SALF sumen ja el 14,21%, dos punts més que el resultat de VOX en les generals de 2023, però 8 punts per damunt del obtingut en les europees de 2019. La tendència és mundial: Trump en EUA, Milei en Argentina, Bolsonaro en Brasil, Modi en la Índia, Netanyahu i els seus socis en Israel...

En realitat, el militarisme i l’onada política ultra-reaccionària es complementen i retroalimenten. Són dos elements del posicionament de totes les burgesies davant l’agreujament de les contradiccions interimperialistes mundials i de l’empobriment creixent de la major part de la població. De fet, l’acceptació social del militarisme necessita d’aquests partits, que sempre tenen les arrels més profundes en els exèrcits, el cossos policials i la seguretat privada. Que sempre parteixen d’ideologies xovinistes «imperials» (la santa Pàtria a la que defensar contra els enemics interns i externs, que la trenquen i devoren). Que defenen el reforçament del control policial de la societat, la reducció al màxim de les llibertats democràtiques, la submissió religiosa i l’ensenyament de la disciplina militar des de l’escola primària (com amenaça en implantar ja Díaz Ayuso a Madrid).

Quina alternativa?

Els temps actuals són complexos. Les burgesies preparen els governs i les poblacions per a l’eventualitat de la guerra. Es troben a l’ofensiva contra les classes treballadores sobre les quuals carreguen i carregaran totes les despeses militars i els patiments del conflicte bèl·lic, allà on esclate.

Els vells i nous partits reformistes, com les burocràcies sindicals, col·laboraran -com sempre- amb el poder. Una i altra vegada treballaran – com sempre - per la conciliació de classes, per les aliances amb tal o tal altra fracció de la burgesia «més democràtica» o «menys agressiva». Proposaran limitar la lluita proletària a objectius simplement «antifeixistes» per no posar en perill l’estructura bàsica de l’estat capitalista. Però la lluita de classes no és unilateral, sinó dialèctica. La classe obrera existeix i, malgrat tota l’actual confusió i l’acció dels agents del capital en les seues files, lluita i lluitarà per defendre’s contra la barbàrie a la quual condueix la dominació del capital. Es tracta d’un combat històric contra un enemic molt poderós i organitzat en l’àmbit internacional. Només serà possible la victòria definitiva si els militants més conscients del proletariat aconseguim construir l’instrument necessari amb els objectius clars: un partit amb programa d’independència de classe per la revolució socialista, formant part d’una nova internacional revolucionària.

Posem-nos a la faena!