La Unió Europea, un compromís inestable

La Unió Europea va nàixer d'un compromís inestable entre un cert nombre de burgesies d'Europa occidental conscients de l'estretor insuportable de les seues fronteres.

"L'estat nacional, després de donar un vigorós impuls al desenvolupament capitalista, s'ha tornat massa estret per a l'expansió de les forces productives." (Manifest de la Internacional Comunista, març de 1919)

Després de la Segona Guerra Mundial, aquests governs van quedar traumatitzats per la catàstrofe provocada pels intents de superar l'arcaisme de les seues fronteres mitjançant la violència imperialista. De fet, en el curs de dos conflictes mundials, que van tindre lloc principalment en sòl europeu, els vertaders guanyadors van ser els Estats Units capitalistes d'Amèrica, que tenien un mercat nacional de grandària continental. La burgesia alemanya, després del fracàs del 3er Reich, va poder avançar els seus peons sol sota la màscara d'un reagrupament; la burgesia francesa, amb l'enfonsament del seu imperi colonial, ja no tenia molt de pes en les relacions internacionals, malgrat les fanfarronades del general De Gaulle.

La Unió Europea ha demostrat ser un va intent d'evitar el declivi del capitalisme europeu. Per a triomfar plenament, hauria hagut d'unir pacíficament Europa. És cert que la necessitat imperiosa d'intercanvi de béns, capital i treball entre les economies capitalistes ha portat a 22 estats a unir-se als sis fundadors de 1958. Fins i tot, en 1999-2001, 18 d'ells assoliren unificar la moneda per a facilitar aquests intercanvis econòmics i socials i tindre més pes mundial.

No obstant això, la seua pretesa Unió va aparéixer massa tard, en l'època de la decadència històrica del capitalisme. Les burgesies europees són incapaces de fusionar-se entre si i d'eliminar les fronteres arcaiques perquè cadascuna d'elles és inseparable del seu estat nacional. Aquest els és indispensable per garantir l'explotació del seu proletariat (que per tot arreu té una part d'origen estranger) i per a defensar els seus interessos enfront de les altres burgesies (inclosos els seus veïns del continent). Com a resultat, aquestes potències imperialistes romanen dividides i impotents davant la guerra econòmica desencadenada per l'imperialisme estatunidenc o enfront de les maniobres de l'imperialisme xinés, les fronteres es multipliquen en un continent ja molt fraccionat i la guerra es repeteix de manera recurrent.

Després de l'esclat de Iugoslàvia, el d'Ucraïna

Quan la burocràcia estalinista txecoslovaca va decidir restaurar el capitalisme en 1991, el país es va dividir en 1992 en dos estats, integrats a la Unió Europea (en la pràctica, sota la influència alemanya) i l'OTAN (dirigida, de fet, pels EUA).

Quan la burocràcia iugoslava va decidir restaurar el capitalisme, la rivalitat entre la burgesia alemanya i la burgesia francesa van alimentar la guerra civil de 1991 a 1999 i va donar lloc a la desintegració en sis estats. L'OTAN, per decisió dels Estats Units i amb la participació de l'exèrcit belga i l'exèrcit francés, va bombardejar Sèrbia per posar fi al conflicte. Els somnis nacionalistes van conduir al fet que els fragments quedaren sotmesos bé a Rússia, bé la Unió Europea, a costa de la destrucció de les infraestructures, d'un milió de desplaçats i de 300.000 morts.

Quan la burocràcia russa va decidir restaurar el capitalisme en 1991, va esclatar l'URSS. Des de llavors, la burgesia russa ha estat lluitant contra la burgesia estatunidenca, alemanya i francesa, pels nous estats capitalistes formalment independents que estan en mans d'oligarques que no poden desenvolupar el país ni, per tant, garantir la seua autonomia. Aquest és el cas d'Ucraïna, on les exigències de la Unió Europea van significar l'empitjorament de la difícil situació dels treballadors, mentre que el poderós veí rus feia xantatge del subministrament de gas natural. Les aspiracions a viure millor i a viure lliurement van ser desviades, tant en 2004 com en 2013, per camarilles capitalistes venudes als imperialistes alemanys o russos.

"La burgesia de tots els països, així com tots els partits petit burgesos que accepten l'aliança amb la burgesia en contra dels obrers, abans de res s'esforcen per dividir als treballadors de les diferents nacionalitats, per crear desconfiança, per destruir l'estreta unió internacional i la fraternitat internacional dels obrers. Si la burgesia té èxit, la causa dels obrers està perduda." (Vladimir Lenin, Carta als obrers i llauradors d'Ucraïna, desembre de 1919)

A principis de 2014, la Unió Europea i els Estats Units van cobrir la participació de partits feixistes en el nou govern ucraïnès. Confiant en l'absència d'un exèrcit de la UE i vistos els fracassos de l'exèrcit americà a l'Iraq i Afganistan, l'exèrcit rus ja ocupava part de Moldàvia i Geòrgia, després de forçar violentament a Txetxènia a mantindre's com a part del territori rus, en 1994-96 i 1999-2000. Putin va incorporar Crimea a Rússia a l'abril de 2014, malgrat l'hostilitat d'una minoria ucraïnesa i una minoria tàrtara. Una guerra civil larvada continua a Ucraïna, entre camarilles capitalistes venudes a les burgesies veïnes. La CIA assessora el govern de Kíev que encobreix massacres, com en Odessa. Les tropes de xoc de l'exèrcit rus, emmascarades, van entrar en territori ucraïnès. Després d'ocupar Crimea al març, les "forces especials" van ajudar les milícies pro-russes, que també inclouen elements feixistes, a prendre el control de diverses ciutats en l'est d'Ucraïna, on els opositors a vegades són eliminats físicament. El 25 de novembre de 2018, la marina russa va abordar tres vaixells ucraïnesos a l'estret entre el Mar Negre i el mar d'Azov, acusats d'entrar en aigües territorials sense autorització.

"La revolució proletària és l'única que pot garantir als pobles petits una existència lliure, ja que alliberarà les forces productives de tots els països de les tenalles opressives dels estats nacionals en unir als pobles en una estreta col·laboració econòmica, d'acord amb un pla econòmic comú. Només ella donarà als pobles més febles i menys nombrosos la possibilitat d'administrar, amb absoluta llibertat i independència, la seua cultura nacional sense danyar la vida econòmica unificada i centralitzada d'Europa i el món." (Manifest de la Internacional Comunista, març de 1919)

La Unió Europea està actualment entre l'espasa i la paret

L'ofensiva econòmica desencadenada per l'imperialisme estatunidenc exacerba les tensions entre tots els imperialismes. Apunta no solament a la Xina, sinó a molts països del món i també a Europa, que es troba atrapada entre l'agressivitat americana i l'ascens de l'imperialisme xinés. Els Estats Units amenacen a la Unió Europea amb múltiples impostos sobre les seues exportacions, tant sobre l'acer com sobre els automòbils o l’aeronàutica.

Al mateix temps, les companyies i els bancs europeus han rebut l'ordre de cessar totes les transaccions amb Iran, sota pena de sancions i exclusió del mercat estatunidenc. I la pressió de l'imperialisme estatunidenc encara s'exerceix de moltes altres maneres, com per exemple, amb l'amenaça directa de sancions contra les empreses europees involucrades en la construcció del duplicat del gasoducte entre Rússia i Alemanya.

A més, la pressió americana sobre la Xina està precipitant una desacceleració en el creixement, la qual cosa porta a una desacceleració en les exportacions europees a la Xina, especialment les alemanyes. Per la seua part, l'imperialisme xinés multiplica les iniciatives per a reforçar les seues posicions als països europeus.

Les grans empreses xineses estan incrementant les seues inversions directes en comprar total o parcialment companyies o infraestructures a Europa (port d’El Pireu a Grècia, el fabricant de robots industrials Kuka a Alemanya, el fabricant de pneumàtics Pirelli a Itàlia, l'Aeroport de Tolosa a França, Noatum, el primer operador de terminals portuaris a Espanya, la minera Rio Tinto al Regne Unit, el productor de llavors i pesticides Sygenta a Suïssa…)

la Xina afavoreix els acords bilaterals amb importants inversions i préstecs, tant en el context de les "noves rutes de la seda" com en les reunions "16 + 1" que ha iniciat amb els països de l'est d'Europa, entre els quals 11 són membres de la Unió Europea. D'aquesta manera, ha tancat directament acords d'inversió tant amb Itàlia, com amb Polònia, la República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària ...

L'atzucac del Brexit

A Gran Bretanya, un conglomerat de partits o fraccions de partits burgesos que representen els interessos d'una part de la burgesia britànica, més connectada amb la resta del món que amb Europa, més subordinada als Estats Units o víctima de la competència europea, va impulsar el Brexit i va guanyar el referèndum de 2016. La campanya que van dur a terme va trencar tots els rècords del xovinisme i la demagògia en fer creure als treballadors que per desfer-se dels estrangers, europeus o no, i de les normes de la Unió Europea, recuperarien la prosperitat i la grandesa de l'antic Imperi Britànic.

Però han passat tres anys i, a mesura que s'anava acostant la data límit, s'ha amplificat la desbandada i el caos! Incapaç d'eixir, amb o sense acord, o de romandre, la burgesia britànica marxa amb els ulls oberts cap a la catàstrofe econòmica. Tot indica que la sortida de la Unió Europea comportarà una caiguda significativa en el comerç i la producció. Les empreses ja estan tancant o traslladant-se a altres països europeus per mantindre els beneficis del mercat europeu.

Els Estats Units s'alegren del Brexit perquè podran imposar les seues condicions a la burgesia britànica en les negociacions bilaterals. Al final, seran els treballadors i els joves els qui pagaran les conseqüències de la ruptura.

Paralitzat, reduït a mendicar una ampliació de termini després d'un altra, per guanyar temps, el govern britànic dels conservadors es mostra incapaç d'aconseguir organitzar la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Per la seua part, el Partit Laborista es mostra completament ambigu, ningú no sap si està a favor o en contra del Brexit. Per aquesta raó, són els partits feixistoides UKIP i el Partit del Brexit els que tenen el vent en popa.

Per als altres països europeus, la retirada de Gran Bretanya significa sobretot la reducció del comerç intracomunitari amb conseqüències desiguals i més o menys perjudicials. Però per a la Unió Europea en el seu conjunt, és un afebliment considerable que un país de la importància del Regne Unit trenque els amarres.

Les quimeres del reforçament de la Unió Europea

En aquesta difícil situació, la majoria dels representants de la burgesia de tota Europa expliquen als seus explotats que la seua salvació radica en l'enfortiment de la Unió Europea. Enfortir-la la convertiria finalment en una potència econòmica capaç de competir amb els EUA i la Xina, capaç de discutir com a iguals en les negociacions internacionals. Enfortir-la la convertiria en un continent sencer on es preservaria el medi ambient, la qual cosa augmentaria la seua influència per a imposar estàndards ecològics internacionals. El seu enfortiment permetria el creixement, el progrés social, la cooperació entre els pobles europeus i el manteniment de la pau. Totes aquestes afirmacions són tan quimèriques com falses.

Amb les tensions comercials globals i la desacceleració del creixement, els interessos de la burgesia europea són cada vegada més divergents i amb prou faenes poden presentar una aparença pública d'unitat. La burgesia alemanya i francesa, que són les més poderoses - respectivament el 20% i el 14% del PIB de la UE - estan tractant d'avançar juntes enfront de la Xina, però s'enfronten respecte a la posició que la UE ha de defensar respecte del Brexit, o en les negociacions amb els EUA i s'enfronten respecte als lliuraments d'armes de França a Aràbia Saudita i als Emirats Àrabs Units en la guerra contra Iemen.

La UE també està travessada per blocs d'aliances entre diferents països que lideren els seus propis vaixells i que són altres fonts de divisió, com el grup de Visegrád que inclou Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia o el grup dels 3 mars iniciat per Polònia i que reuneix 12 països d'Europa Central entre el Bàltic, el Mediterrani i el Mar Negre. Els EUA utilitzen la pertinença a l'OTAN de països d'Europa de l'Est, com Albània, Croàcia, Montenegro o les sol·licituds d'entrada de Bòsnia i Hercegovina, Geòrgia, la República de Macedònia del Nord i Ucraïna per a promoure els seus propis interessos. No és el moviment cap a la integració el que predomina hui a Europa, sinó les forces centrífugues.

Hui dia, enfront de les amenaces de l'imperialisme americà d'imposar aranzels a les exportacions europees d'acer, automòbils, aeronàutica, etc., davant a l'ofensiva econòmica de l'imperialisme xinés, la majoria dels líders capitalistes europeus consideren essencial que la UE reforce les regles proteccionistes a les seues fronteres per a protegir-la de la competència, òbviament considerada deslleial. Això només amplificarà la guerra econòmica, comportarà la reducció del comerç i accelerarà la crisi. El proteccionisme sempre precipita la depressió econòmica i condueix a la guerra.

"Sota el règim capitalista, el desenvolupament igualitari de les diferents economies i estats és impossible. L'únic mig possible per a restablir l'equilibri compromès de tant en tant són, en el règim capitalista, les crisis en la indústria i les guerres en la política." (Vladimir Lenin, Sobre la consigna dels Estats Units d'Europa, agost de 1915)

El calfament global, la contaminació dels oceans i de les capes freàtiques o la destrucció d'espècies animals i vegetals s'estan accelerant a tot el món. Els ecologistes culpabilitzen als individus predicant les virtuts d'un comportament eco-responsable en el seu consum. Molts dirigents europeus posturegen a gust la seua sensibilitat ecològica.

Però el consum dels treballadors no té res a veure amb els camps de golf, els jets privats i els iots dels capitalistes. La principal causa d'aquests perills mortals per a la humanitat no cal buscar-la més lluny que en la dominació del capitalisme per tot el planeta. La producció, el comerç, el consum, el crèdit, tot està determinat per les regles del benefici capitalista, sense cap preocupació pel medi ambient, excepte quan certes mesures de protecció es converteixen en una font de benefici per si mateixes, la qual cosa les converteix en el seu contrari.

La Unió Europea de burgesies capitalistes i imperialistes no escapa a aquesta lògica. Després dels fraus dels fabricants d'automòbils per a sortejar les normes de contaminació dels motors dièsel o sobre el consum real dels motors de gasolina, els principals grups capitalistes automobilístics europeus confien en l'automòbil elèctric com un nou El Dorado. Però, com serà produïda l'energia elèctrica necessària per al seu funcionament? com es controlaran els costos i els danys ambientals, a Europa i al món, causats per la fabricació de bateries i la seua desconstrucció al final de la seua vida útil? Això no entra en els seus càlculs! I tot funciona igual, des de l'ús a gran escala de pesticides fins al desenvolupament anàrquic de les ciutats amb l'acumulació de problemes que pateixen les poblacions més pobres. Malgrat totes les professions de fe, la naturalesa capitalista de la Unió Europea de les burgesies no pot ser un motor en la lluita contra la destrucció del planeta.

La UE no ha protegit als treballadors i joves de la crisi capitalista mundial de 2008 o de la la crisi europea del deute i les seues conseqüències. Certament els principals grups industrials i els bancs han sigut salvats de la fallida al cost de milers de milions, però els treballadors i els joves han pagat el preu, especialment a Grècia, Espanya i Portugal. Des de llavors, cada país capitalista europeu ha augmentat la pressió sobre la seua pròpia classe obrera per a mantindre o augmentar la taxa de guany mitjançant la reducció dels salaris, l'augment de les hores de treball, la intensificació del treball, la reducció de les pensions, l'abaratiment de l'acomiadament, la restricció de l'accés a la salut o a la formació.

El mite xovinista de la Comissió de Brussel·les per damunt dels estats burgesos nacionals

Evidentment, cap govern no deixa d'atribuir a la Unió Europea la responsabilitat de les mesures impopulars que pren a favor de la seua burgesia. El Partit Conservador britànic, la Lliga italiana i molts altres utilitzen regularment aquest truc. Els partits feixistes i feixistoides, el mateix que una part del moviment obrer (especialment els antics partits estalinistes i algunes varietats del reformisme i el centrisme), denuncien una suposada "Europa" totpoderosa que dictaria la seua conducta als estats nacionals despullats de la seua sobirania. Aquest verí nacionalista és una enganyifa.

El Parlament Europeu no té poders reals, ja que les decisions de la UE són preses pel "Consell Europeu" (i, en menor mesura, pel "Consell de Ministres"), és a dir, per acord entre els 27 governs executius nacionals. Són aplicats per la "Comissió Europea", els comissionats de la qual són nomenats pels governs nacionals. De la mateixa manera, el president i els governadors del Banc Central Europeu són nomenats pels 18 governs de la zona de l'euro.

La Unió Europea es basa en compromisos entre els estats que la conformen i, en particular, en les negociacions entre els més poderosos (Alemanya, França, Itàlia i fins ara Gran Bretanya). Els "cims franco-alemanys" no apareixen en els tractats comunitaris, però des de 1957 han estat preparant reunions del Consell Europeu i passant per alt als mandataris de la Comissió i del Parlament. Per tant, cap decisió important de la UE s'ha pres sense l'acord dels poders executius alemany i francès: creació del mercat comú en 1957, adopció d'una política agrícola comuna en 1962, ampliació de 1973, adopció de paritats fixes entre monedes en 1979, decisió d'una moneda única en 1992, llançament de l'euro en 1999, ampliació de 2004, adopció de noves regles de funcionament en 2009, ajuda a Grècia en 2010, condicions establertes per al Brexit en 2018 ...

El pressupost de la Unió Europea demostra que està lluny de constituir un estat. Primer, no té dret a imposar impostos i es finança principalment mitjançant contribucions dels Estats membres. En segon lloc, aquests recursos representen poc més de l'1% del PIB de la zona. La Unió Europea té poca política internacional comuna i no té mitjans militars per a fer-la complir. La intervenció imperialista estatunidenca, britànica, italiana i espanyola de 2003 a l'Iraq es va fer contra l'opinió de Rússia, Alemanya i França. La intervenció imperialista estatunidenca, francesa, britànica, italiana i espanyola en 2011 a Líbia va tindre lloc malgrat el govern alemany. Les intervencions imperialistes franceses de 2013 en Mali i en la República Centreafricana, seguides de l'Operació Barkhane, es van decidir sense consultar a la UE ni als altres governs. Hui, a Líbia, els nous enfrontaments oposen a dues faccions, una de les quals rep el suport d’Itàlia i l'altra de França.

Darrere d'una façana democràtica, la Unió Europea encobreix una jerarquia d'estats, encapçalada per un grapat de grans països imperialistes, una perifèria de països dominats que atrauen la cobdícia d'altres imperialismes, els Estats Units, la Xina, Rússia ... i, entre els uns i els altres, imperialismes de reduïda grandària.

Durant la crisi capitalista mundial de 2008-2009, cadascú es va buscar la vida a Europa: cada estat va finançar abundantment als seus grups financers i les seues empreses automobilístiques, sense gens de respecte pel "liberalisme" ni les regles de dèficit públic i deute públic de la UE. La Comissió Europea no va adoptar mai cap sanció per excedir els límits pressupostaris establerts pels tractats (dèficit públic inferior al 3% del PIB, deute públic inferior al 60%, dèficit "estructural" inferior al 0,5% del PIB).

Els governs europeus reprimeixen i rebutgen als migrants

A Europa, els principals països imperialistes (Alemanya, França, Gran Bretanya, Itàlia, Espanya ...) són culpables de saquejar als països dominats del seu continent i del món sencer. Traient sucosos beneficis d'aquesta miserable explotació, els seus governs organitzen la divisió entre els seus propis treballadors (sexe, raça, origen, edat, condició legal, orientació sexual, condicions de treball, desocupació …) usant milers de mitjans socials, polítics i mediàtics. Per a mantindre aquesta dominació en els seus propis països, les burgesies també s'oposen a l'obertura de les fronteres que necessiten milions d'éssers humans. Precisem que travessar aquestes fronteres no és un problema si els exiliats són milionaris.

Des de 2014, la Unió Europea veu com centenars de milers de migrants busquen ajuda i acolliment cada any. Els països mediterranis constitueixen el punt d'entrada a Europa. En tots els casos, la recepció ha estat subjecta a condicions dràstiques i una vigilància immunda, i molt pocs s'han beneficiat d'un vertader asil o un dret de residència.

De l'1.240.000 de sol·licituds d'asil a la UE en 2017, només 538.000 van ser acceptades en condicions miserables, una "taxa de protecció" al voltant del 45%. Mentre que Alemanya ha triat albergar a una part dels migrants (890.000 en 2015), els altres països ràpidament van adoptar un acolliment restringit i repressió creixent: suspensió dels acords de Schengen, control a les fronteres, limitació del nombre de migrants rebuts, negació d'asil després de mesos d'espera en la pobresa, detenció, desmantellament dels campaments construïts pels migrants, deportació a la frontera europea del país per on van ingressar a la UE (Reglament de Dublín), …

A la fi de 2015, el govern de Merkel va fer marxa enrere i va decidir detindre als migrants fora de les fronteres de la UE i de l'espai policial que depén d'ella (Schengen). Al març de 2016 se'ls va imposar un acord a Turquia i Grècia, amdues sotmeses als dictats de París i Berlín, que són els governs dominants de la UE. A canvi d'uns pocs milers de milions, Erdogan ha de mantindre a milions de refugiats del Mashrek en campaments. La Grècia del govern del Front Popular Syriza-ANE de Tsipras ha de classificar els migrants en unes illes i enviar-los en massa de tornada a Turquia. Per a finals de 2018, més de 60,000 d'ells encara estaven bloquejats en campaments grecs amb condicions sanitàries desastroses. Centenars de milers han sigut ja expulsats sobre la base de l'acord forçat per Merkel, Macron, May, Renzi ...

L'altra ruta de migració passa per Líbia. Els successors de Gaddafi estan sotmesos a les ordres de les principals capitals europees, París i Roma al capdavant. Des que es va tancar la ruta per Grècia i Líbia, la UE està ajudant al Marroc a equipar "els seus guardacostes" amb 148 milions d'euros pagats en 2018 per a lluitar contra els contrabandistes. En 2018, gairebé 100,000 migrants van ser arrestats al Marroc, després expulsats al seu país o tancats en camps.

A Espanya, els partits burgesos PP i Ciudadanos fan front comú amb el nou partit feixistoide Vox, que vol retornar a tots els refugiats. A França, els partits LR, RN i DF encoratgen al govern de Macron, que vol introduir "quotes anuals" per a la recepció de refugiats, i va aprovar al setembre de 2018 una llei més restrictiva d'Asil "i Immigració" contra els immigrants. A Alemanya, l’AfD feixistoide i islamófoba està ajudant el partit CDU-CSU de Merkel i al SPD a difondre la por a l'estranger. A Itàlia, el govern nacionalista de la Lliga Nord-Moviment 5 estreles desmantella les ajudes estatals als migrants i autoritza els seus guardacostes a rebutjar-los i espentar-los cap a Líbia. El recent Decret llei de Salvini va abolir els permisos de residència humanitaris atorgats al 25% dels sol·licitants d'asil durant dos anys.

Els vaixells de les ONG ja no tenen dret a salvar els migrants al Mediterrani (30.000 vides salvades des de 2014). El govern de Macron ha bloquejat el vaixell l’Aquarius 2 de l'ONG francesa SOS Méditerranée i li ha negat la possibilitat de registrar-se sota pavelló francès. Al gener de 2019, els vaixells de les ONG alemanyes Sea Watch 3 i Sea Eye es van veure obligats a romandre en aigües internacionals amb migrants naufragats perquè cap país de la UE va accedir a desembarcar-los. L'ONU ha registrat quasi 17.000 migrants ofegats des de 2014, incloent més de 1.800 en 2018. Milers de persones moren cada any, a les mans de la policia, de fam i de set, en els campaments de refugiats controlats per mafiosos o en el desert quan les policies marroquina, líbia i algeriana els deixa a alguns quilòmetres de les seues fronteres.

El resistible ascens del racisme i el feixisme

En cada país membre, una fracció del capital no havia pogut afrontar l'obertura de fronteres i la competència d'altres empreses europees. L'ascens irresistible d'Alemanya, des que va absorbir la RDA en 1990, i l'obertura d'Europa Central a les seues mercaderies i capitals, preocupa les altres burgesies de la UE. La crisi capitalista mundial de 2008-2009 va ampliar la bretxa entre el capitalisme alemany i el seu rival francès.

Una part de la burgesia alemanya, holandesa, danesa, finlandesa ... es resisteix a fer-se càrrec de les burgesies del sud.

Els partits racistes i feixistes utilitzen els estrangers com a bocs expiatoris. Els governs més "democràtics" assetgen als treballadors migrants i fins i tot als romanesos malgrat ser ciutadans de països membres.

La desocupació massiva, combinada amb la impotència, la covardia i les repetides traïcions dels partits "reformistes" i les direccions sindicals, impulsen l'auge dels partits xenòfobs que arriben fins el neonazisme. En l'espai de 10 anys, de 2008 a 2018, el creixement d'aquestes organitzacions a Europa és espectacular. Els grups i partits feixistes ja estan atacant a activistes obrers, minories nacionals i estrangers amb la complicitat de la policia a Grècia, Alemanya, Hongria, França ... A Àustria i a Finlàndia, els partits feixistes participen en els governs, a Dinamarca el partit feixistoide dona suport al govern sense hi participar. A Itàlia, la Lliga aliada al moviment populista M5 estreles dirigeix el govern. A Hongria i Polònia, els partits burgesos governants competeixen amb els partits feixistes en xenofòbia i nacionalisme. Als Països Baixos, els partits islamòfobs mantenen un alt pes electoral. A Espanya, el partit feixistoide VOX està guanyant terreny. A Gran Bretanya, el nou partit del Brexit, violentament xenòfob, fundat per l'antic dirigent de l’UKIP, Farage, s'alimenta de l’impasse del govern ...

La classe obrera podria posar fi a tot això ràpidament, però això implica no prestar cap confiança a l'estat burgés, a les seues lleis, als seus jutges i als seus policies per a contrarestar l'extrema "dreta". Just el contrari del que preconitzen des de fa molt de temps les organitzacions de masses de la classe obrera. Implica, a més, la mobilització resolta de la classe obrera amb els seus propis mètodes d'organització i lluita, en el terreny de la independència de classe, imposant el front únic, per lliurar al territori dels ressorgiments de les organitzacions feixistes i altres aprenents de nazis. Per a segar l'herba sota els peus dels partits racistes i feixistes, es necessitaria que les organitzacions procedents de classe treballadora trencaren amb tota la seua burgesia, amb la facció pro-UE i amb la facció anti-UE, amb l'anomenat "interès nacional", que divideix la classe obrera i la sotmet als seus explotadors, que es comprometeren en la via del govern dels treballadors.

Per la revolució social en tota Europa, des de Turquia a Islàndia, des de Portugal a Rússia

Els proletaris, per emancipar-se i alliberar la societat de l'obstrucció i amenaça que implica des de fa temps el mode de producció capitalista, han d'enfrontar a tota la burgesia i marxar cap al socialisme mundial.

Els partits social-patriotes ("laboristes", "socialdemòcrates", "socialistes", "comunistes") subordinen el proletariat a la seua burgesia. Flanquejats per organitzacions centristes (els falsos "trotskistes" que reneguen de la insurrecció i de la dictadura del proletariat, les restes del maoisme, etc.), pretenen millorar la Unió Europea o, fins i tot més estúpidament, afirmen que el capitalisme en un sol país és viable i preferible. Els partits "reformistes" que governen ho fan a compte de la seua burgesia i contra la classe obrera. Les direccions sindicals també són burocràcies que ja únicament "negocien" els atacs dels patrons i del govern. Per a defensar-se, els treballadors han de fer valdre la seua independència respecte a tots els capitalistes, prendre el poder i unificar el continent.

Cent anys després de la primera guerra mundial, per evitar que Europa s'afone novament en el nacionalisme i la guerra, per obrir un futur progressista, el proletariat necessita una nova direcció, una internacional obrera i, en cada estat, un partit bolxevic. Internacionalista i revolucionari.

Així, els obrers, els empleats, els tècnics, etc. podran unir-se i reunir entorn d'ells als aturats i les capes semi-explotades (treballadors independents, autònoms) i als joves en formació, per enderrocar la dominació de la minoria burgesa, conquistar el poder polític, abolir les velles relacions de producció i estendre la revolució europea; per a col·laborar amb els altres governs obrers resultants de la revolució socialista als països que constitueixen la UE i els altres (inclosa Turquia, que l' "Europa" capitalista rebutja).

"A les consignes de desesperació nacional i de bogeria nacional, hem d'oposar les consignes que proposen una solució internacional." (Lev Trotski, El gir de la IC i la situació a Alemanya, setembre 1930)

• Igualació de la legislació laboral de tots els països sobre la base de les normatives més avantatjoses de tota Europa! Prohibició dels acomiadaments! Escala mòbil de salaris i hores de treball! Distribució del treball entre tots els treballadors! Control dels treballadors sobre la contractació i producció!
• Derogació de totes les legislacions que limiten els drets democràtics! Llibertat d'expressió, reunió, organització, vaga i manifestació en tots els països! Alliberament immediat dels “jupetins grocs”, dels militants obrers turcs ...! Anul·lació de tots els procediments judicials contra militants obrers i socials!
• Respecte a les minories nacionals! Dret de separació de les minories nacionals! Alliberament immediat de tots els presos polítics kurds, tàrtars, bascos, ...! Anul·lació de tots els procediments judicials contra els militants catalans!
• Lliure circulació de treballadors de tots els països per Europa! igualtat de drets per a tots els treballadors! Obertura de fronteres per a migrants, dret d'instal·lació i circulació, papers per a tots!
• Ensenyament i sanitat universals, laiques, de qualitat i gratuïtes! Cancel·lació de tots els atacs contra els salaris indirectes! Expropiació sense compensació de bancs i companyies d'assegurances! Anul·lació de tots els deutes públics!
• Habitatge digne i barat per a tots els treballadors i treballadores! Municipalització de tot el sòl urbà! Expropiació sense indemnització de tots els habitatges en mans de grans propietaris (capitalistes immobiliaris, bancs, companyies d'assegurances, societats immobiliàries..)! Ni un desnonament més! Limitació immediata dels preus dels lloguers dels habitatges!
• Completa separació de l'estat respecte a totes les religions! Cap subvenció a cap culte! Derogació de les lleis contra la ”blasfèmia” o l’“ofensa a les conviccions religioses! Prohibició de tota propaganda religiosa en els centres de formació! Lliure accés en tota Europa a l'anticoncepció i l'avortament!
• Abolició de les monarquies! Dissolució de les cambres parlamentàries no electes per sufragi universal (Cambra dels Lords britànica, Senat francès ...)! Remuneració dels càrrecs electes al nivell del salari d'una treballadora qualificada! Revocabilitat dels elegits!
• Fora de l'OTAN tots els països d'Europa! A baix tots els tractats militars i econòmics burgesos! Acabament de les intervencions militars exteriors europees i tancament de les bases militars a l'estranger!
• Autodefensa de les lluites i de les organitzacions obreres contra totes les bandes de capital! Dissolució dels exèrcits professionals, els cossos de repressió i armament dels treballadors!
• Derrocament de tots els governs burgesos! Creació de consells obrers! Governs sense ministres burgesos basats en els consells! Supressió de les fronteres! Pels Estats Units Socialistes d'Europa!

L'enemic principal està en el nostre propi país. La unitat d'Europa i el socialisme mundial només poden ser el fruit d'una revolució social dirigida per una classe que no és ni posseïdora ni explotadora, que és internaciona l i no nacional.

El triomf de la revolució socialista en el continent donarà impuls a la revolució en el nord d'Àfrica, Pròxim Orient i el món, la qual cosa permetrà assegurar les condicions del socialisme mundial.

Construïm la internacional les banderes roges de la qual proclamaran: visca la unió dels governs obrers i camperols del món!

21 d'abril de 2019

Col·lectiu Revolució Permanent