L'esclat polític del subcontinent és reaccionari de banda a banda

Envoltada per un capitalisme decadent i embullada en contradiccions imperialistes, la independència d'un estat endarrerit serà inevitablement mig fictícia i el seu règim polític, sota la influència de les contradiccions de classe internacionals i la pressió externa, necessàriament caurà en una dictadura contra el poble (Trotsky, La guerra imperialista i la revolució proletària mundial, 1940)

Quan l'estat britànic, que sempre va alimentar les divisions ètniques i religioses, va concedir la independència a l'antic "imperi de les Índies" en 1947, les classes explotadores locals (burgesia emergent, terratinents) van demostrar ser incapaces d'unificar el subcontinent. La classe obrera no va liderar la lluita per la independència i contra totes les opressions, a causa de la política criminal del Partit Comunista de l'Índia, guiada per la burocràcia estalinista de l'URSS, que oscil·lava entre la capitulació davant la burgesia nacional i la voluntat de conciliar-se amb l'estat britànic.

Totes les classes explotadores del subcontinent van apostar per la religió com a ciment ideològic per constituir-se en classe dominant després de la partida de la potència colonial, però en diversos graus:

• El Congrés Nacional Indi, el principal partit de la burgesia hindú que volia encapçalar tot el subcontinent. Per això, el Partit del Congrés es presentava com a secular, federalista i fins i tot "socialista", com molts nacionalistes burgesos després de la Segona Guerra Mundial.
• La Lliga Musulmana, la principal representació de capitalistes i terratinents musulmans que temien quedar en minoria a escala de tota l'Índia, era obertament separatista i clerical.
• Al Congrés li feia la competència el moviment de la Hindutva que pivotava sobre el nacionalisme ètnic hindú i el racisme, per subordinar les classes explotades i mobilitzar-les contra la revolució social i la població musulmana.

La rivalitat entre les fraccions de les classes explotadores va conduir en 1947 a la sagnant partició de l'antic Imperi de les Índies, amb no menys de 500.000 morts i 15 milions de desplaçats (hindús i sijs d'una banda, musulmans per l'altra). Van surgir llavors tres estats burgesos hostils, cadascun amb el seu propi mite nacional i l'opressió de les seues pròpies minories ètniques, lingüístiques o religioses:

1. la Unió Índia, principalment hindú,
2. la República Islàmica del Pakistan, que és majoritàriament musulmana,
3. la República Democràtica Socialista (sic) predominantment budista de Sri Lanka.

A diferència de la Xina, que va experimentar una revolució social en 1949-1952 (encara que limitada per l'endarreriment econòmic i cultural, el domini del partit estalinista i la seua transformació en una burocràcia privilegiada), no sols es va dividir el subcontinent, sinó que les relacions de producció precapitalistes van persistir, els clergats van proliferar, les dones es van emancipar molt poc i lentament ... L'estat burgés indi es recolzava en l'estat obrer degenerat de l'URSS mentre que l'estat burgés pakistanès el feia en l'imperialisme hegemònic. La burocràcia xinesa, per afluixar l'amenaça militar i el bloqueig econòmic, en 1972 va donar un brusc viratge cap a l'imperialisme estatunidenc. Va fer costat al Pakistan i Sri Lanka contra l'Índia.

El Pakistan i l'Índia, malgrat els tractats internacionals, tenen armes atòmiques (150-160 caps nuclears l'u, 130-140 l'altre). La regió no està estabilitzada:

• l'Índia i el Pakistan van entrar en guerra en 1947, 1965 i 1971;
• la Xina (llavors un estat obrer burocràtic) es va enfrontar amb l'Índia en 1962;
• el Pakistan va esclatar en 1971, la seua part oriental liderada per la Lliga Awami es va escindir després d'una una guerra lliurada amb l'ajuda de l'Índia i l'URSS contra la resta del Pakistan, secundat pels Estats Units i la Xina: el resultat és un quart estat burgés, la República Popular de Bangladesh, la religió oficial de la qual també és l'Islam;
• Sri Lanka imposa el cingalès com l'únic idioma oficial en 1956 i el budisme com a religió de l'estat en 1972, la minoria oprimida tàmil (25% de la població) es rebel·la.

Mesures discriminatòries contra els musulmans

Els grans mitjans de comunicació i els dirigents occidentals sovint presenten l'Índia com la democràcia més gran del món. És una bona il·lustració dels límits de la democràcia burgesa. Els dirigents dels dos principals partits burgesos, el Congrés Nacional Indi i el Partit Bharatiya Janata (Partit Popular Indi, BJP), estan estretament vinculats amb els grans capitalistes i terratinents. El masclisme causa estralls. La policia és violenta amb els treballadors, les castes inferiors i les minories religioses. La justícia no és millor, és notòriament corrupta i parcial. Es persegueix els revolucionaris i sindicalistes, els investigadors de ciències socials i periodistes honestos, les militants feministes i els simples ateus. I la situació s'ha deteriorat des de 2014, amb la impunitat garantida per a les bandes feixistes paramilitars de Hindutva, la Rashtriya Swayamsevak Sangh (Organització Patriòtica Nacional, RSS) i el seu braç polític fundat en 1925, el BJP.

En les eleccions legislatives de 2014, el Congrés va ser reemplaçat pel BJP. Modi es va convertir en primer ministre. Ja tenia la seua experiència: com a primer ministre en Gujarat en 2002, havia desenvolupat privatitzacions i encoratjat pogroms anti-musulmans que van causar entre 900 i 2000 morts. Modi és l'expressió d'una tendència internacional de la burgesia cap a la reacció, el clericalisme, militarisme i xenofòbia del tipus Netanyahu a Israel, Al-Sissi a Egipte, Erdogan a Turquia, Orbán a Hongria, Trump als Estats Units, Al-Assad fill a Síria, Putin a Rússia, Xi a la Xina, Duerte a Filipines, Bolsonaro al Brasil, Áñez a Bolívia ...

Per guanyar les eleccions legislatives d'abril-maig de 2019, a mesura que l'economia es desaccelerava (en 2019, el PIB va augmentar un 4,8% en comparació amb el 6,8% en 2018), el primer ministre sortint Modi i el seu partit van reforçar el seu discurs demagògic nacionalista, clerical, obsessionat amb la seguretat i militarista. El BJP va guanyar amb majoria absoluta (303 escons de 543) en el Lok Sabhan (la Cambra de Diputats).

En 1947, durant la partició, Hari Singh, el maharajà de Jammu i Caixmir, poblat principalment per musulmans, havia decidit unir-se a la Unió Índia amb la condició de mantindre una gran autonomia. Segons l'article 370 de la constitució índia, les lleis aprovades pel parlament de Nova Delhi no s'aplicaven a Caixmir, amb l'excepció de les de defensa, afers exteriors, finances i comunicacions. A finals de juliol de 2019, l'estat indi va enviar tropes addicionals (50.000 soldats) a Jammu i Caixmir per sumar-les als 700.000 soldats i policies ja presents. A més, va evacuar els estrangers. A principis d'agost, es van tallar les comunicacions mòbils, es van tancar les escoles, es va imposar el toc de queda en part de la regió i els dirigents de tots els partits van ser posats sota arrest domiciliari. Es va empresonar 4.000 persones. Els parlamentaris dels grans partits obrers legals, el PCI i el PCI-M, quan intentaren viatjar a Jammu i Caixmir, varen ser rebutjats per la policia de Modi i Ajit Doval.

El 5 d'agost, Amit Shah, el ministre BJP d'Interior, va presentar en el Rajya Sabha, el senat federal, un projecte de llei que cancel·lava l'article 370 de la constitució. Es va ratificar per una majoria de dos terços. Els 7,5 milions de caixmirs no van ser consultats. Es va abolir l'autonomia de Jammu i Caixmir, l'antic estat es va dividir en "dos territoris de la Unió" desproveïts del parlament i situats sota l'autoritat del govern central. Els indis d'altres estats ara podran comprar terres a Caixmir, treballar en la seua administració i votar en les eleccions locals si resideixen allí.

El 31 d'agost de 2019, en Assam (nord-est), el BJP va retirar a 2 milions de musulmans la ciutadania índia. I vol generalitzar el registre nacional de ciutadans (NRC) a tot el país a l'abril de 2020.

L'11 de desembre, el govern de Modi-Shah canvia la llei de ciutadania, obri l'accés a la nacionalitat índia als refugiats de sis religions de l'Afganistan, el Pakistan i Bangladesh, però li la nega als musulmans. El president dels Estats Units, en visita a l'Índia, va restar importància al cas: "He sentit parlar d'això, però no ho hem discutit, això és competència de l'Índia" (Donald Trump, 25 de febrer).

Els opositors, víctimes de la policia i de les bandes feixistes

l'Índia compta amb un 14% de musulmans, 200 milions de persones. La policia reprimeix violentament les manifestacions de protesta en les universitats i districtes musulmans de Delhi, Lucknow, Kanpur, Meerut ... A vegades es fa passar fam a les persones empresonades. El 15 de desembre, la policia va entrar en la Universitat Jamia Millia Islamia (JMI) de la capital, Nova Delhi, va destruir la biblioteca, va colpejar els estudiants i va disparar amb munició real. En total, la policia va matar 27 persones aquell mes.

El 5 de gener, l'ala estudiantil del BJP, ABVP, va atacar la Universitat Jawaharlal Nehru (JNU) a Nova Delhi, que no és musulmana però és hostil al fanatisme hindú. En plena lluita contra un augment massiu de les tarifes d'allotjament i matrícula i amb la policia passiva a l'exterior, els esbirros de l'ABVP van atacar estudiants i professors durant tres hores, causant al voltant de 30 lesions greus, inclòs el president del principal sindicat de la universitat, Aishe Ghosh,

L'Índia té més de 520 milions de treballadors, dels quals només el 6 -7% estan ocupats en empreses del sector formal i entre ells només el 2% estan sindicalitzats. Els CTU, l'aliança entre sindicats de 10 confederacions (INTUC, AITUC, HMS, CITU, AIUTUC, TUCC, SEWA, AICCTU, LPF, UTUC), convocaren per al 8 de gener de 2020 una "bharat bandh" (vaga general, de fet una simple jornada d'acció) contra la política antiobrera del govern, les privatitzacions, la precarització jurídica laboral i per un salari mínim de 21.000 rupies per mes. L'única central que es manté separada, la BMS, està controlada pel BJP. D'altra banda, la convocatòria va ser secundada pels partits obrers, sindicats d'estudiants i múltiples associacions. Abans del 8, els CTU protestaren per la violència en la universitat. 180 milions de treballadors, estudiants i camperols pobres es van sumar a la vaga. El major seguiment es va donar a la regió de Bengala, en l'est, i en Kerala, en el sud: transport públic, fàbriques d'automòbils, mines de carbó, plantacions de jute, bancs, xarxa de guarderies rurals finançades per l'estat (Angwadi Services ), electricitat ... En la resta del país, diversos bancs i xarxes públiques d'autobusos es vegeren afectats.

A partir del 16 de desembre, centenars de dones en el barri popular de Shaeen Bagh, de majoria musulmana, van protestar contra l'NRC, el CAA i la brutalitat policial i feixista, i van ocupar una autovia de 6 carrils a Nova Delhi (carretera 13A). El 26 de gener de 2020, una manifestació va reunir 100.000 persones al voltant de la bandera i l'himne de l'Índia, amb el preàmbul de la constitució. El cap local del BJP va amenaçar amb evacuar ell personalment als ocupants abans de la visita del president estatunidenc. L'11 de febrer, durant les eleccions regionals a Delhi, el BJP que, amb enormes mitjans, havia emprés una campanya intolerant i racista, va fracassar amb el 39% dels vots contra el 54% del partit local (l'AAP), que governa el territori des de 2015. Mentre Trump qualificava públicament el Primer Ministre Modi de "líder excepcional" el 23 i 24 de febrer, centenars d'esbirros de la RSS van atacar els barris "mixtos" (musulmans i hindús) al nord-est de la capital, destruint vehicles, parades de mercat i cases de musulmans, causant 34 morts i 330 ferits, sota la mirada de molts agents de policia (a les ordres del govern federal) que no van fer res per evitar-ho. Més encara, durant diverses hores, els feixistes van bloquejar les ambulàncies en els accessos de l'hospital sense que intervinguera la policia.

Pel dret a l'autodeterminació de Caixmir, per la laïcitat, per un govern obrer i camperol

A l'Índia, encara pesa sobre la classe obrera i la intel·lectualitat el llegat enverinat de l'estalinisme, de la seua "etapa democràtica" que va relegar la revolució socialista a les calendes gregues, del seu "front únic antiimperialista" o del seu "front popular" que subordinen els explotats sota una o altra fracció de la burgesia, del culte al líder, de l'ús de la calúmnia i la violència dins del moviment obrer.

La dificultat és que la IV Internacional, fundada en 1938 contra les direccions reformistes, va desaparèixer en la dècada de 1950, sota la pressió de l'estalinisme, el nacionalisme burgés i la socialdemocràcia, causant el col·lapse de les seccions del subcontinent (BLPI, LSSP). Des de llavors, els seus múltiples avatars s'han rebolcat en el centrisme i el reformisme. Per exemple, una "IV internacional" lambertista (CORQI de Gluckstein) va fundar a l'Índia, al novembre de 2017, un "Comité Internacional Obrer" el programa del qual es redueix a fórmules buides típiques de la francmaçoneria, dels polítics reformistes i els buròcrates sindicals: "Contra la barbàrie, la guerra i el desmantellament de les nacions".

Qualsevol que no s'atrevisca a enunciar en veu alta les tasques revolucionàries mai tindrà el coratge de dur-les a terme. (Trotsky, Per la IV Internacional, 1935)

Contra el desmantellament de les nacions? La unitat de la nació és un mite utilitzat per la classe dominant per subjugar les classes explotades i semi-explotades. Els treballadors conscients de tots els països saben que han d'oposar-se a la burgesia local en la seua lluita de classes, la seua lluita per a prendre el cap de les classes treballadores i subordinades. En el subcontinent indi, el proletariat en marxa farà desaparèixer les fronteres de Sri Lanka, l'Índia, el Pakistan i Bangladesh.

És cert que el socialisme reconeix el dret de cada poble a la independència i la llibertat, a disposar lliurement del seu propi destí. Però és una vertadera burla del socialisme presentar els actuals estats capitalistes com l'expressió del dret a l'autodeterminació. (Luxemburg, La crisi de la socialdemocràcia, 1915)

Cal reconèixer al poble oprimit de Caixmir, que hui es divideix entre tres estats (l'Índia, el Pakistan, la Xina), el dret a decidir el seu propi destí, incloent el dret a la independència.

El reforç de l'opressió nacional a l'època de l'imperialisme requereix, no renunciar a la lluita "utòpica", com afirma la burgesia, per la llibertat de separació de les nacions, sinó, per contra, utilitzar en el millor dels casos, els conflictes que també sorgeixen en aquest terreny, com a palanca per l'acció de masses i les manifestacions revolucionàries contra la burgesia. (Lenin, La revolució socialista i el dret de les nacions a l'autodeterminació, 1916)

Quant a la pau, només pot obtindre's mitjançant la revolució proletària, l'armament dels treballadors, el poder dels consells de treballadors a l'Índia, la creació de la Federació Socialista del Sud d'Àsia.

El pacifisme petitburgès part de la premissa de què seria possible assegurar la pau per mitjans especials, fora de la lluita de classes del proletariat per la revolució socialista. (Trotsky, La guerra imperialista i la revolució proletària mundial, 1940)

Els nuclis marxistes existents a l'Índia han de reagrupar-se el més ràpid possible per constituir una organització proletària revolucionària de tot l'Estat, en connexió amb l'avantguarda internacional. I lluitar, tot seguit, pel front unit de totes les organitzacions obreres (PCI, PCI-M, AITUC, CITU, HMS, INTUC ...), camperoles i estudiantils índies per les reivindicacions econòmiques, però també per l'autonomia de Jammu i Caixmir, la retirada de les forces de repressió, la restitució de la nacionalitat índia als musulmans eliminats de l'Assam, la separació de l'Estat i la religió, la igualtat de dones i homes.

15 de març de 2020