Un període d'inestabilitat s'obri per a tota la burgesia irlandesa

La ideologia catòlica, lligada històricament a la resistència nacional contra la colonització brutal d'Irlanda per l'Anglaterra anglicana i protestant, ha pesat molt de temps en l'Estat del sud, producte de la revolució avortada de 1916 i de la partició de l'illa en 1922. En cada ocasió, el clergat catòlic es va alinear del costat de la burgesia catòlica, les dues fraccions polítiques de la qual havien capitulat davant l'imperialisme britànic (Fine Gael 1921, Fianna Fáil 1926). Paral·lelament, el mateix clergat havia condemnat l'ala plebea del moviment nacionalista (IRA-Sinn Féin) que rebutjava la partició de l'illa. L'Església catòlica ha sigut recompensada amb múltiples privilegis i concessions: per exemple, el divorci no va ser autoritzat fins 1995, l'avortament i la blasfèmia han estat castigats per la llei fins 2018. La salarització, la urbanització, l'escolarització, les reivindicacions de les dones treballadores han minat a poc a poc la influència reaccionària clerical. Les seues prevaricacions, en comptes de ser asfixiades, han passat a ser escàndols públics.

En 1969, utilitzant una fraseologia vagament socialista, la fracció «provisional» de l'IRA va reprendre la guerrilla contra l'exèrcit britànic, la policia racista i les bandes feixistes d'Irlanda del Nord (el que fascinava, en aquells temps, als futurs fundadors de l'NPA). Gerry Adams i Martin McGuinness van començar a donar un gir polític en 1986 amb la decisió de participar en els dos parlaments separats de l'illa (Stormont a Belfast, Leinster a Dublín) malgrat que la tradició nacionalista («republicana») s'havia negat sempre a fer-ho.

La qüestió de l'abstenció va ser central en l'escissió de l'IRA i en la formació de l'IRA provisional en 1969. La qüestió estava decidida clarament en la Constitució de l'IRA, secció 1: «Es prohibeix absolutament la participació en els parlaments de Leinster, Stormont i Westminster, així com en qualsevol altre parlament sotmés». (Brendan O’Brien, A Short History of IRA, 2019, p. 118)

Sota la pressió de l'estat del sud i de l'estat nord-americà, es va transformar el moviment de guerrilla petit-burgesa en un partit polític burgés, acceptant negociar amb l'Estat britànic en 1991 i desarmant-se en 2005. Més tard, entre 2007 i 2017, el Sinn Féin ha governat Irlanda del Nord juntament amb el principal partit de la burgesia protestant (DUP) per a administrar conjuntament el capitalisme local sota el domini de la monarquia anglesa.

Des de juny de 2016, el Brexit planteja un problema a la burgesia dels dos costats de la frontera, pel risc de restabliment dels drets de duana així com dels controls de mercaderies i de les persones, en trencament amb els acords de 1998 (anomenats de Divendres sant).

En 2016, el 52% del Regne Unit va votar per abandonar la UE. Però el 56% dels electors d'Irlanda del Nord van votar a favor de quedar-se. (The Economist, 15 de febrer de 2020)

En una Irlanda del Nord encara encadenada a l'Estat britànic, el Sinn Féin i el DUP han tornat a formar un govern de coalició al gener. En la República (Eire), que continua sent membre de l'Unió Europea, es van organitzar eleccions generals el 8 de febrer, després de què el 14 de gener el primer ministre Leo Varadkar (Fine Gael) provocara la dissolució del parlament. Des del final de la guerra civil, fa quasi un segle, els dos principals partits de la burgesia republicana que van acceptar la partició del país en 1922 (Fianna Fáil i Fine Gael) s'alternen en el poder. En aquesta ocasió, no obstant això, per primera vegada en la història han sigut superats en les eleccions pel Sinn Féin.

El Partit verd, que va governar amb Fianna Fáil de 2007 a 2011, ha passat de 2 diputats a 12. Malgrat que el Sinn Féin no presentava més que 42 candidats (enfront dels 84 del Fianna Fáil i els 82 del Fine Gael) per a 160 escons, ha aconseguit una majoria relativa de vots, gràcies a un discurs demagògic dirigit als treballadors assalariats, que han patit particularment la crisi de 2008. Des de 2014, l'edat legal de jubilació és als 66 anys, incrementant-se fins als 68 anys en 2028; entre les seues promeses, el Sinn Féin diu que la restablirà als 65 anys. Des de 2012, el preu de l'habitatge i els lloguers ha augmentat molt, en particular a Dublín (85%) mentre que els salaris estan estancats. Des de 2014, el nombre de persones sense sostre s'ha multiplicat per quatre. El Sinn Féin proposa la congelació dels lloguers i la creació de cent mil habitatges socials d'ací a 2025. L'audiència del Sinn Féin es deu també al fet que ha promés un referèndum sobre la reunificació d'Irlanda d'ací a 2025. De fet, això està previst pels acords de 1998, però només pot ser convocat per decisió del govern britànic (pel seu secretari d'Estat per a Irlanda del nord). Al revés, el discurs dels seus competidors Fianna Fáil i Fine Gael se centrava en la seguretat i la reducció d'impostos per als empresaris.

A França, el cap de LFI descriu: «el Sinn Féin és en molts aspectes de centre-esquerra. Però en molts altres està molt a l'esquerra» (Jean-Luc Mélenchon, 11 de febrer 2020). El periòdic del PCF parla del SF com un «partit fermament ancorat a l'esquerra» (L’Humanité, 11 de febrer de 2020). L'oposició entre «esquerra» i «dreta» és enganyosa. La vida política de cada Estat, encara que es presente de manera molt diferent, s'explica per la lluita entre les classes. El capitalisme no seria el capitalisme si, d'una banda, no condemnara les masses a un estat d'embrutiment, d'intimidació, de fragmentació, d'ignorància i si, d'altra banda, no posara a la disposició de la burgesia un gegantesc aparell de mentida i falsedat, per enganyar i embrutir les masses obreres i camperoles. (Lenin, Les eleccions a l'Assemblea constituent i la dictadura del proletariat, 16 de desembre de 1919)

En total, els partits polítics burgesos (SF, FF, FG, GP,DF, Aontú…), tots subordinats a la Unió Europea dirigida pel tàndem dels imperialismes alemany i francés, han obtingut el 90% dels vots. L'èxit electoral del SF a Irlanda del Sud s'ha operat en part en detriment dels partits polítics d'origen obrer (LP, SD, S-PBF) que han reunit només el 10% dels vots. El Partit laborista només ha obtingut sis diputats (4,4% de les vots) perquè es va acabar de desacreditar amb la seua participació, de 2011 a 2016, en un govern de coalició amb el Fine Gael, desenvolupant una política anti-obrera. Solidaritat-El Poble abans que el lucre ha perdut 1 de cada 5 diputats. Es tracta d'una coalició entre el Socialist Party (grantista ), el Socialist Workers Network (cliffista) i Rise (grantista), tres organitzacions que es reclamen de Marx, Lenin i Trotsky. Aquest bloc és únicament electoral, com el FIT de l'Argentina, i no s'ha realitzat al Nord d'Irlanda. Els corrents centristes estan habituades a alinear-se amb allò que té èxit i a fer creure, com els partits reformistes, que el canvi pot provindre consultes electorals: les seues organitzacions germanes al Regne Unit, per cert, han votat a favor del Brexit. La campanya de S-PBP ha oscil·lat entre l'adaptació al Green Party (el principal eslògan de S-PBP va ser: «El planeta abans que el lucre») i la capitulació davant el nacionalisme (la seua perspectiva política és «acabar amb el cicle FF-FG» mitjançant un «govern d'esquerra», se suposa que sota la direcció del SF). Molts electors han preferit votar directament pel partit ecologista o el Sinn Féin.

Ara, en posició de força, el Sinn Féin es mostra llest per a governar amb el FG i el FF, per gestionar lleialment el capitalisme en la República, com l'ha fet al Nord.

Volem estar en el govern al nord i al sud… el nostre objectiu és unir Irlanda. (Michelle O’Neill, vicepresidenta del Sinn Féin i vice-primera ministra d'Irlanda del nord, Daily Mail, 10 de febrer de 2020)

La gent que ha votat Sinn Féin ha votat perquè el Sinn Féin estiga en el govern, per això hem obert discussions i pres contacte amb els dirigents. (Mary Lou McDonald, presidenta de Sinn Féin, The Telegraph , 10 de febrer 2020)

Solidaritat (la màscara del SP) és favorable a la formació d'un govern de coalició dirigit pel SF.

És desitjable explorar-ho si volem obtindre elements per a respondre a la crisi de l'habitatge, a molts problemes en els serveis de salut… al canvi climàtic i el cost de la vida. (Richard Boyd Barrett, The Irish Times, 12 de febrer 2020)

El Poble abans que el lucre (la màscara del SWN) és encara més oportunista i somia amb participar ell mateix en el futur govern burgés.

Els partits que s'han beneficiat d'aquest ascens, Sinn Féin, Verds, Socialdemòcrates, el Poble abans que el lucre tenen el deure d'aplicar el mandat que han rebut formant un govern d'esquerra minoritària. (El Poble abans que el lucre, Comunicat, 12 de febrer 2020)

Un període d'incertesa s'obri en espera de la constitució d'una coalició, siga entorn dels partits governamentals tradicionals, siga inèdita amb el SF com a eix. De tota manera, la gestió del capitalisme irlandés i del Brexit no serà cosa fàcil per a l'executiu de la República irlandesa, ni per a l'executiu britànic i el seu annex d'Irlanda del Nord.

El Brexit no sols ha separat a Irlanda del Nord de la UE contra la seua voluntat, ha fet la mateixa cosa amb Escòcia (62% dels electors). (The Economist, 15 de febrer)

Queda alçar la bandera d'una organització veritablement proletària, comunista i internacionalista, que combata realment pels interessos dels treballadors i dels oprimits, per un govern obrer i campero de tota la Irlanda i per la federació de les Illes britàniques en el marc dels Estats Units socialistes d'Europa.

15 de febrer 2020

Fins i tot derrotats, els vells partits burgesos mantenen el control

El 8 de febrer, els partits tradicionals de la burgesia irlandesa (Fianna Fáil, FF, i Fine Gael, FG) van perdre en les eleccions generals, per primera vegada en la història de la República (independent des de 1922). Van obtindre el 22,2 i el 20,9% dels vots, respectivament, per davall del Sinn Féin (SF), el partit secundat durant molt de temps per l'IRA, que va aconseguir el 24,5%. Per contra, a Irlanda del nord, on el SF governa amb el reaccionari i pro-britànic DUP, i malgrat les intencions explícites dels dirigents del SF d'administrar el capitalisme en coalició amb un dels vells partits de la burgesia, aquests han preferit donar-li l'esquena el 26 de juny. El FF i FG han format una coalició entre ells, la qual cosa constitueix també una primícia històrica, així com amb un xicotet partit ecologista, el Green Party (GP, 7% dels vots). Encapçalant el govern, Micheál Martin, dirigent de FF (que s'alternarà amb Leo Varadkar, dirigent del FG i antic Primer ministre). Han obtingut igualment el suport d'alguns diputats «independents» entre els més reaccionaris.

El programa de la coalició no permet dubtes sobre la seua índole burgesa, amb un lleuger tint verd, ja que es fixa l'objectiu de reducció anual de les emissions de carboni en el 7% (els acords de París ho fan en el 7,6%). El que no ha impedit que, algunes setmanes després, el Vice-primer ministre Simon Coveney, nomenat després ministre de la defensa, afirme que «la reducció del 7% de les emissions de carboni delmarà a la Irlanda camperola i rural» (The Irish Examiner, 1.o de maig), i que la directora adjunta del GP Catherine Martin assegure que es tracta del «millor Green Deal de la història del país» (The Irish Times, 18 de juny). A més, es manté l'estatus de paradís fiscal del país: ni increment de l'impost de societats, ni progressivitat de l'impost sobre la renda, però sí reducció de l'impost sobre les grans riqueses i una taxa sobre el carboni.

Per a justificar la seua participació en el govern i alimentar il·lusions Eamon Ryan, dirigent del GP, ha presentat el programa de govern com un «document d'esquerra» (The Irish Examiner, 22 de juny). No obstant això, el GP ha demostrat els seus serveis a la burgesia governant amb el FF entre 2007 i 2011, participant en dels atacs violents contra la sanitat, l'educació… al servei dels bancs i dels més rics. El FG ha continuat aquesta política durant aquests nou anys següents, amb atacs similars contra els treballadors, els sistemes públics d'habitatge i de sanitat, que van donar lloc especialment a vagues massives dels treballadors sanitaris. La taxa d'infecció per Covid-19 entre els treballadors sanitaris (obligats de portar el seu propi equip de protecció) és la més elevada del món (The Irish Times, 23 de juny). A més, la inversió disminuirà un terç i l'atur assolirà el 17% d'ací a final de l'any, segons l'Institut d'investigació econòmica i social.

Els treballadors i camperols d'Irlanda només poden esperar colps d'aquest govern. A baix el govern FF-FG-GP! Per un govern obrer i camperol!

15-7-2020