Introducció

La realitat de la guerra ha esclatat una vegada més en l'Alt Karabakh, aquesta vegada com a producte dels estats burgesos basats en l'estat-nació que van sorgir quan la integració de l'URSS en el capitalisme. Mentre que Armènia va afirmar tindre 16 morts i més de 100 ferits, l'Azerbaidjan va reconéixer grans pèrdues sense donar detalls. No es tracta d'una simple guerra fronterera entre Armènia i l'Azerbaidjan. El conflicte ha adquirit des de fa molt temps una dimensió imperialista internacional. La guerra entre aquests dos països s'està convertint en l'obertura del front caucàsic del repartiment imperialista a l'Iraq, Síria i Líbia. Per a analitzar adequadament aquesta confrontació i produir resultats polítics justos, cal anar a les arrels històriques de la qüestió de l'Alt Karabakh. En aquest article tractarem de concretar aquesta qüestió, la naturalesa de la guerra, l'actitud i els objectius de les parts implicades en aquest conflicte i, finalment, les tasques internacionals dels revolucionaris de Turquia, l'Azerbaidjan i Armènia.

Els arrels històrics de la qüestió de l'l'Alt Karabakh

A la Rússia tsarista, que Lenin va descriure com una presó de pobles, tots els pobles van experimentar una severa repressió. Amb la Revolució d'octubre, aquests pobles van recuperar la seua llibertat, totes les opressions nacionals van arribar a la seua fi i se'ls va concedir el dret de determinar lliurement el seu futur. Però amb la traïció de la burocràcia a la Revolució d'octubre i l'asfixia de la revolució mundial, el destí dels pobles dels soviets es va veure arrossegat a un futur completament diferent. La utopia reaccionària de la burocràcia estalinista del socialisme en un sol país es va entrellaçar en la pràctica amb el xovinisme gran-rus. El resultat d'aquesta política va aplanar el camí per al retorn dels vells prejudicis entre els pobles. La burocràcia dominant va utilitzar aquests vells prejudicis en el seu propi interés, fins i tot els va alimentar segons la situació. D'aquesta manera, va preparar el camí per als processos sagnants que sorgirien a partir de la dècada de 1980. La regió coneguda com l'Alt Karabakh és, de fet, com una illa dins de les fronteres de l'Azerbaidjan. Per això se li va concedir l'autonomia en 1923.

A la fi de la dècada de 1980, quan l'URSS es va integrar en el capitalisme, el nacionalisme va aconseguir el seu punt més alt. El Consell Nacional, que era el govern de l'Alt Karabakh, va decidir unir-se a Armènia. Aquesta decisió va ser acollida favorablement per les manifestacions massives de suport tant en l'Alt Karabakh com a Armènia. En resposta a aquesta decisió, es van organitzar atacs racistes contra els armenis que vivien a la ciutat de Sumgait, al nord de Bakú (l'Azerbaidjan). 32 persones van perdre la vida durant aquests atacs i centenars de persones van resultar ferides. A les regions on hi havia un gran nombre d'armenis, les cases i els barris van ser saquejats. Tots aquests atacs racistes van ser duts a terme per l'exèrcit azerbaidjanés. Quant a Moscou, no va acceptar aquest canvi i va reprimir a les masses que el secundaven. En algunes zones entre els dos països es van produir trasllats forçosos de població. En 1989, l'Alt Karabakh va ser assignat directament al control del govern de Moscou. Poc després, l'Azerbaidjan va dur a terme una operació militar per a declarar la seua sobirania sobre la regió. Després d'aqueixa operació, Moscou va transferir la regió a l'Azerbaidjan. En 1991, el procés de completar el col·lapse de l'URSS havia començat. Durant aqueix any, amb un mes de diferència, l'Azerbaidjan i Armènia van declarar que abandonaven l'URSS i es convertien en estats capitalistes independents. Durant aquest procés, els dirigents de l'Alt Karabakh van celebrar un referèndum sobre l'autonomia i després van declarar la seua independència.

Encara que s'havia reconegut la independència de tots els països que havien abandonat l'URSS, l'únic país la independència del qual no va ser reconeguda per cap altre va ser l'Alt Karabakh. l'Azerbaidjan i Armènia, que no han reconegut la declaració d'independència de l'Alt Karabakh, han preparat el terreny per a enfrontaments, massacres i guerres que duren molts anys, en reivindicar drets sobre aqueixa regió. La massacre de Jodyalí, que torna constantment al primer pla de l'escena, també va tindre lloc durant aqueixos anys. Durant la guerra, Armènia va envair el corredor que servia de zona coixí entre l'Alt Karabakh i les seues pròpies fronteres. Durant aquesta guerra, que va tindre lloc entre 1988 i 1993, un milió d'àzeris es van veure obligats a abandonar la terra on vivien. El nombre de morts en la guerra va ser de 30 mil. Encara que es va declarar un alto-el-foc en 1994, aquest ha sigut violat moltes vegades, i moltes vegades la guerra ha sigut evitada per poc. Cap de les alternatives burgeses existents té la capacitat d'aconseguir una pau duradora. Perquè totes les solucions proposades només tracten de dirimir sota quina hegemonia se sotmetrà l'Alt Karabakh. L'Estat burgés de l'Azerbaidjan declara que aquesta regió, que era autònoma sota l'URSS, estava llavors dins de les seues fronteres, i explica que és legítimament seua. No obstant això, el poble de l'Alt Karabakh havia decidit en dues ocasions separar-se de l'Azerbaidjan i havia declarat la seua independència després d'un referèndum.

Quant a l'estat burgés d'Armènia, declara que l'Alt Karabakh li pertany ja que la majoria de la seua població està composta per armenis. No obstant això, encara que la majoria de la població de la regió són armenis, existeixen altres pobles allí, començant pels àzeris. L'Estat burgés d'Armènia ha expulsat de les seues terres a prop d'un milió d'azerbaidjanesos de l'Alt Karabakh. Totes les alternatives burgeses són un obstacle per al dret a l'autodeterminació dels pobles del Caucas que viuen en l'Alt Karabakh. Quan es posa aquest tema sobre la taula, hi ha una realitat que es tracta de fer oblidar, de guardar en els polsosos prestatges de la història. I aqueixa realitat és que un dels pobles més antics de l'Alt Karabakh és el poble kurd. El primer govern nacional dels kurds en el segle XX, a saber, el Kurdistan Roig de Lenin, es trobava en l'Alt Karabakh, on s'està lluitant hui dia. Mentre no es tinga en compte aquesta realitat històrica, no es podrà aconseguir una solució duradora a la qüestió de Karabakh.

Una història oblidada: el Kurdistan Roig de Lenin

Part del territori que ha sigut objecte d'anys de lluita entre Armènia i l'Azerbaidjan és alhora la cinquena part del Kurdistan i la regió en la qual, durant el segle XX, va existir el primer govern nacional kurd. A la Rússia tsarista un dels pobles oprimits era el poble kurd. Després de la victòria de la Revolució d'octubre el poble kurd també va participar en el procés d'emancipació, encara que va ser per un curt període de temps. A l'oest de l'Alt Karabakh i a la frontera oriental d'Armènia es va formar el soviet autònom del Kurdistan Roig. Arran de la proposta del Primer Secretari del Partit Comunista de l'Azerbaidjan, Serguei Kriov, i amb l'aprovació de Lenin, el Kurdistan Roig va nàixer al juliol de 1923. Aquesta regió es va constituir com un subsóviet local dels soviets autònoms de l'Alt Karabakh. Sota el govern tsarista, els kurds havien sigut víctimes d'una política d'assimilació forçosa. El seu idioma i la seua cultura estaven en perill de desaparéixer. Amb el Kurdistan Roig, s'intentava esborrar el mal causat per l'assimilació utilitzant la llengua kurda en els periòdics, la ràdio, les escoles i les activitats artístiques. Segons el cens de 1926, la població de la regió ascendia a 51 mil persones. El 72% d'aquesta població era kurda, el 26% azerbaidjanesa i el 0,07% armènia. Però la majoria (un 92% ) usava l'idioma àzeri.

El Caucas, que alberga molts grups ètnics, va ser una regió en la qual no van faltar els enfrontaments i les guerres durant el règim tsarista. Els corrents nacionalistes i reaccionaris van tindre una llarga i arrelada història i una influència significativa. Malgrat la Revolució d'octubre, el fràgil equilibri nacionalista es va mantindre. Per a trencar aquests equilibris es va proposar el model dels soviets transcaucàsics. No obstant això, impulsat per prejudicis nacionalistes, el Partit Comunista de Geòrgia es va oposar fermament a aquest model. Per aquesta raó, el projecte transcaucàsic es va dividir en tres direccions diferents. La població de l'Alt Karabakh estava composta per armenis, àzeris i kurds. Els soviètics de l'Alt Karabakh havien sigut declarats regió autònoma adjunta a l'Azerbaidjan. La idea dominant era que un govern kurd prop de les zones frontereres amb Armènia podria evitar les possibles tensions que pogueren sorgir entre Armènia i l'Azerbaidjan. Després de Lenin, quan la burocràcia estalinista va confiscar tot el poder, es va abandonar l'objectiu d'una revolució mundial i es va establir una dictadura burocràtica construïda sobre bases nacionalistes. Aquesta casta burocràtica es va proposar destruir els ideals universals de la Revolució d'octubre i liquidar als militants bolxevics que s'oposaven a ella.

L'onada contra-revolucionaria també va colpejar al Kurdistan Roig. En 1929, Stalin va dissoldre el seu govern i el va adscriure a l'Alt Karabakh. La direcció burocràtica de Stalin va exiliar a molts kurds del Kurdistan Roig a Àsia Central, en particular al sud de Kazakhstan. Els que es van quedar van ser a l'exili a l'Azerbaidjan i Armènia. Després de la liquidació del Kurdistan Roig, els kurds del Caucas van ser víctimes, allí on s'havien exiliat, de polítiques d'assimilació que recordaven les del règim tsarista. La raó fonamental per la qual Stalin va liquidar el Kurdistan Roig i va exiliar els kurds va ser per a preservar les relacions diplomàtiques amb Turquia i l'Iran. L'existència del Kurdistan Roig portava amb si el potencial de crear un malestar nacional i revolucionari entre els kurds de Turquia i l'Iran. I podria degradar les relacions entre Stalin i els estats burgesos d'aqueixos països. Stalin tenia un únic objectiu, i era la supervivència del poder burocràtic. No obstant això, malgrat els exiliats posteriors a 1929, encara hi havia població kurda a la regió del Kurdistan Roig. En 1992, quan Armènia va envair l'Alt Karabakh, el Kurdistan Roig es va trobar enmig dels enfrontaments. La destrucció causada per la guerra també va afectar els kurds. Com a resultat de l'ocupació de l'Alt Karabakh per l'Estat armeni, igual que els àzeris que viuen a la regió, els kurds també van ser víctimes d'un exili forçós. Els que s'havien salvat de la guerra i s'havien exiliat a l'Azerbaidjan vivien ara sense cap dret nacional, atrapats entre polítiques racistes i assimilacionistes.

La guerra de l'Alt Karabakh no és només una guerra fronterera! És el front caucàsic del repartiment imperialista del món

Les tensions i enfrontaments que s'han mantingut durant 30 anys entre l'Azerbaidjan i Armènia s'han convertit en una guerra de facto amb les iniciatives de provocació que el règim d'Erdoğan va organitzar al juliol i amb les maniobres militars conjuntes a l'agost. El govern d'Erdoğan, posant tota la seua energia a impulsar la guerra, es comporta com si fora l'interlocutor del govern armeni. Amb les provocacions d'Erdoğan, la guerra entre l'Azerbaidjan i Armènia es va descontrolar ràpidament i es va dirigir cap a una repartició imperialista que implicava a Rússia, Turquia, els països europeus, els EUA i altres països de l'OTAN; preparant així, com a resultat inevitable d'aquest procés, el terreny per a la conversió del Caucas en un nou Orient Mitjà. Les parts del repartiment imperialista a l'Orient Mitjà i el Mediterrani Oriental s'estan posicionant una vegada més a través de la guerra entre Armènia i l'Azerbaidjan. Europa i Rússia demanen un alto-el-foc i una solució negociada al conflicte. Armènia és l'aliat històric de Rússia, de fet el seu pati de darrere. Rússia ha recolzat en el passat a Armènia contra l'Azerbaidjan. l'Iran ha anunciat el seu suport a Armènia.

Turquia ha estat moltes vegades molt prop d'una guerra contra Rússia a Síria. El progrés d'Erdoğan s'ha vist cada vegada més interromput per Rússia. A Líbia, també, els interessos de Rússia i Turquia estan enfrontats. Rússia està lliurant una guerra a Líbia contra les forces secundades pels turcs. França, per part seua, fa costat a Grècia en el Mediterrani oriental de cara a l'acord energètic. Tots els avanços del règim d'Erdoğan, que tracta de crear legitimitat per als seus objectius imperialistes amb un discurs de zona "segura" a Síria, "pàtria blava" a Líbia, "accions comuns" a l'Azerbaidjan, estan sent pertorbats per l'imperialisme rus. És inevitable que una vegada més l'apetit imperialista d'Erdoğan al Caucas s'enfronte a Rússia. Amb la guerra a Síria, la següent realitat es fa evident una vegada més: cap guerra local s'acontenta amb continuar sent local i es converteix en una guerra mundial amb les intervencions de les forces imperialistes. La guerra en l'Alt Karabakh també, molt més allà d'una simple guerra fronterera entre dos països, està evolucionant cap a la representació del front caucàsic de la repartició imperialista del món.

La natura de la guerra

Segons l'expressió de Clausewitz, la guerra és la continuació de la política per altres mitjans (és a dir, la violència). Els marxistes revolucionaris s'oposen fermament a les guerres entre pobles pel bé dels estats burgesos. Hi ha diferències notables entre l'actitud dels marxistes revolucionaris contra la guerra i la dels liberals pacifistes. A diferència dels pacifistes liberals que expliquen que la guerra és una cosa dolenta i que tracten de convéncer a les parts en conflicte perquè signen la pau, el treball dels marxistes revolucionaris oposats a la guerra és lliurar la guerra de classes contra l'ordre que genera la guerra. Perquè els marxistes revolucionaris són conscients que existeix un vincle inseparable entre la guerra i la guerra entre classes dins d'un país. I que les guerres no cessaran fins que l'ordre capitalista que genera les guerres siga destruït i es construïsca el socialisme en el seu lloc, a escala planetària. Els revolucionaris marxistes no consideren la qüestió generalitzant una línia de raonament que sostinga que totes les guerres són injustes i malvades. Distingeixen entre guerres justes i injustes. Les guerres de classe contra l'ordre capitalista que genera guerres, les guerres revolucionàries per a destruir els estats burgesos són guerres justes. De la mateixa manera, les que són empreses pels pobles colonitzats per a guanyar la seua llibertat nacional són també justes i legítimes. Les guerres de dominació imperialista, les que lliuren dos estats burgesos pels seus propis interessos són injustes i han de ser combatudes sense pietat. La guerra entre Armènia i l'Azerbaidjan és completament injusta. Es discuteix, fonamentalment, quin país dominarà l'Alt Karabakh.

Com a resultat de la guerra que va durar fins a 1994 la regió va quedar sota la dominació armènia de facto. Armènia va obligar a la població àzeri i kurda de l'Alt Karabakh a exiliar-se. Va establir la seua pròpia hegemonia a la regió i va constituir la seua zona coixí. Hui dia, Armènia és l'ocupant, però contràriament al que s'afirma, no ocupa les terres de l'Azerbaidjan sinó les de l'Alt Karabakh i el Kurdistan Roig.

Si l'Alt Karabakh roman sota el control de l'estat burgés armeni, significarà que les guerres i els enfrontaments continuaran. Significarà que els àzeris exiliats de l'Alt Karabakh mai podran tornar a casa, que els kurds exiliats es veuran obligats a viure a l'Azerbaidjan sota una política d'assimilació i opressió nacional. Això significarà que els pobles de l'Alt Karabakh no podran determinar el seu futur. Si l'Alt Karabakh queda sota el control de l'Estat burgés de l'Azerbaidjan, significarà que el règim d'Erdoğan i els grups jihadistes - que posa sobre el terreny durant les guerres de repartiment imperialista - duran a terme un nou genocidi armeni a la regió. Significarà la construcció d'una nova base militar contra Armènia en l'Alt Karabakh i el saqueig complet de la regió. I significarà que hi haurà interminables guerres sectàries de religió com a l'Orient Mitjà. Totes les parts involucrades en aquesta guerra són reaccionàries. Estan aplanant el camí per a noves guerres, nova destrucció, nova enemistat entre els pobles, pobresa, explotació i misèria.

Les parts interessades en aquesta guerra i les seues actituds

l'Azerbaidjan. l'Azerbaidjan està tractant, amb el suport il·limitat de Turquia, d'obtindre la revenja de 1991 i ampliar els seus espais d'hegemonia. Fent cas omís de la condició del poble de l'Alt Karabakh, està intentant saquejar la regió, amb el suport militar i logístic del règim d'Erdoğan i les seues bandes jihadistes. En fer-ho, també està tractant d'assetjar i sotmetre Armènia, que està tenallada per un embargament. Anul·la per complet els drets i llibertats que ja estaven molt limitats, reforçant l'ona ultranacionalista i l'opressió de l'estat autoritari. El Parlament de l'Azerbaidjan ha aprovat un conjunt de mesures que restringeixen els drets i llibertats constitucionals i de propietat dels ciutadans azerbaidjanesos i els estrangers residents mentre dure l'estat de guerra. Abans de la guerra, ja es parlava al país d'una creixent pobresa i opressió estatal. Els oponents d'Aliyev es feien cada vegada més forts. Amb l'ona nacionalista creada per la guerra, l'oposició va ser emmordassada, l'opressió de l'Estat va aconseguir noves altures i Aliyev va ser presentat com un heroi nacional. En 2019, la despesa militar de l'Azerbaidjan va aconseguir màxims històrics i va trencar el seu propi rècord amb l'equivalent al 5% del PIB. Aqueixes inversions de guerra recauen sobre la població activa en forma de desocupació, pobresa i misèria. L'Estat burgés de l'Azerbaidjan obté tota la seua força del règim d'Erdoğan, que actua com a interlocutor d'Armènia i fa declaracions en nom del Govern de l'Azerbaidjan. El règim d'Erdoğan és el que ha incitat a la guerra al govern de l'Azerbaidjan. Si Erdoğan retirara el seu suport o fera si més no un pas enrrere, segurament cauria el govern de l'Azerbaidjan. No obstant això, la regió en la qual s'està duent a terme aquesta guerra és el pati posterior de l'imperialisme rus. Erdoğan ha vist frustrats els seus esforços sempre que ha intentat competir amb l'imperialisme rus. Si això tornara a succeir, és molt probable que el règim d'Erdoğan abandone el govern de l'Azerbaidjan a mig camí. L'actitud d'Erdoğan cap a l'imperialisme rus determinarà el destí de l'Estat burgés de l'Azerbaidjan.

Armènia. Armènia va assegurar la seua dominació sobre l'Alt Karabakh amb el suport de Rússia quan va esclatar la guerra després de la desintegració de l'URSS. Ha continuat fent-ho durant més de 30 anys, sempre amb el suport de Rússia. Des de 1993, Turquia i l'Azerbaidjan han imposat un embargament a Armènia, la qual cosa posa en relleu la qüestió de l'Alt Karabakh. En estar tancades les seues fronteres amb l'Azerbaidjan, Armènia està assetjada. Armènia no té accés a l'oest degut al tancament de les seues fronteres amb Turquia. S'obri al món a través de Rússia. Això la fa encara més dependent d'eixe país. Armènia és un dels països de la CEI on més influent és Rússia. Hi ha moltes bases militars russes en el seu territori. Armènia no té la força necessària per a resistir-se a Turquia i l'Azerbaidjan per si mateixa. Està tractant d'obtindre suport diplomàtic i logístic dels països europeus les relacions dels quals amb Turquia i l'Iran s'estan deteriorant. Amb aquest suport, està tractant de crear legitimitat per a si mateixa en l'àmbit internacional i trencar l'aïllament en el qual es troba. Els Estats Units, França i Rússia han fet crides conjuntes per un alto-el-foc. Quant a Erdoğan, va respondre que si hi haguera un alto-el-foc l'exèrcit armeni hauria de retirar-se. Macron, que va estar a Brussel·les per a una cimera de presidents europeus, va dir que "té proves clares que els jihadistes sirians s'han traslladat de Gaziantep [sud-est de Turquia] a l'Alt Karabakh". Armènia, amb la finalitat de mantindre la seua dominació sobre l'Alt Karabakh, està preparant el terreny per a la formació del front caucàsic per a la partició imperialista tractant d'involucrar totes les potències imperialistes i regionals en el conflicte. Està bufant en les brases de l'enemistat entre els treballadors armenis i àzeris i treballant amb totes les seues forces per a deixar l'Alt Karabakh sense estatus.

Contra el xovinisme, alcem la bandera del comunisme internacional

Totes les parts involucrades en aquesta guerra són reaccionàries. És una guerra per determinar qui tindrà dret a colonitzar l'Alt Karabakh. Qui guanye aquest conflicte no sols no portarà una pau duradora, sinó que estendrà la guerra a tot el Caucas. Qualsevol que siga el guanyador, cometrà un genocidi i exiliarà els habitants de l'Alt Karabakh que no siguen de la seua pròpia nació. En aquesta guerra, fer costat a l'un o l'altre estat burgés, o conformar-se amb una oposició pacífica a la guerra, equivaldrà a posar aigua en el molí del xovinisme i convertir-se en còmplice dels crims de guerra. La tasca històrica dels revolucionaris de Turquia, l'Azerbaidjan i Armènia és fer campanya pel derrotisme revolucionari contra el seu estat burgés. És respondre amb la bandera roja del comunisme internacionalista al xovinisme que fa que els pobles es maten entre ells. És entrar en una guerra de classes internacional contra l'ordre del capital que engendra la guerra. Erdoğan que va atiar el conflicte, que es va fer passar pel protector del govern azerbaidjanés, que va enviar les bandes jihadistes de Síria a l'Alt Karabakh, és el principal instigador de la guerra. Defensar el dret a l'autodeterminació del poble de l'Alt Karabakh, fer front als Estats burgesos implicats en aquesta guerra, lliurar una lluita despietada contra el xovinisme, lliurar una lluita militant contra la pressió estatal creada per la guerra i contra les destruccions socials de les quals el poble treballador és víctima, són les tasques històriques dels revolucionaris de Turquia, Armènia i l'Azerbaidjan. La pau només serà possible si s'enderroca l'ordre imperialista-capitalista que s'alimenta de crisi, explotació, pobresa, guerra i destrucció i es construeix un ordre socialista que el substituïsca. I per a això, la humanitat necessita un partit revolucionari internacional, així com necessita aire i aigua.

• Ni guerra entre els pobles ni pau entre les classes!
• Fora totes les potencies ocupants de l'Alt Karabakh!
• Dret a l'autodeterminació del poble de l'Alt Karabakh!
• Dret de retorn per a tots els pobles que han sigut exiliats de l'Alt Karabakh!
• La causa de la guerra és l'ordre capitalista!
• El teu principal enemic és el teu propi estat burgés. Torna la teua ira i armes en contra seua!
• Reconeixement del g enocidi Armeni de 1915!
• Judici davant els tribunals de guerra internacionals dels responsables del pogrom antiarmeni de Sumgait i de la massacre de Jodyalí!
• Visquen els soviets de l'Alt Karabakh!
• Visquen els soviets del Caucas!