L'1 de febrer de 2021, després de 10 anys de suposada transició democràtica, l'Estat Major de l'exèrcit birmà va prendre el poder per quarta vegada des de la independència, en 1948, de la Birmània-Myanmar colonitzada per britànics i japonesos. Els militars van detindre al president Win Myint, a la primera ministra Aung San Suu Kyi i a nombrosos membres de la Lliga Nacional per a la Democràcia (LND), majoritària en el parlament, l'Assemblea de la Unió, que havia de reunir-se unes hores després. La junta va nomenar president al comandant en cap de l'exèrcit, Min Aung Hlaing. Immediatament va prometre noves eleccions, però després d'un any d'estat d'excepció.

Igual que Trump als Estats Units, el general impugnava les eleccions generals del 8 de novembre de 2020, que li havien estat desfavorables: l'LND de Suu Kyi havia esclafat en les urnes als altres partits burgesos, especialment al qui serveix de paraigua civil a l'exèrcit, el Partit de la Unió, la Solidaritat i el Desenvolupament (PUSD). L'LND va obtindre 258 escons en la Cambra de Representants, el PUSD 26. L'LND va obtindre 138 escons en la Cambra de les Nacionalitats, el PUSD 7.

El fet que l'exèrcit trepitge la Constitució no significa que aquesta siga democràtica. Va ser concebuda l'abril de 2008 per l'antiga junta militar i aprovada en referèndum per més del 92%. La constitució de 2008, que va entrar en vigència en 2011-12, garantia la immunitat judicial de la junta, permetia destituir a Suu Kyi de la presidència, reservava el 25% dels escons parlamentaris als militars. El comandant en cap també nomenava els ministres de Defensa, Interior i Fronteres. A més, negava el dret al vot a més de 300.000 rohingyes.

Mentre que la Constitució de 1947 atorgava la propietat de la terra a l'Estat, la de 2008 la retorna a la propietat privada. Això es reforça amb la llei del 30 d'octubre de 2018, que en particular permet la despossessió de les comunitats agràries minoritàries. Les grans empreses poden començar a apoderar-se de la terra, la qual cosa provoca una desforestació massiva.

Amb la llei del 28 de març de 2012, l'Estat reconeix el dret a la sindicalització i el dret a la vaga, però imposa l'"Òrgan de Conciliació" i l'"Òrgan d'Arbitratge" que inclou representants de l'Estat burgés.

Suu Kyi, secundada pels governs imperialistes d'Amèrica del Nord i Europa Occidental i objecte d'un vertader culte per part dels mitjans de comunicació occidentals, fa seua aquesta paròdia. La "transició democràtica" permet l'alçament de les sancions i l'obtenció d'inversions estrangeres (la Xina, Singapur, Tailàndia, Corea del Sud, Gran Bretanya, el Japó, l'Índia, França, els Estats Units...). L'exèrcit i les seues empreses (els conglomerats oficials UMEH i MEC i també el trànsit de jade, fusta, opi i amfetamines) es beneficien del vigorós creixement econòmic (més del 6% en 2018 i 2019). Encara que s'ha alentit amb la crisi econòmica i sanitària mundial en 2020 (+2%): descens de les exportacions de béns, caiguda del turisme japonés i xinés, augment de la despesa sanitària...

En 2015, l'LND va guanyar les eleccions generals per un ampli marge. Com a partit burgés, l'LND competeix en nacionalisme amb l'Estat Major: "L'Exèrcit i l'LND, dominada pels bamars, comparteixen la mateixa visió de les minories" (Le Monde diplomatique, març de 2021). El xovinisme birmà té forts tints clericals (budistes, la religió de prop del 90% de la població) i racistes (basats en els bamars, el 68% de la població i el 100% de l'Estat Major militar).

Des de 2012, la "transició democràtica" va acompanyada d'un procés antidemocràtic. Un sector del "shanga" (el clergat budista) dirigeix una campanya racista contra la minoria musulmana. En 2012, amb l'ajuda de la policia i l'exèrcit, els feixistes dirigits pel monjo Wirathu van boicotejar els comerços musulmans, van assassinar a 200 rohingyes en l'estat d’Arakan i van expulsar 140.000 d'ells. En 2013, a la regió de Mandalay, fanàtics bamars budistes ajudats per la policia maten 40 rohingyes i expulsen 10.000. En 2016-2017, en l'estat d’Arakan, els monjos i l'exèrcit destrueixen 300 pobles i massacren 7.000 persones. Austràlia, Malàisia i Indonèsia rebutgen 800.000 musulmans que acaben refugiant-se a Bangladesh. Suu Kyi oculta aquesta neteja ètnica. Per exemple, en un missatge del 5 de setembre de 2017 al president turc Erdogan, qualificava d’ "informació falsa" les denúncies d'atrocitats comeses en aquella regió; de pas, li deia que s'enfrontava al mateix problema que ell amb el PKK al Kurdistan.

L'1 de febrer de 2021, la Junta va derogar la llei que protegia la privacitat i la seguretat dels ciutadans. Per a crear desordre, va alliberar 23.000 presos comuns.

El colp militar ha estat rebut immediatament amb gran resistència en tot el país. El capitalisme, en desenvolupar-se, ha creat empreses, universitats i administracions civils, i relacions amb la resta del món. El "Comité de Representació de l'Assemblea de la Unió de Myanmar" (CRAU-CRPH), creat per l’LND, proclama un "moviment de desobediència civil" pacifista (MDC-CDM). Els sindicats, inclòs el CTUM, el secunden convocant jornades de vaga. Min Aung Hlaing pren represàlies prohibint les organitzacions sindicals el 26 de febrer.

De fet, sobre el terreny, els treballadors han desfermat una vertadera vaga general, indefinida en el transport ferroviari, el tèxtil, els bancs, l'electricitat, la sanitat, l'educació, els supermercats, els ports, els restaurants de menjar ràpid, correus... Aquesta gegantesca força social ha alimentat la mobilització dels joves als carrers (joves treballadors, estudiants) que utilitzen les xarxes socials. A tot arreu, fins i tot en la defensa de les manifestacions, les dones exerceixen un gran paper.

Per part seua, l'Estat ha endurit ràpidament la repressió. Contra la informació, els talls d'Internet i les confiscacions d'oficines de periòdics (Myanmar Now, Democratic Voice of Burma, Khit Thit Media, Mizzima, 7 Day News...). Contra les vagues, la intimidació en les administracions, les universitats, les drassanes i el desallotjament de les seues cases dels treballadors ferroviaris en vaga. Contra les manifestacions, les mànegues d'aigua, les bales de goma, la munició real. La Junta ja ha matat almenys 70 persones i ha empresonat unes 1.300 (entre elles 34 periodistes).

La veïna Xina és la potència imperialista dominant a Birmània-Myanmar. El gener de 2021, just abans del colp, el ministre d'Afers exteriors xinés, Wang Yi, havia visitat el país. Però davant els continus disturbis, fins i tot el govern de Pequín comença a inquietar-se.

Els treballadors tenen raó en lluitar contra la junta, per l'alliberament dels presos, per les llibertats democràtiques. Però no han de depositar les seues esperances en l'ONU i en el tal o el qual altre Estat imperialista dels qui es disputen el món però que estan d'acord en l'essencial: Birmània ha de continuar sent capitalista, les seues riqueses naturals (gas, petroli, or, fusta, jade, robins, coure, or...) han de continuar sent saquejades, els seus treballadors del camp i de les ciutats han de continuar sent explotats. Que recorden que el general Min Aung Hlaing va ser rebut en 2017 pels estats majors europeus i els traficants d'armes en el moment en què dirigia personalment la massacre dels rohingyes. El destí dels palestins o dels uigurs demostra que les classes dirigents de les grans potències i les dels països veïns no es preocupen pels pobles oprimits ni per les llibertats més elementals.

Encara que els treballadors poden cooperar a vegades, per raons pràctiques, amb l'oposició burgesa i les direccions nacionalistes de les minories oprimides, no han de confiar en Suu Kyi i l'LND. La rivalitat d'aquest últim amb el general Min Aung Hlaing i l'Estat Major militar es manté en el marc del capitalisme i de l'Estat burgés. El colp de l'exèrcit és una reacció contra l'intent d'una fracció de la burgesia birmana representada per Suu Kyi i el seu partit, l'LND, de recuperar el control directe sobre els sectors de l'economia que estan sota el control dels generals.

En efecte, la burgesia "liberal", l'LND i el seu govern alternatiu (CRAU-CRPH) tenen més por de la vaga general, de l'armament del poble i de la formació de soviets que de la dictadura militar. Els treballadors han de recordar que en 1988, Suu Kyi i l'LND ja van trair les masses que van fer vaga general o van ocupar terres i van començar a crear comités en els barris. Al juliol, l'exèrcit va canviar al general al capdavant de l'Estat (Sein Lwin va substituir a Ne Win), va garantir un sistema multipartidista i va prometre eleccions. Suu Kyi va fundar llavors l'LND per a reprimir la revolució que estava començant, per a animar els estudiants i els treballadors a no defensar-se i a confiar en l'exèrcit (discurs del 26 d'agost de 1988 en la pagoda Shwedagon de Yangon). Al setembre, l'exèrcit esclafa el moviment (3.000 morts). En 1990 es van celebrar eleccions, guanyades per l’LND, però la Junta va mantindre el poder.

Els sindicats obrers han de preservar la seua independència enfront de la Junta, però també enfront de l’LND i el seu govern alternatiu CRAU, que també està al servei dels explotadors. A la calor de l'acció, els treballadors han de construir el seu propi partit sobre la base del marxisme de Marx, Engels, Luxemburg, Lenin i Trotsky; crear els seus propis òrgans de defensa i organització.

A tot arreu, inspirats en les lluites democràtiques d'Hong Kong i Tailàndia, joves decidits estan formant milícies per a protegir les manifestacions; en Yangon, hi ha hagut barricades; a Rangun, estan utilitzant còctels molotov. En Dawei, la guerrilla de la Unió Nacional Karen (KNU) defensa els manifestants. Els policies estan desertant.

Cal organitzar la lluita contra la junta, recuperar les armes, defensar els vaguistes i els manifestants, organitzar assemblees generals i triar comités de vaga en les empreses, crear consells en els districtes, en els llogarets, centralitzar els òrgans bàsics regionals i nacionals per a constituir la direcció política dels obrers, els empleats, els llauradors, els estudiants i les minories nacionals, per a derrocar la dictadura i substituir-la pel seu propi govern!

També a Tailàndia s'han représ les protestes solidàries contra el govern militar. La classe obrera del món és l'única força social que pot ajudar el moviment de masses que s'oposa a la junta militar i que només pot derrotar-la definitivament iniciant una revolució social:

• Alliberament immediat de tots els presos polítics. Anul·lació de tots els càrrecs contra ells.

• Legalització de les organitzacions sindicals. Llibertat d'opinió, de premsa, d'organització, de vaga, de manifestació...

• Ocupació d'empreses i administracions. Autodefensa contra l'exèrcit, la policia i els feixistes budistes. Milícies populars per a desarmar-les, dissoldre-les i substituir-les.

• Dret dels refugiats al retorn immediat a les seues terres. Indemnització per als rohingyes. Igualtat jurídica i respecte a les minories nacionals. Pel dret de les minories nacionals a separar-se de l'Estat birmà.

• Restitució de la propietat col·lectiva de la terra a les cooperatives i comités de llauradors treballadors.

• Fi de la persecució d'ateus i musulmans. Secularització completa de l'Estat.

• Fi de l'opressió de les dones.

• Expropiació de les grans empreses, controlades o no pels militars, i dels grups capitalistes estrangers.

• Govern obrer i camperol basat en comités d'empresa, de barri, d'universitat i de poble.

  Pels Estats Units Socialistes d'Àsia.

14 de març de 2021

Col·lectiu Revolució Permanent (Alemanya, Àustria, Estat Espanyol, França, Turquia)