L'aplicació del referèndum de juny de 2016
En abandonar la unió duanera i el mercat comú l'1 de gener de 2021, el Regne Unit ha eixit definitivament de la Unió Europea (UE), després d'haver entrat en ella amb dificultat quaranta-huit anys abans, en 1973. Encara que el Brexit tenia efectivitat des del 31 de gener de 2020, es va establir un període de transició fins a finals de 2020, abans de les negociacions sobre les noves relacions econòmiques, comercials i polítiques entre el Regne Unit i la Unió Europea. Les discussions van ser laborioses. El 24 de desembre de 2020 es va arribar a un compromís "acceptable" per als governs britànic, holandés, irlandés i alemany (una mica menys per al francés, que volia més fermesa). Aquest acord va rebre el suport unànime del Partit Conservador (CP) , així com de la majoria dels diputats del Partit Laborista (LP) en el Parlament.
A partir de llavors, es va fer efectiu el referèndum del 23 de juny de 2016 (52% a favor de l'eixida de la UE). El govern està encapçalat per Johnson (Partit Conservador) que havia liderat amb Farage (llavors UKIP) una campanya enganyosa i xenòfoba. L'eixida també va ser promoguda, en el moviment obrer, pel CPB i Morning Star, el SWP i Socialist Worker, el SP i The Socialist, etc.
A França, un partit social-imperialista (LFI) i el partit feixista (RN) els van aplaudir.
El Regne Unit, alliberat de la tutela de Brussel·les, va renacionalitzar el ferrocarril que els liberals havien sumit en el caos. La independència paga. (Jean-Luc Mélenchon, 30 de gener de 2020)
Veurem en els mesos i anys esdevenidors que Gran Bretanya ha fet bé, que probablement collirà grans beneficis. A més, veig que el catastrofisme ha donat pas als comentaris prudents dels qui ens explicaven que els britànics s'arruïnarien, que l'atur seria massiu. (Marine Le Pen, 1 de febrer de 2020)
Les principals condicions de l'acord
L'acord perpetua l'absència d'aranzels en el comerç de mercaderies entre el Regne Unit i els 27 estats membres de la UE, com ocorria durant la seua pertinença a la UE, fins i tot en els productes agrícoles i pesquers. Obliga el Regne Unit a complir una sèrie de normes de la UE. No obstant això, introdueix nombrosos controls duaners i de les normes sanitàries i fitosanitàries.
Ja són 1,3 milions d'immigrants els que han abandonat el país en 2020, per la qual cosa la població de Londres ha descendit un 8%. L'acord, no obstant això, elimina la lliure circulació de persones entre tots dos territoris. Els treballadors britànics ja no tenen les mateixes oportunitats de treballar o viure a la UE i viceversa. L'ensenyament superior britànica queda ara fora del sistema Erasmus de la UE. Hi haurà menys intercanvis d'estudiants.
L'acord no abasta els serveis financers, que es continuaran debatent en 2021, però s'han concedit excepcions temporals per a una sèrie d'activitats financeres. En general, l'acord no aborda la qüestió dels serveis.
Un altre punt important de les negociacions va ser el mecanisme de garanties i arbitratge en cas de desacord, sobretot en matèria de competència, dret laboral, normativa mediambiental i ajudes públiques a les empreses. Si sorgeix un conflicte, és possible un augment dels drets de duana, però això ho decidirà un organisme d'arbitratge.
De la mateixa manera, en el cas de les ajudes estatals, un organisme d'arbitratge podrà exigir la devolució d'aquestes.
El Regne Unit ha obtingut no estar sota la competència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Johnson es vana de la sobirania retrobada del Regne Unit
El que hem vist és que moltes empreses d'aquest país no estan exportant com podrien... la tràgica realitat de... la vida empresarial és que hi ha una certa burocràcia. Estem intentant eliminarla, però tenim una gran oportunitat d'ampliar els nostres horitzons i pensar globalment i en gran. (Boris Johnson, BBC, 3 de gener de 2021)
Un dels primers plans del govern és eliminar el límit de 48 hores setmanals i altres proteccions relacionades amb temps de treball imposades per la UE. Una altra és reduir el dret d'asil.
El Primer Ministre ha assenyalat a la sobirania retrobada del país com la raó de la seua "reeixida" estratègia de vacunació contra la COVID. La molt activa campanya de vacunació amb Astra Zeneca desenvolupada al Regne Unit ha permés vacunar fins hui a més de 29 milions de persones d'un total de 67 milions d'habitants (7 milions a França de 65). Dit això, el país, a causa del deplorable estat del seu sistema de salut pública (el NHS ha sigut objecte de severes retallades durant quasi quaranta anys, duts a terme pels governs conservadors de Thatcher, Major, Cameron i May, així com pels governs laboristes de Blair i Brown), ha sigut fins ara el més afectat per l'epidèmia a Europa. Quasi 125.000 persones han mort per la falta de recursos del NHS i la lentitud del govern de Johnson per a contindre-la. I no és la proposta d'augmentar els salaris dels treballadors de la salut en un 1%, sense cap pla de contractació digne d'aqueix nom, el que permetrà al SNS reforçar les seues capacitats.
"Global Britain" o el desig il·lusori de recuperar la grandesa
El Regne Unit, en trencar amarres amb la UE, ha de replantejar-se el seu lloc en el món. Johnson proposa una estratègia anomenada "Global Britain"(una Gran Bretanya mundial).
És una estratègia militarista: la provisió de 80 caps nuclears addicionals en violació dels tractats de desnuclearització, el projecte d'un tercer portaavions, l'enfortiment de l'aliança d'intel·ligència "Five Eyes" amb els països de parla anglesa... per a estar a l'avantguarda, al costat de l'imperialisme estatunidenc, per a oposar-se a la Xina i Rússia.
Pretén tornar al terreny de joc a Àfrica i Àsia: suport a l'oposició burgesa a Hong Kong i Birmània, enviament d'un portaavions a Orient Mitjà i un altre a Àsia Oriental.
Aquesta voluntat ja xoca amb limitacions i contradiccions, com les ambicions de l'imperialisme francés: l'Estat britànic només té una xicoteta base industrial, només pot eludir econòmicament a la UE desenvolupant el comerç amb la Xina. Però el seu servilisme als Estats Units li va portar a trencar amb el proveïdor de telefonia Huawei, mentre que Biden li recompensarà malament perquè les negociacions amb un país petit que no té els marges de negociació de la UE seran molt desiguals.
Primeres dades econòmiques preocupants
A més, la realitat econòmica no ha tardat a aflorar i les dificultats han començat a sorgir per tots costats. De fet, el país s'enfronta a una forma d'estancament econòmic, resultat de la combinació de la crisi econòmica i sanitària i els primers efectes del Brexit. Malgrat la important intervenció de l'Estat (25% del PIB enfront del 21% de França i el 15% d'Espanya), el Regne Unit va experimentar en 2020 la seua pitjor contracció econòmica: el seu PIB va caure un 9,8%. Es tracta d'un dels pitjors resultats de les principals economies europees, juntament amb Espanya, i la pitjor recessió dels països del G7.
No obstant això, 2021 sembla accentuar aquesta diferència amb els seus rivals. Per exemple, segons les estadístiques publicades el dijous 11 de març per l'Oficina d'Estadístiques Nacionals (ONS), el comerç exterior del Regne Unit va patir un fort descens al gener. Las exportacions de béns es van desplomar un 19,3%, fins als 5.300 milions de lliures, a causa d'una caiguda de gairebé el 41% en les exportacions a la UE.
El PIB va caure un 2,8% al gener, just quan el país acabava de reconfinar-se, després d'una pujada del 1,2% al desembre, segons la ONS. El 24 de març, comptava amb 1,7 milions d'aturats, 360.000 més que fa un any.
Per descomptat, aquests resultats han de prendre's amb cautela, però no surt gratis obstaculitzar deliberadament el comerç amb el major soci comercial d'un mateix.
Per si no fos prou, la City londinenca també ha perdut la seua posició de lideratge com a plataforma borsària europea en favor d'Amsterdam. La borsa holandesa va negociar 9.200 milions d'euros al dia al gener, enfront dels 8.600 milions d'euros de Londres, segons l'empresa financera estatunidenca CBOE, que opera en totes dues ciutats. En comparació, la mitjana d'operacions diàries en la City de Londres va ser de 17.500 milions d'euros en 2020, mentre que Frankfurt va ser la segona amb 5.900 milions d'euros i Amsterdam la sisena amb 2.600 milions d'euros. Frankfurt atrau els bancs, Dublín i Luxemburg les empreses d'inversió, París els mercats de capitals. Tot indica que la nova relació entre la UE i el Regne Unit està perjudicant el sector financer britànic, que també es va mostrar poc inclinat en 2016 a abandonar la UE.
Les disputes sobre l'acord ja han començat
Avui, segons una enquesta d'Ipsos-Mori, el 78% dels britànics desitjaria una relació estreta entre el seu país i la UE (The Economist, 27 de març de 2021).
Segons l'acord i, en particular, el seu "Protocol nord-irlandés", Irlanda del Nord roman temporalment en el mercat interior europeu per al comerç de mercaderies. El 3 de març, el govern de Johnson va decidir ajornar sis mesos la introducció dels controls duaners dels productes agroalimentaris entre Gran Bretanya i Irlanda del Nord, prevista per a finals de març.
Per descomptat, les grans potències imperialistes de la Unió Europea (UE) i la República d'Irlanda no van quedar indiferents. Estan darrere de dos procediments d'infracció contra el Regne Unit, al qual acusen de violar l'acord del Brexit amb canvis unilaterals en els acords comercials per a Irlanda del Nord. La UE considera que l'imperialisme britànic vol estar en missa i repicant, deslliurant-se dels controls.
Risc de dislocació de l'Estat
Igual que a Espanya, la monarquia davant la qual encara es prostra el partit obrer tradicional està perdent el seu prestigi. La sortida de la Unió Europea està alimentant les tendències centrífugues dins del Regne Unit, amb sentiments independentistes cada vegada més forts a Escòcia. En el cas d'Irlanda del Nord, les condicions d'eixida de la UE afecten el laboriós compromís dels acords de pau de 1998.
La reivindicació d'independència a Escòcia està secundada pel partit burgés reaccionari, el Partit Nacionalista Escocés (SNP), que no amaga el seu desig de beneficiar-se de la riquesa petroliera. Encara que hi ha un particularisme, Escòcia mai ha sigut una colònia i és clarament impossible que la dislocació de Gran Bretanya es faça en benefici dels treballadors sota el sistema capitalista.
Irlanda, en canvi, ha sigut una colònia violentament oprimida per la burgesia anglo-escocesa. El seu poble ha sigut afamat i la seua legítima revolta va ser reprimida repetida i sagnantment.
Terroritzada pel risc de revolució social, la majoria de la burgesia irlandesa va capitular en 1921, la qual cosa va donar lloc a la partició de l'illa, amb una part del territori que va romandre al Regne Unit i una altra, formalment independent, que es va afonar en la guerra civil, la reacció catòlica i la dependència econòmica de l'imperialisme britànic. La unificació democràtica en una república veritablement laica continua sent una reivindicació legítima.
La nova direcció dels laboristes està duent a terme una porga dins del partit
Des del 4 d'abril de 2020, amb l'elecció al capdavant del partit del líder del ala dreta Keir Starmer (que va començar la seua carrera a l'esquerra del partit: va estar en la seua joventut en el grup pablista Socialist Alternatives), la nova direcció desenvolupa una ofensiva contra tots els militants o agrupacions amb vincles pròxims o llunyans amb el socialisme.
Aquesta caça de bruixes per part de la cúpula neoblairista ha continuat sense parar, enfocada contra els funcionaris i activistes del LP que desafiaven la nova línia de suport de facto a les polítiques del govern del primer ministre conservador Johnson. Els opositors han sigut suspesos de militància i, en alguns casos, expulsats. Com a resultat, milers d'activistes, molts d'ells joves, han abandonat el partit.
Aquesta porga és un intent d'evitar un "nou accident" com el de Corbyn i de donar garanties a la burgesia britànica. Al gener, la direcció del LP va votar a favor de l'acord del govern de Johnson amb la UE.
No hi ha dubte que en separar-se dels partits burgesos en el parlament, el Partit Laborista està fent un primer pas cap al socialisme i la política de classe... Però d'això no es dedueix que siga un partit realment independent de la burgesia, que estiga lliurant una lluita de classes... (Lenin, Sessió del Buró Socialista Internacional de la Internacional Obrera, octubre de 1908)
La classe obrera ha de trencar amb tots els sectors de la burgesia
Els comunistes reconeixen el dret dels pobles oprimits a l'autodeterminació i a la separació. Però adverteixen contra la divisió del proletariat i el seu sotmetiment a innombrables nacionalismes, contra la constitució d'estats encongits dependents de les potències imperialistes. Contra això proposen la federació republicana de les Illes Britàniques en el marc dels Estats Units d'Europa socialistes.
La il·lusió nacionalista propagada per Johnson pot durar poc. De fet, l'imperialisme britànic està condemnat des de 1940 a ser un mer auxiliar de l'imperialisme estatunidenc. La Unió Europea i les negociacions amb els seus rivals alemanys i francesos li van proporcionar un marge que ha perdut.
Per a traure a flotació el "vaixell britànic", intentarà atacar les conquestes dels treballadors. Ací està el repte de la classe obrera britànica: resistir aquesta ofensiva, democratitzar els seus sindicats, lluitar contra la submissió del Partit Laborista a la monarquia i a la burgesia anglesa, construir el partit del qual manca actualment, un partit obrer revolucionari i internacionalista que òbriga la perspectiva de la revolució, del socialisme.
27 de març de 2021
Article aparegut en el butlletí del GMI Revolution communiste núm. 44
