Les classes lluiten entre si i la història continua
En 1992, quan la burocràcia estalinista va restaurar el capitalisme a l'URSS - l'únic país on la classe obrera va prendre el poder - la burgesia va proclamar la seua victòria a escala mundial. A partir de llavors, sentencià, com un disc ratllat, que la fi de la història havia arribat, que la classe obrera estava morta, que la lluita de classes pertanyia al passat i que, en tot cas, la revolució era només un accident per a la humanitat i que l'única civilització que aquesta coneixeria seria el capitalisme. Tots els ideòlegs burgesos van anunciar que un món pròsper esperaria ara a la humanitat.
El moviment obrer mundial es va veure fortament afectat per aquest revés històric. Als països capitalistes, els partits tradicionals de la classe obrera (d'origen obrer, socialdemòcrata o estalinista) van abandonar tota referència al socialisme i els seus satèl·lits centristes es van tornar més oportunistes. Entre els estalinistes, la direcció d'un dels majors partits "comunistes", el PCI italià, fins i tot ho va dissoldre i es va fusionar amb una fracció del Partit Demòcrata Cristià; el mateix que la direcció del CPGB britànic que ho va dissoldre i es va unir al Partit Liberal-Demòcrata. Entre els centristes, l'LCR francesa es va liquidar en l'NPA, l'ISO estatunidenca es va dissoldre per a unir-se de fet als membres del DSA del Partit Demòcrata...
La pràctica de la vida quotidiana destrueix, no obstant això, totes aquelles frases lapidàries. La classe obrera s'expandeix en tots els continents i creix numèricament a escala mundial. La restauració del capitalisme no ha beneficiat als pobles d'Europa Central, Rússia, la Xina, Vietnam... ni als d'Àsia Central. Les crisis econòmiques no han desaparegut, al contrari, fins i tot van adquirir una dimensió mundial en 2008 i 2020. Els conflictes armats no han cessat, a vegades en forma de guerra civil, a vegades en forma d'intervenció de forces estrangeres, a vegades mesclant ambdues. Les potències imperialistes es disputen el món, les potències regionals es disputen un continent o subcontinent. La destrucció del medi ambient, que ja ha provocat la dessecació de la mar d'Aral, és cada vegada major. I la classe obrera, les dones treballadores, altres classes explotades, les nacionalitats oprimides, els estudiants, no han deixat de resistir i lluitar. En els últims anys, s'han produït lluites de masses a Algèria, Sudan, Hong Kong, l'Equador, Colòmbia, l'Iran, Bielorússia, els EUA, Birmània, Cuba... Encara que no han adquirit un caràcter proletari clar i s'han esvaït sense aconseguir concessions significatives, excepte a Xile, on els partits reformistes (PCCh, PS) intenten enganyar els treballadors amb una assemblea constituent i un govern de front popular.
La burgesia del Kazakhstan
Kazakhstan, que limita amb la regió de Xinjiang, a l'oest de la Xina, i amb Rússia, té el potencial d'inclinar la balança regional en cas d'una revolució proletària i d'agreujar les contradiccions entre els imperialistes, gràcies a la seua importància geoestratègica. Fins ara, els governs de Nazarbayev (1992-2009) i Tokayev (2009-...) s'han negat a triar entre els Estats Units, la Xina i Rússia.
Kazakhstan és un dels països més importants d'Àsia Central des del punt de vista econòmic i geoestratègic. La seua superfície ho converteix en el nové país més extens del món. Té reserves de gas natural, petroli, carbó, urani (el major productor mundial), ferro, manganès, crom, potassi.... Nombrosos oleoductes i gasoductes passen per ell. A més, alberga les principals plataformes de criptomonedes.
L'ex buròcrata estalinista Nazarbáyev - que va liderar la restauració del capitalisme al Kazakhstan, va ser cap d'estat des de 1991 fins a 2019 i va dimitir en 2019 per a assumir la presidència del Consell de Seguretat del país - és l'arquetip de l'oligarquia que s'ha enriquit amb l'energia i els minerals durant els últims 30 anys.
Els antics buròcrates de l'URSS es van transformar en burgesia després de la restauració capitalista. Van conservar els aparells repressius dels antics règims burocràtics estalinistes al mateix temps que iniciaven un ràpid procés de restauració del capitalisme i declaraven la guerra a totes les conquestes i drets socials, aplanant així el camí a la desocupació, la pobresa i la diferenciació de classes.
Al país, mentre que el salari mitjà és de 570 dòlars i molts treballadors reben el salari mínim de 97 dòlars, és ben sabut que la família Nazarbayev té un patrimoni net de mil milions de dòlars i posseeix propietats de luxe per valor de 107 milions de dòlars a Londres.
El proletariat, la pagesia i els treballadors del sector informal van patir la crisi econòmica de 2008 i 2020 i han pagat un alt preu per la pandèmia de COVID-19. La desocupació i la inflació causen un gran sofriment entre la classe treballadora.
A més d'aquesta deterioració, els drets democràtics han sigut metòdicament soscavats per l'estat burgés. En 2006 es van prohibir una dotzena d'organitzacions islamistes i el PKK nacionalista kurd. En 2015, es van prohibir les vagues i es van dissoldre els sindicats i els partits obrers. Subsisteixen set partits polítics legals i tots ells donen suport a l'actual govern. Les associacions secundades pels països imperialistes occidentals se centren en l'hostilitat cap a la Xina i Rússia.
A principis de la dècada de 2000, va haver-hi una important vaga de miners i treballadors del petroli. En aquestes vagues, els aspectes socials i polítics eren més importants que les reivindicacions econòmiques. La reivindicació central era l'expropiació de les companyies petrolieres. I els grups comunistes o d'esquerra no van tindre cap influència en aquestes vagues. Quan els miners es van declarar en vaga en 2011, la burgesia kazakh respongué amb el terror d'estat i va fer disparar contra els obrers durant les manifestacions en Janaozen (a l'oest). Va haver-hi desenes de morts i centenars de ferits. Però els treballadors van aprendre la lliçó i amb tota probabilitat es van organitzar en secret.
Un alçament d'origen proletari
A principis de gener de 2022, la revolta de les classes treballadores al Kazakhstan ha sacsejat l'estat burgés fins els seus fonaments. El govern kazakh, amb el suport dels governs imperialistes veïns de Rússia i la Xina, afirma que el moviment ha sigut fomentat des de l'exterior, bé pel govern imperialista més poderós, el dels Estats Units, bé per islamistes vinculats a l'Afganistan o Síria.
No obstant això, aquest alçament té un caràcter social i de classe. Té lloc en el marc de les lluites militants de la classe obrera contra la destrucció causada per la restauració del capitalisme des de 1992, contra la dependència econòmica del país, contra la monopolització de la riquesa per una burgesia compradora ("oligarques") procedent de l'antiga burocràcia estalinista, contra les restriccions de les llibertats democràtiques i el despotisme del règim.
El subjecte en l'origen de la crisi política no és un altre que la classe obrera. El 2 de gener, els treballadors del sector petrolier de Janaozen van eixir al carrer i van bloquejar les carreteres contra la pujada del preu del gas natural, que s'utilitza com a combustible i també per a la calefacció (des de 2019 el Govern ha anat alliberant els preus). El dia 3, els manifestants de Janaozen també exigiren l'elecció dels funcionaris locals (que són nomenats pel govern).
La protesta es va estendre per tot el país els dies 3 i 4 de gener: Aqtaw, la capital Nursultan, Almaty, la major ciutat (abans Alma-Ata), Chymkent, Manguistau... Tots els jaciments de petroli i gas, les mines de carbó i coure es van veure afectats. El 4 de gener, es van posar en vaga els treballadors de la companyia petroliera Tengizchevroil, la major del país, el capital del qual pertany en un 75% a empreses estatunidenques. La particularitat d'aquesta empresa és que 40.000 treballadors anaven a perdre l'ocupació en una sèrie de plans d'acomiadament. Els comités obrers exigiren l'estabilització dels preus de l'energia i els aliments, un augment salarial del 100%, la millora de les condicions laborals i la llibertat sindical.
Els aturats i els empleats van participar en les manifestacions en gran nombre. Els eslògans es cridaven majorment en kazakh, la principal llengua del país (de la família turca) juntament amb el rus. El que es repetia en totes les manifestacions era: "Sahl, ket! ("Perd-te, vell!"), que anava dirigit al sistema establert per Nazarbayev i continuat per Tokayev. Les reivindicacions eren molt diverses, segons el lloc: la millora salarial, la reducció de l'edat de jubilació, el dret a formar sindicats i a la vaga, la dimissió del President de la República i de tots els funcionaris vinculats a Nazarbayev, el restabliment de la Constitució de 1993, la llibertat de creació de partits (el partit en el poder és Nur Otan, la llei electoral impedeix a la majoria dels altres participar en els comicis), l'alliberament de tots els presos polítics, així com la fi de tota repressió.
El lumpen va aprofitar els disturbis per a saquejar. És probable que els islamistes es mesclaren en les manifestacions (el govern va parlar de dos policies decapitats: si això és cert, la qual cosa no és segur, és una prova de la implicació d'aquestes organitzacions contrarevolucionàries).
La sagnant repressió de Tokayev
El govern kazakh va tallar l'accés a Internet al país, va detindre a periodistes i va ordenar a la policia que disparara contra els treballadors sense previ avís.
Els oligarques kazakhs han respost a la lluita i les reivindicacions de les classes treballadores amb un formidable terror d'estat. Els treballadors van respondre formant les seues pròpies organitzacions d'autodefensa. Es van armar saquejant botigues d'armes comercials i, a més, alguns sectors de la policia i l'exèrcit es van negar a disparar als manifestants o es van unir a les seues files.
Els grups capitalistes estatunidencs que exploten els treballadors del país reclamaren el manteniment de l'ordre. El govern xinés va aprovar la repressió. El cap d'estat bielorús Lukashenko va demanar als treballadors del Kazakhstan que s'agenollaren davant l'exèrcit i demanaren perdó.
Tokayev no va poder eixir sol de la crisi i va demanar ajuda militar a l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC). Aquesta aliança està liderada per Rússia i organitza a Armènia, Bielorússia, el Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan, contra la pressió militar dels Estats Units (i la creixent influència de la Xina). El 6 de gener, Rússia, Armènia i Bielorússia van enviar tropes per a rescatar el règim. Encara que l'exèrcit rus no va reprimir, va contribuir a la tornada a l'ordre burgés i ha servit per a consolidar el règim per un temps.
La principal raó de la ràpida intervenció de l'OTSC per a esclafar la revolta va ser el temor, sentit per Putin i els governs veïns, d'un possible contagi de la revolta en els seus propis països i la consciència que el radicalisme obrer que va sorgir tenia el potencial d'aplanar el camí per a les revolucions d'octubre del segle XXI. Un altre motiu és contrarestar la influència dels Estats Units, la Xina i Turquia.
Tokayev va culpar el clan Nazarbayev, de 81 anys, va canviar el govern el 5 de gener, el va substituir en el Consell de Seguretat i va destituir diversos ministres o funcionaris vinculats al vell polític. Fins i tot ha detingut a alguns d'ells. Finalment, ha restablert Internet i anul·lat la pujada del preu de la gasolina. El govern mai ha presentat cap prova de la intervenció estrangera.
Han mort 225 persones, 12.000 han sigut detingudes (International Crisis Group, 14 de gener).
Les tasques revolucionàries del proletariat
Durant més de 20 anys, la classe obrera del Kazakhstan (especialment els miners i els treballadors del petroli) ha acumulat importants experiències de lluita. La classe obrera ha convertit les seues experiències d'autoorganització en una tradició. I hui també ha demostrat al món que, gràcies als comités obrers, és capaç d'organitzar una vaga general i de paralitzar al capitalisme kazakh. Ha demostrat també la seua capacitat d'organitzar l'autodefensa enfront del terror d'estat.
No obstant això, no ha pogut prendre el poder i ha sigut esclafat una vegada més, amb l'ajuda de l'imperialisme rus, amb l'aprovació de l'imperialisme xinés i amb l'alleujament de l'imperialisme estatunidenc.
La qüestió clau està en la direcció revolucionària de la classe, en el programa revolucionari. La classe obrera de Kazakhstan ha aconseguit desestabilitzar l'estat burgés, però no ha sigut capaç de posar-se al capdavant de tots els explotats i oprimits per establir el seu poder, no ha tingut temps de dirigir-se als reclutes de les tropes de l'OTSC i als pobles veïns per a evitar qualsevol ingerència contrarevolucionària.
En l'època de la putrefacció del capitalisme, la burgesia és incapaç de respondre a les demandes més democràtiques, però no veu cap problema a convidar els exèrcits d'altres països per a sufocar-les. En conseqüència, fins i tot la consecució de les reivindicacions democràtiques radicals de la classe obrera troba únicament la seua solució en la revolució proletària. Però cal burlar els paranys de la burgesia "democràtica" o islamofeixista.
L'única força que ha de determinar el futur del país i d'Àsia Central és la classe obrera. Cal un partit revolucionari i de masses, que només pot construir-se sobre la base del marxisme i juntament amb l'avantguarda de la regió i del món sencer.
Dissolució de totes les forces de repressió de l'oligarquia de Tokayev! Milícies obreres i populars per a substituir-les! Fora del Kazakhstan totes les tropes estrangeres!
Llibertat per a tots els presos polítics! Dret de vaga, expressió, manifestació, a formar sindicats o partits polítics! Garantia de tots els drets democràtics!
E*scala mòbil de salaris, segons la inflació! Reducció de la jornada laboral fins a acabar amb l'atur, sense reducció salarial!
Confiscació de les fàbriques, de totes les mines i recursos naturals, dels bancs, dels serveis de comunicació, sota control obrer! Expropiació de tota la gran burgesia, nacional i estrangera!
Igualtat per a les dones! Criminalització de la violència domèstica contra les dones!
Constitució de consells de treballadors urbans, de reclutes, de treballadors camperols, d'estudiants, als centres de treball, a les escoles, als barris, a l'exèrcit, als pobles, a tot el país!
Govern obrer i camperol! Federació Soviètica d'Àsia Central!
Construcció del partit revolucionari de la classe obrera pels nuclis comunistes existents entorn del programa marxista!
Solidaritat internacional amb els treballadors del Kazakhstan de totes les organitzacions obreres, començant per les dels països de l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva!
27 de gener de 2022
Col·lectiu Revolució Permanent
(Àustria, França, Estat Espanyol, Turquia)
