L'imperialisme rus embullat en la guerra

En decidir envair Ucraïna el 24 de febrer de 2022, Putin va cometre dos errors. Es va equivocar sobre les capacitats del seu exèrcit i es va equivocar simètricament sobre la capacitat de resistència d'Ucraïna. El fracàs inicial de la invasió d'Ucraïna, l'objectiu de la qual era prendre Kíev en qüestió de dies, el mal acolliment dispensat a les tropes malgrat l'explicació de Putin que anaven a enderrocar un règim feixista, i la caòtica conducció de les operacions militars, amb nombroses pèrdues d'homes i equips, eren ja una prova de la feblesa de l'imperialisme rus, malgrat totes les benediccions del Patriarca Cirilo.

Gràcies a la mobilització del sentiment nacional, l'ajuda dels serveis d'intel·ligència occidentals i la formació de tropes i equips militars dels Estats membres de l'OTAN, Ucraïna va aconseguir fins i tot fer retrocedir a l'exèrcit rus cap al nord, l'est i parcialment cap al sud, encara que continua ocupant al voltant del 20% del territori ucraïnés. Des de llavors, el front està empantanat sense que s'haja produït cap avanç estratègic significatiu per cap de les parts, malgrat les desenes de milers de morts.

Com en 2014, quan es va annexionar Crimea i es va trossejar el Donbass, Putin va recórrer a diverses milícies independents de l'exèrcit regular rus, entre elles els batallons islamistes de Ramzan Kadyrov, en qui Putin va delegar la gestió de Txetxènia, i els exèrcits privats Patriot, Redut i Wagner.

Igual que Academi (abans Blackwater), KBR, MVM, Vinnell, Custer Battles... als Estats Units, el grup Wagner és una empresa capitalista estretament vinculada a la cúpula de l'aparell de l'Estat. És propietat de l'oligarca Prigojin, està comandada pel neonazi Utkin i composta per mercenaris i ex presidiaris més o menys experimentats. La milícia Wagner ja havia intervingut en nom de l'Estat rus durant la guerra de Donbass en 2018, la guerra civil siriana en 2015, la guerra civil líbia en 2020, els enfrontaments a la República Centreafricana en 2020, en els quals també va participar Ruanda....

Però la participació de la milícia a Ucraïna s'està duent a terme sota el comandament autònom de Prigojin, al mateix temps que l'exèrcit regular, la qual cosa és una prova més de la fragilitat de l'imperialisme rus. La resistència d'Ucraïna a l'agressió imperialista russa és de moment el principal motor de l'augment de les dificultats polítiques del poder rus. La immensa majoria del proletariat rus ha romàs com a espectador, sense mostrar cap suport espontani a la guerra de Putin ni una forta oposició organitzada.

Les autoritats han aconseguit frenar les repetides i valentes manifestacions de diversos milers d'opositors en les principals ciutats multiplicant el nombre de pallisses i detencions (2.000 segons Novaya Gazeta), multes i penes de presó dictades per la justícia. No obstant això, no ha disposat dels mitjans polítics per a impedir que centenars de milers d'evasors del servei militar fugiren del país després de la mobilització parcial decidida al setembre de 2022.

Rússia és imperialista

Entre les organitzacions que es reclamen del marxisme, només la Lotta comunista a Itàlia i el SWP a Gran Bretanya creien que l'URSS era capitalista en temps de Stalin. Hui, encara hi ha qui creu que Rússia no s'ha tornat capitalista: el PTS , el PO d’Argentina, el POID de Francia, etc.

Tota la burgesia russa procedeix de la mateixa matriu: la desintegració de la Unió Soviètica en 1991, quan els treballadors no tenien cap control sobre l'economia col·lectivitzada, i la restauració del capitalisme en 1992 ("teràpia de xoc"). Després del fracàs de Gorbatxov en el seu intent de modernitzar l'economia introduint més forces de mercat, Eltsin va abandonar el pla, va convertir la força de treball en una mercaderia i va deixar que els antics buròcrates estalinistes, empresaris i gàngsters més ben situats acapararen el botí del degenerat Estat obrer. D'ací la mercantilització de l'economia, la reaparició de la desocupació i l'augment de les desigualtats de renda i riquesa.

A partir de 1999, Putin va destituir o va liquidar els oligarques disposats a subhastar a capitalistes estrangers el que poguera convertir-se en diners en efectiu. L'antic dirigent dels serveis secrets (FSB), apadrinat per Eltsin, va consolidar empreses industrials i bancàries de categoria mundial i va restablir un estat burgés estructurat en un territori cada vegada més petit, reactivant el nacionalisme rus i la religió cristiana. Rússia s'ha tornat almenys tan imperialista com ho era en 1914 (Lenin va caracteritzar clarament l'imperi rus com una potència imperialista malgrat els seus trets retrògrads), mantenint per la força les minories nacionals, intentant afluixar el cércol militar operat pels Estats Units a les seues fronteres, intervenint a Àsia i Àfrica per a garantir el seu lloc enfront dels seus rivals (els Estats Units, la Xina, Alemanya, el Japó, França, Gran Bretanya...).

Així que no hi ha diferència de naturalesa entre un Putin, un Prigojin o, per exemple, un Sechin, el cap del grup petrolier Rosneft que va ser durant un temps vice-primer ministre de Putin. Tots es coneixen, fan negocis junts i les ramificacions comercials i polítiques estan estretament entrellaçades.

Divisions en la burgesia russa

Però davant les dificultats en el front militar i les sancions imposades pels Estats Units i els seus aliats, amb les seues conseqüències polítiques i econòmiques, inclòs l'augment de la dependència de la veïna Xina, la burgesia nacional està dividida sobre què fer.

Encara que inevitablement hi ha una facció significativa de la burgesia russa que vol posar fi al més prompte possible a aquesta desastrosa aventura a Ucraïna, que està donant lloc a importants pèrdues d'ingressos, no té la força per a aparéixer públicament fins ara en el context d'un règim semidictatorial. L'empresonament de Navalny serveix d'exemple.

Les dues faccions que hui s'enfronten públicament són partidàries de prosseguir la guerra imperialista. Però s'oposen sobre els mitjans que han d'aplicar-se i, a partir d'ací, sobre la forma del règim que ha de dirigir-los.

La facció que recolza a Putin està a favor de continuar la guerra, però sense portar la política exterior i interior més enllà del que creu que pot controlar. En el pla internacional, aquesta facció és molt conscient, per exemple, que l'ús d'armes nuclears tàctiques per a derrotar a Ucraïna, encara que tècnicament possible, conduiria a un empitjorament considerable de les sancions econòmiques i a l'aïllament de Rússia. En el front intern, aquesta fracció tem que una militarització total de la societat, una "mobilització general", trobaria tal resistència per part de la classe obrera, les minories nacionals, les dones i els joves, que es veuria amenaçada i podria ser anul·lada, perquè encara que els treballadors no s'hagen mobilitzat col·lectivament de moment, una altra cosa seria que la majoria dels joves haguera d'anar al front. Aquesta fracció majoritària governa sobre la marxa, empíricament.

L'altra facció que ha sorgit era partidària d'intensificar l'esforç bèl·lic, la militarització, la mobilització i la repressió dels opositors. Prigojin era el seu líder, però comptava necessàriament amb el suport de l'aparell de l'Estat i de la burgesia, encara que només fora per la posició que havia adquirit. Prigojin defensa obertament la via del feixisme, combinant accents populistes contra els endollats, els generals incompetents, els aprofitats i els corruptes (entre els quals es troba ell mateix...) amb una militarització a ultrança.

Si els russos del carrer continuen recollint els seus fills en taüts de zinc mentre els fills de l'elit prenen el sol, Rússia podria enfrontar-se a una crisi del tipus de la qual va conduir a la guerra civil en 1917. La divisió podria acabar, com en 1917, en revolució. Ens trobem en una situació en la qual podríem, senzillament, perdre Rússia (Prigojin, 24 de maig).

Prigojin ha advocat per la introducció de la llei marcial, la mobilització general i una economia de guerra. D'aquesta manera, l'oposició entre les dues faccions ha adquirit una dimensió política, no sols militar.

L'intent de colp d'Estat de Prigojin

La lluita entre aquestes dues faccions va empitjorar després dels enfrontaments entre els russos en Bakhmut, amb la captura i detenció d'un oficial rus d'alt rang per les tropes de Wagner, les acusacions d'aquest que l'exèrcit rus havia bombardejat les seues posicions i s'havia negat a subministrar-li armes i municions, etc.

D'acord amb Putin, que fins llavors havia protegit Prigojin, el comandament de l'exèrcit rus va decidir alinear totes les milícies, i Wagner en particular, i fer callar qualsevol crítica a la seua manera de dirigir les operacions. En primer lloc, es va posar fi al reclutament directe de Wagner a les presons i, a continuació, es va introduir l'obligació de signar un contracte de lleialtat al comandament militar rus. Això va desencadenar la reacció de Prigojin i el seu intent de colp militar, probablement molt abans d'estar totalment preparat, ja que significava la desaparició de les seues forces en un futur molt pròxim.

El 23 de juny, amb una facilitat desconcertant, els mercenaris de Wagner es van apoderar de Rostov "sense disparar un tir", després van recórrer en columnes de milers d'homes i material militar quasi 800 km per carretera en direcció a Moscou, fins a situar-se a 200 km de la capital russa sense trobar cap resistència forta, excepte l'enfrontament d'alguns avions de les forces aèries que van ser derrocats. Per contra, almenys un regiment de l'exèrcit regular els va prometre lleialtat, mentre que uns altres es van negar a combatre. Prigojin va cridar a la guàrdia nacional i a la població a "alliberar-se", però les escenes de confraternització van continuar sent limitades.

Va ser Putin qui va iniciar la guerra civil. En lloc d'enviar un o dos degenerats al retir, va donar l'ordre de neutralitzar la unitat amb major capacitat de combat de tota Rússia. Les vides d'un o dos traïdors es van anteposar a les de 25.000 herois (Prigojin, 23 de juny).

Davant la gravetat de la situació, Putin va mobilitzar l’FSB i va pronunciar un discurs a la nació :

Rússia està lliurant ara la guerra més difícil per al seu futur, repel·lint l'agressió dels neonazis i els seus patrocinadors. Tota la maquinària militar, econòmica i d'informació d'Occident s'ha tornat contra nosaltres. [...] Estem lluitant per la vida i la seguretat del nostre poble... Cal deixar de costat tot el que ens afeblisca. Els nostres enemics exteriors utilitzen qualsevol argument per afeblir-nos des de dins. Així que les accions que divideixen la nostra unitat són actes de traïció contra el nostre poble, els nostres germans d'armes que estan lluitant actualment en primera línia. És una punyalada per l'esquena al nostre país i al nostre poble. És exactament el que va ocórrer en 1917, quan el nostre país va participar en la Primera Guerra Mundial, però se li va arrabassar la victòria. Les intrigues i picabaralles a esquena de l'exèrcit van resultar ser la major catàstrofe, la destrucció de l'exèrcit i de l'estat, la pèrdua d'enormes territoris, la qual cosa va conduir a la tragèdia i a la guerra civil. Russos matant russos, germans matant germans. Però els beneficiaris van ser diversos polítics de fortuna i potències estrangeres que van dividir el país i el van partir en diverses parts. No permetrem que això ocórrega. (Putin, demà del 24 de juny)

Prigojin va respondre immediatament en Telegram: "Putin ha fet una mala elecció. Pitjor per a ell. Prompte tindrem un nou president".

Un acord d'última hora que no resol res

Però, com deien els grecs, "del plat a la boca cau la sopa". Malgrat les seues crides al "poble", Prigojin no va veure cap suport polític o militar significatiu al seu intent de colp d'Estat. Al contrari, els principals líders militars i polítics es van alinear cautelosament darrere de Putin o van guardar silenci. Privat de relleus i suports decisius, Prigojin, d'una banda, es dirigia al buit.

Per l'altra part, Putin no estava segur de res, i en particular de la lleialtat i el valor de les forces armades que haurà d'oposar als mercenaris de Prigojin. La seua referència a 1917 demostra que està del costat del tsar (o de Kerensky), condemnant la revolució com una traïció a la pàtria. Però això no podia tranquil·litzar-li sobre la solidesa del seu règim. Si no disposava dels mitjans per esclafar immediatament els 25.000 homes que havien marxat sobre Moscou, com semblava demostrar el seu avanç llampec, tot era possible. Tots dos adversaris estaven d'acord a conjurar qualsevol risc de revolució, encara que, a diferència de 1917, a Rússia no existia un partit obrer revolucionari.

Com a resultat, en la vesprada del 24 de juny, les dues forces oposades, que semblaven inexorablement enfrontades, van arribar sorprenentment a un acord, el contingut exacte del qual no es va fer públic. El cap dels "traïdors" va fer retrocedir els seus homes. A tots se'ls va concedir l'amnistia i la promesa de no ser processats. El President bielorús Lukaixenko, que ha aparegut com el conill de la cistella, es comprometia a acollir a Prigojin i als mercenaris que desitjaren seguir-li. Als altres se'ls convidava a tornar a casa o a signar un contracte per a unir-se a l'exèrcit rus.

L'endemà, Lavrov, ministre d'Afers exteriors de Putin, va confirmar que les missions de Wagner a Àfrica consistien essencialment, en almenys 12 països, a protegir dictadors i caps d'estat corruptes a canvi d'una remuneració, i també a beneficiar-se de drets d'explotació i saqueig de recursos en nom del capitalisme rus.

Nous atacs amb míssils i avions no tripulats plovien sobre Ucraïna, com si res haguera ocorregut.

Establir les bases d'un partit obrer revolucionari a Rússia

No obstant això, aquest colp d'estat, encara que haja estat avortat, és el signe d'un profund afebliment del règim rus, embullat en una guerra imperialista que ell ha volgut i de la qual no pot eixir victoriós per la força de les armes ni derrotat retirant-se d'Ucraïna. La pusil·lanimitat de Putin cap al "traïdor" Prigojin, fins i tot si més tard aquest mor enverinat o en un accident de trànsit, dona testimoniatge d'aquesta feblesa. Augura altres possibles fissures entre les fraccions de la burgesia russa que Putin tindrà cada vegada menys mitjans de mantindre en secret. Però també pot anunciar la irrupció del proletariat rus actuant en el seu propi terreny de classe.

El que per damunt de tot necessita el proletariat rus és un programa de classe i una organització política de classe. La més mínima reivindicació econòmica a escala nacional, la més mínima reivindicació democràtica xoca immediatament de front amb el règim capitalista semidictatorial encarnat hui per Putin. Això significa que són immediatament revolucionàries, en el sentit de què satisfer-les significa assestar colps mortals al règim, plantejar el seu derrocament. Així doncs, aquesta organització política de classe només pot ser revolucionària si és coherent i fidel als objectius que es proposa.

Així doncs, hem de reviure la tradició del Partit Bolxevic i començar a reunir els elements d'aquest programa perquè la classe obrera russa puga construir la seua organització revolucionària.

Al capdavant d'aquest programa ha d'estar :

• La classe obrera, la immensa majoria de la població russa, necessita la pau, no la guerra imperialista contra els veïns ucraïnesos.
• Fi immediata a la guerra colonial que la burgesia russa ha deslligat contra Ucraïna!
• Retirada de les tropes russes i devolució dels territoris conquistats a Ucraïna!
• Soldats del front, torneu les vostres armes contra els vostres generals i ordeneu el cessament immediat dels combats.
• Repatriació immediata de tots els soldats del front cap a les seues llars!
• Drets democràtics per als soldats!

El govern ucraïnés és un govern capitalista. Està fortament secundat pels imperialistes nord-americans i d'Europa Occidental oposats a l'imperialisme rus, agrupats en l'OTAN i entorn d'ella. Però el proletariat rus no té gens d'interés a enfrontar-se al proletariat ucraïnés. Al contrari, si el proletariat rus aconsegueix, contra els seus generals, imposar la pau, podrà trobar els mitjans per a renovar els llaços amb el proletariat ucraïnés i lluitar junts per la seua emancipació.

El govern de Putin no tolera cap oposició; deté, bastoneja, jutja i empresona.

• Alliberament immediat de tots els presos polítics
• Legalització de l'associació Memorial
• Respecte de les llibertats democràtiques i de les minories nacionals!
• Separació de l'Estat i l'Església Ortodoxa!

Els autors de la guerra imperialista són els capitalistes russos, el seu govern amb Putin i tota la seua camarilla, que acaparen la riquesa produïda per la classe obrera a Rússia, roben i s'apoderen de la riquesa produïda a Àfrica i que han posat els seus ulls a Ucraïna amb la mateixa fi.

• Ni Putin ni Prigojin!
• A baix el govern capitalista!
• Cal formar consells de treballadors, estudiants i soldats!
• Expropiar tots els oligarques!
• Per un govern obrer a Rússia que revisca la revolució d'octubre de 1917 i, en particular, l'internacionalisme proletari!

Quant al moviment obrer dels altres països imperialistes, ha de recordar que el principal enemic és la seua pròpia burgesia i ha d'encoratjar la lluita de classes dels seus germans i germanes de Rússia lluitant per :

• L'abolició de l'OTAN,
• La retirada de les tropes estatunidenques d'Europa, el tancament de totes les bases militars estatunidenques, franceses i britàniques, la retirada de les flotes de guerra d'aigües internacionals i la fi de la ingerència estrangera en el seu propi estat.
• El restabliment a Ucraïna de les llibertats democràtiques suprimides per Zelenski, el respecte de la llengua russa per l'estat ucraïnés, l'autodeterminació de la població de Donbass,
• Pel derrocament de tots els governs burgesos, pels Estats Units socialistes d'Europa oberts a Rússia i Ucraïna.

29 de juny de 2023,

Col·lectiu Revolució Permanent

(Argentina, Àustria, Espanya, França, Turquia)