Per un programa i una organització revolucionària en Palestina!

Cada dia es demostra que el sionisme és incapaç de resoldre la qüestió jueva. El conflicte entre jueus i àrabs en Palestina està prenent un caire cada vegada més tràgic i amenaçador (Trotsky, 18 de gener de 1937).

El dissabte 7 d'octubre, la barbàrie va fer un pas més en Palestina: primer amb l'atemptat de Hamàs en el sud-oest d'Israel, en el qual van ser massacrades deliberadament unes 1.400 persones, la gran majoria civils, dones, xiquets, joves i ancians; més de 4.100 van resultar ferides i entre 150 i 200 persones van ser segrestades. A això cal afegir els incessants bombardejos de l'exèrcit israelià contra els 2 milions de palestins atrapats en la Franja de Gaza (41 km de llarg i entre 6 i 12 km d'ample), que han causat a data 16 d'octubre més de 2.800 morts i més de 9.700 ferits. La Franja està sotmesa a un bloqueig total, inclosos subministraments vitals com l'aigua, el fuel necessari per a produir electricitat i els medicaments. Els hospitals, desbordats pel nombre de ferits, són atacats deliberadament per l'exèrcit israelià. Una probable intervenció militar israeliana sobre el terreny en l'estreta i superpoblada Franja de Gaza provocarà inevitablement milers de morts i ferits addicionals, així com innombrables actes de destrucció.

L'origen d'aquesta violència en Palestina, que mai ha cessat, es troba en la colonització de Palestina a partir de 1882 pel nacionalisme burgés jueu (sionisme), que afirmava que el lloc dels jueus no estava ni a Europa ni a Amèrica, sinó només en Palestina, on hi havia una minoria jueva en pau amb els àrabs musulmans i cristians. El projecte colonial no consistia a explotar la mà d'obra àrab, sinó a expulsar-la i substituir-la per un proletariat jueu, sotmés per la ideologia nacional a la nova burgesia.

L'imperialisme britànic va ser el primer a donar suport al sionisme amb la Declaració Balfour de 1917 per a reforçar les seues pròpies posicions a Orient Pròxim, després de la Primera Guerra Mundial. Quan Hitler va prendre el poder a Alemanya en 1933, l'estat nord-americà va tancar les seues fronteres als jueus d'Europa. El moviment sionista va intentar col·laborar amb el règim nazi per a enviar als jueus alemanys a Palestina. En va. Amb la complicitat de l'estat britànic, el nacionalisme jueu va crear en 1920 organitzacions terroristes en Palestina (Haganah, Irgun) per a intimidar, assassinar i bombardejar a qualsevol que se'ls resistira. Després de la Segona Guerra Mundial i el genocidi dels jueus europeus per l'imperialisme alemany, el sionisme va passar a ser preponderant en la diàspora jueva, encara que la majoria dels jueus d'Europa Occidental i Amèrica del Nord no es van establir en Palestina. Només els comunistes internacionalistes de la Lliga Comunista Revolucionària de Palestina i de la IV Internacional s’oposaren a la colonització.

Respecte a Palestina, la IV Internacional declara que el repudi total del sionisme és un requisit previ per a la fusió de les lluites dels treballadors jueus amb les lluites emancipadores, socials i nacionals dels treballadors àrabs. Declara que és profundament reaccionari exigir una immigració jueva cap a Palestina, com és reaccionari, en general, cridar a la immigració dels opressors cap als països colonials. (Congrés de la IV Internacional, maig de 1948)

En 1948 es va fundar l'Estat d'Israel sobre la base d'expulsar de les seues terres, ciutats i pobles a 700.000 àrabs palestins, i això amb el suport de l'imperialisme estatunidenc i de la burocràcia estalinista del Kremlin. La major part del moviment obrer jueu (el partit laborista Mapai, el partit pro-estalinista Mapam, l'aparell sindical Histadrut) del nou estat era sionista. El sindicat va excloure els treballadors àrabs i Mapai va fundar Israel. El Partit Comunista Israelià (Maki), sota la influència del Kremlin, va acceptar Israel.

Des de llavors, en Palestina hi ha un estat colonial, Israel, i un poble colonitzat, els palestins, centenars de milers dels quals han sigut estacionats en camps, entre ells més de 1,5 milions a Gaza. A més, part de la població àrab de Palestina ha hagut d'exiliar-se, la major part de les vegades cap a camps miserables a Líban, Jordània i Síria. Segons l'ONU, són 4,7 milions els que sobreviuen en ells. El sionisme es va convertir en terrorisme d'estat, utilitzant sistemàticament la violència militar contra els àrabs.

El poble palestí mai ha deixat d'alçar-se contra aquesta opressió. Però mai han tingut una direcció política proletària i revolucionària. Després de la fundació d'Israel i el seu equipament amb armes atòmiques amb l'ajuda de l'estat francès, la resistència va passar de mans de clergues musulmans a nacionalistes panàrabs amb una retòrica vagament socialista, agrupats a l'OLP (Fatah, FPLP, FDLP...), però de fet vinculats a un règim nacionalista o l'altre dels estats burgesos de la regió i a la burocràcia de l'URSS.

Un d'aquests règims, Síria, va convergir amb Israel, amb la monarquia de Jordània instaurada per l'estat britànic i amb l'ala cristiana de la burgesia del Líban - secundada per l'estat francès - per a esclafar la resistència palestina agrupada en l'OLP. En 1993, amb la restauració del capitalisme a l'URSS en 1992, l'OLP va negociar els Acords d'Oslo sota l'ègida de l'estat nord-americà. Aquests acords van ratificar la partició de Palestina en dos estats: de fet, van significar el reconeixement d'un estat colonial armat fins a les dents i la creació de dues entitats pseudo-nacionals (bantustans) sense exèrcit real.

Va ser a partir de llavors quan l'islamisme (Hamàs, Gihad) es va fer popular entre els oprimits centrant-se en la religió i l'antisemitisme. Al Fatah, que va optar per convertir-se en un titella dels Estats Units i Israel, conserva el govern formal de Cisjordània ("l'Autoritat Palestina"), negant-se ara a celebrar eleccions; Hamàs, afavorit inicialment per Israel, va prendre el control de la Franja de Gaza amb el suport de la dictadura dels mul·làs de l'Iran (que persegueixen les minories kurda, àrab i àzeri), dels emirs de Qatar (que sobreexploten feroçment els proletaris palestins dins de les seues fronteres) i d'una part de la burgesia musulmana del Líban, reprimint tots els que fan referència al socialisme.

Paral·lelament, el caràcter colonialista, teocràtic i racista de l'Estat d'Israel es feia cada vegada més evident, al mateix temps que es desenvolupaven tots els seus mitjans militars, de vigilància i de repressió contra els palestins. En 1977, per primera vegada, el Mapai (Partit Laborista) - que inicialment tenia majoria en l'estat colonial- no formava govern. L'organització Matzpen, que en 1962 reunia militants àrabs i jueus contra el sionisme i que en els anys 70 es va acostar al FDLP i al FPLP, va ser dissolta per la repressió.

En 1995, després de la signatura dels Acords d'Oslo de 1993, Cisjordània va ser desmembrada en 3 zones, la qual cosa va donar a Israel el control total del 60% del territori. El nombre de colons no ha deixat d'augmentar en cap moment i Cisjordània s'ha transformat en un mosaic d'implantacions d'assentaments, ofegant a poc a poc qualsevol possibilitat per als palestins. Des de 2002, l'Estat d'Israel ha construït un mur de més de 700 km de longitud, envaint les terres dels palestins de Cisjordània i sotmetent-los a incessants controls i assetjaments per a dificultar el seu desplaçament. La creació il·legal d'assentaments, que va començar en 1967, s'ha accelerat a Cisjordània, i més tard al voltant de Jerusalem Est i en els Alts del Golan, apropiant-se il·legalment de terres i recursos hídrics, amb la protecció de l'exèrcit. Per exemple, la Llei Fonamental aprovada el 19 de juliol de 2018 estableix com a principi amb valor constitucional la superioritat dels drets dels jueus sobre els dels àrabs palestins residents a Israel.

Sota l'ègida de Trump en 2020, els anomenats Acords d'Abraham van establir un acostament entre Israel i Bahrain, Unió dels Emirats Àrabs, seguits del Marroc i Sudan, mentre es mantenien converses amb l'Aràbia Saudita. La dictadura militar egípcia no oculta la seua estreta cooperació amb Israel i participa en el bloqueig de Gaza en col·laboració amb l'estat sionista.

Així doncs, els Acords d'Oslo, aprovats per l'OLP, secundats per totes les potències imperialistes i elogiats pels agents de la burgesia en la classe obrera (partits "reformistes", burocràcies sindicals), no van resultar ser més que un engany contra els palestins. Com havien predit els comunistes internacionalistes, el mite de la creació de dos estats que coexisteixen pacíficament ha quedat totalment destrossat per la realitat dels fets.

Embravida pels avanços que es produeixen dia rere dia contra els drets dels palestins a l'ombra dels Acords d'Oslo, la facció més decidida de la burgesia israeliana ha decidit passar a una velocitat superior. El sisè govern de Netanyahu, que va prendre possessió el 21 de desembre de 2022, és una coalició entre el Likud i els partits ultrareligiosos i feixistes que estan a l'avantguarda de la conquesta sionista i tenen una forta presència entre els colons de Cisjordània. Del total de 120 diputats, les eleccions de novembre de 2022 van donar 32 escons al Likud i 32 als partits ultrareligiosos i feixistes. Els noms d'aquests partits parlen per si sols: Shas (Sefardites Ortodoxos per la Torà), el Partit Sionista Religiós, Judaisme Unit per la Torà, Otzma Yehudit (Força Jueva, el nou nom del partit Kach classificat com a organització terrorista pels Estats Units i la Unió Europea) i Noam (Plaer - sic! - basat en l'odi a les persones LGBT i altres minories sexuals). A més, de 40 ministres i viceministres, els partits ultra-religiosos i feixistes ocupen 20 llocs, i no dels menys importants, que van des de viceprimer ministre a seguretat nacional, des d'interior a finances, passant per sanitat, construcció i habitatge, amb un viceministre d'educació per a defensar la "identitat nacional jueva" en els plans d'estudi, i un lloc especialment creat per al desenvolupament dels assentaments en la zona C. La zona C, tal com es defineix en els Acords d'Oslo de 1995, representa de fet els territoris ocupats, és a dir, el 60% de Cisjordània.

Una de les principals figures d'aquests partits feixistes, Smotrich, líder del Partit Sionista Religiós, no va ocultar les seues intencions quan va anunciar en un document programàtic que calia imposar un "Gran Israel", posant fi a la ficció dels dos estats i acabant amb qualsevol esperança dels palestins de formar el seu propi estat. En primer lloc, intensificant la colonització:

La primera i més important etapa del decisiu pla "Una única esperança" serà la colonització. En aquesta etapa, establirem el fet bàsic més rellevant: som ací per a quedar-nos. Deixarem clar que la nostra ambició nacional d'un estat jueu de riu a mar és un fet consumat, un fet que no pot discutir-se ni negociar-se. Aquesta etapa s'aconseguirà mitjançant un acte polític i jurídic d'imposició de la sobirania sobre la totalitat de la Judea i Samaria, i mitjançant actes concomitants de colonització: l'establiment de ciutats i pobles, la provisió d'infraestructures com és habitual en el "petit" Israel i l'estímul a desenes i centenars de milers d'habitants perquè vinguen a viure a la Judea-Samaria. D'aquesta manera, podrem crear una realitat clara i irreversible sobre el terreny (Una única esperança, 2017)

Aquest procés, en marxa des de fa diversos anys, s'ha reforçat encara més des de la instauració de l'últim govern del Likud aliat amb els feixistes i els fanàtics religiosos. Els llogarets palestins són atacats regularment per colons i les incursions assassines de l'exèrcit israelià van en augment. L'objectiu final declarat és esclafar militarment qualsevol intent de resistència, fer emigrar els palestins recalcitrants i privar als que accepten quedar-se de quasi tots els seus drets polítics, com el dret a elegir diputats a la Knesset. No és molt democràtic, veritat? No importa, Smotrich té uns altres valors:

L'Estat d'Israel es va fundar per la força de la creença en la justícia de la història bíblica, i per la força de l'acord de les nacions del món -en un moment històric poc comú- per a fer realitat eixa visió i retornar la Terra d'Israel al poble d'Israel [...] Aquesta creença en la justícia de la nostra causa és vital, i els qui manquen d'ella trobaran certament difícil defensar l'exigència que els àrabs de la Judea i Samaria abandonen les seues ambicions nacionals en favor de les nostres. (Una única esperança, 2017)

El que ha canviat des de llavors és que l'autor i els seus acòlits estan ara en el govern d'igual a igual, de la mà del Likud, i que Smotrich és ministre de Finances i vicepresident de la Knesset... El motiu de Netanyahu per a limitar els poders del Tribunal Suprem era, per descomptat, evitar que ell i els seus companyons corruptes foren processats per diversos delictes de corrupció. Però també per a tindre via lliure en la seua empresa contra els palestins i evitar el risc de ser censurat per les opinions d'alguns jutges un poc menys sotmesos a la "justícia bíblica" que el seu govern i que podrien considerar les seues mesures "poc raonables".

Els organitzadors del Hofshim be Artzenou (Lliures en la Nostra Pàtria) de les manifestacions massives contra la reforma del Tribunal Suprem (300.000 persones en total el 25 de febrer) s'han limitat a defensar la democràcia de l'estat colonial i onegen la bandera israeliana, excloent deliberadament tota participació de les organitzacions de defensa dels drets dels palestins, i sense qüestionar en cap moment la política colonial de l'Estat d'Israel. No obstant això, aprofitant les manifestacions, algunes associacions ataquen la colonització i onegen la bandera palestina a Tel Aviv i Jerusalem. A més, la vaga de reservistes estava afeblint el principal instrument del colonialisme, l'exèrcit israelià, especialment en la força aèria.

La política ja adoptada per les guerrilles panàrabs dels anys setanta contra els civils jueus, represa per Hamàs en els últims anys i que acaba de portar encara més lluny, és impotent per a destruir Israel. Al contrari, reforça el xovinisme i el racisme de la població jueva. Sense dubtar-ho un instant, el Havoda (Partit Laborista, ex-Mapai), el Meretz (ex Mapam) i la direcció de la central sindical Histadrut s'alineen ara darrere de Netanyahu. Acaba de formar-se un gabinet de guerra d'unitat nacional entre el Likud i el Partit d'Unitat Nacional; els ministres feixistes religiosos no formen part d'ell, però això no té importància perquè és la seua política la que s'està aplicant. La diàspora jueva, que s'havia distanciat del 6é govern de Netanyahu que incorporava els feixistes, tanca files ara entorn de l'estat colonial.

Hui, una part del poble palestí torna a ser víctima del terrorisme d'estat a gran escala amb el bloqueig de Gaza, els incessants bombardejos i l'amenaça d'una invasió militar assassina a Gaza. És una vegada més la població civil palestina, molt més que els dirigents de Hamàs, la que pagarà el preu de la sang sota els bombardejos, amb la huitena operació militar israeliana sobre Gaza en deu anys. Per a la resistència palestina, que s'ha alçat en armes, la situació està en punt mort. Les forces militars israelianes són molt més poderoses que els combatents palestins, amb tot un arsenal de material militar que va des d'avions a vehicles blindats, etc.

Els treballadors conscients de tot el món estan al costat de qualsevol poble oprimit, siguen els que siguen el seus dirigents actuals, però això mai és suficient. Per obrir una perspectiva al poble palestí, es necessita abans de res un programa polític revolucionari.

• Enfront de la majoria dels reformistes (i també de les organitzacions "trotskistes" com LO/França, el PS/Gran Bretanya, el PO/l'Argentina, la AWL/Gran Bretanya, el POI/França...), cal acabar amb el mite de la constitució d'un estat palestí en els pocs esquinçalls de territori fragmentat que Israel encara no s'ha annexionat, perquè és totalment inviable i consagra la colonització de Palestina. Qualsevol solució democràtica passa pel desmantellament previ de l'estat sionista, un estat d'apartheid, bel·licista i instrument de les potències imperialistes occidentals a Àsia Occidental.
• Enfront del que defensen algunes restes de l'estalinisme (i també molts corrents centristes com la pablista QI, la FT-QI, la morenista LIT-QI, la healista QI-WSWS...), cal acabar amb l'anomenat front únic antiimperialista al costat dels islamistes de Hamàs i els règims burgesos reaccionaris àrabs, perses o turcs. Aquests règims maniobren en funció dels seus interessos i de les pressions de les diferents potències imperialistes. Per contra, la classe obrera de tot el món ha de donar suport a les lluites dels treballadors, les dones i les minories nacionals de la regió contra els seus governs corruptes, com a Líban, contra la dictadura, com a Síria i l'Iran, contra els prínceps i les monarquies de l'Aràbia Saudita i Jordània... Cal acabar amb la submissió a la burgesia palestina, ja es tracte de la seua ala clerical, misògina i antisemita finançada pels aiatol·làs i els emirs, o de la seua ala compradora dependent d'Israel.

Es necessita un partit obrer revolucionari per a unir el proletariat i arrancar-li'l al sionisme i a l'islamisme. Els treballadors palestins han de forjar llaços fraternals amb els elements conscients del proletariat israelià. El proletariat israelià només pot existir com a classe i lliurar una lluita contra la seua burgesia reconeixent els drets democràtics i nacionals dels àrabs palestins, el primer dels quals és el dret al retorn. Les consignes del proletariat conscient són, per tant:

• alliberament de tots els combatents àrabs, unitat de Palestina,
• igualtat de tots els palestins (jueus i àrabs; homes i dones; musulmans, jueus, cristians, ateus), separació de l'estat i les religions,
• dret dels treballadors hebreus a viure en Palestina sota aquestes condicions,
• govern dels treballadors, expropiació dels grups capitalistes.

L'única força social capaç d'establir una Palestina unificada, democràtica i laica on tots els que vulguen puguen viure amb igualtat de drets, és la classe obrera àrab, jueva, turca, kurda i persa de la regió, que abolirà les fronteres heretades de la colonització i establirà la federació socialista d'Orient Mitjà.

Totes les potències imperialistes han reafirmat el seu suport a Israel i el seu "dret a defensar-se". Però el dret del poble palestí a defensar-se contra el destí que li espera des de 1948 és totalment ignorat, fins i tot per aquells que van defensar el dret d'Ucraïna a existir contra l'estat rus que volia annexionar-li-la!

Més que mai, l'antisionisme és deliberadament equiparat amb l'antisemitisme pels governs burgesos, i amb eixa excusa en alguns llocs es prohibeixen les manifestacions de solidaritat amb el poble palestí. Cal desenvolupar en l’àmbit internacional una campanya de front únic que reunisca a totes les organitzacions obreres, sindicats i partits en defensa de tots els militants i organitzacions antisionistes, contra tot enviament d'armes a Israel i en solidaritat amb el poble palestí.

16 d'octubre de 2023

Col·lectiu Revolució Permanent (Argentina, Àustria, Estat Espanyol, França, Turquia)