Les rivalitats interimperialistes debiliten la Unió Europea
La lluita incessant entre els grans estats imperialistes pel repartiment del món està portant el conjunt de les relacions internacionals en una situació cada vegada més conflictiva i perillosa. La rivalitat entre les dos principals potencies capitalistes, els Estats Units i la Xina, està sacsejant els fràgils equilibris del passat. La guerra comercial s'està convertint en la norma, reemplaçant les laborioses negociacions que prevalien anteriorment per a tractar de trobar acords acceptables per a tots en el marc de l'OMC. En la guerra econòmica entre els Estats Units i la Xina, tots els colps estan permesos, com va assenyalar amargament Macron el 25 d'abril: "Les dos principals potències internacionals han decidit no respectar més les regles del comerç". La UE està atrapada entre el poder econòmic de l'imperialisme estatunidenc, que no li fa cap regal, i la formidable competència de l'imperialisme xinés. A més, l'imperialisme rus competix amb els imperialismes estatunidenc, alemany o francés pel control de països que abans estaven sota el domini de la burocràcia estalinista i que no s'han unit a la UE, com Geòrgia, Moldàvia o Ucraïna, amb menyspreu a les seues poblacions i el seu dret a la independència. La invasió d'Ucraïna per part de l'exèrcit rus no amenaça directament els països de la UE, perquè l'imperialisme rus no té els mitjans per a fer-lo, però rellança les polítiques de rearmament. La despesa militar dels estats membres de la UE va augmentar un 16% en 2023, fins als 552.000 milions d'euros.
El capitalisme decadent no permet unificar pacíficament Europa
Un estat imperialista europeu, Rússia, intenta recolonitzar un altre, Ucraïna, que va passar a sotmetre's en 2014 a la dominació dels Estats Units i Alemanya. La UE està especialment amenaçada perquè no és una potència imperialista unificada. És el fruit de lluites i compromisos entre les principals principals burgesies europees, amb interessos a vegades divergents i a vegades convergents, per a defendre i tractar d'ampliar les seues respectives esferes d'influència. La UE té el seu propi parlament, emet directives i reglaments, els béns, el capital i els habitants circulen lliurement, 20 dels 27 països utilitzen l'euro com a moneda comuna... Aquest mercat unificat era i continua sent indispensable perquè cadascuna de les burgesies intente anar més enllà dels estrets límits de les seues fronteres. Ha permés un augment del comerç i un desenvolupament de les forces productives, sota les condicions de l'explotació capitalista. Política Agrícola Comuna, Pacte Verd, política de reindustrialització, etc., tot està fet a la mesura dels interessos dels capitalistes dels imperialismes més influents. Però retirar-se d'ella, com va fer Gran Bretanya a principis de 2020 sota els termes de la campanya altament reaccionària del Brexit, va perjudicar immediatament els estudiants i treballadors del continent i només ha portat dificultats addicionals per les quals el primer a pagar el preu ha sigut el proletariat britànic. No obstant això, la UE continua sent sobretot un mercat competitiu de 450 milions d'habitants en el qual cada burgesia lluita pel seu compte, forjant aliances de circumstàncies en funció dels seus interessos. Els imperialismes més poderosos, Alemanya i França, estan embardissats en una batalla silenciosa, darrere d'encaixades i somriures de façana.
L'Europa dels capitalistes no està ni estarà mai unificada fins al punt de formar un solo Estat, encara que siga federal. Perquè cada burgesia necessita el seu Estat per a lluitar contra la seua classe obrera i defendre els seus interessos contra les altres burgesies. L'agreujament de les tensions mundials, el molt feble creixement econòmic de la UE, estan alimentant les oposicions entre els estats europeus. En aquestes condicions, si cadascun d'ells advoca per una Europa més forta, és només en termes de defensa dels seus interessos. Per exemple, l'imperialisme alemany i francés es disputen el primer lloc en la direcció i el subministrament de materials per a la construcció d'una defensa europea, mentre que uns altres continuen sent partidaris de recolzar-se en l'OTAN.
L'imperialisme estatunidenc pesa sobre la UE
El Brexit ha debilitat la UE i reforçat la submissió de Gran Bretanya als Estats Units. No existix un exèrcit de la UE; l'OTAN, el tractat militar que unix els Estats membres, està sota l'hegemonia dels Estats Units. A més, 80 anys després del final de la II Guerra Mundial, els Estats Units mantenen més de 200 bases militars a Europa amb més de 62.000 soldats en actiu. La majoria d'ells es concentren a Alemanya, on només la base de Ramstein compta amb 50.000 soldats estatunidencs.
Independentment de què el President siga republicà o demòcrata, els Estats Units està dedicant les seues forces a contindre la Xina i impedir que aconseguisca el seu objectiu final de substituir-lo com a imperialisme dominant en el món. Però els Estats Units també utilitza la seua supremacia militar, econòmica, cultural i diplomàtica contra els seus rivals europeus. El govern estatunidenc vol impedir que la Xina adquirisca l'última generació de xips electrònics i les màquines per a produir-los. Té els mitjans per a estendre les seues prohibicions comercials a empreses no estatunidenques, ja siga ASML als Països Baixos, Zeiss o Trumpf a Alemanya, etc. amenaçant-los amb represàlies comercials i bancàries. Això està enverinant les relacions entre la UE i la Xina.
Si la UE imposa restriccions estrictes a l'exportació de productes d'alta tecnologia a la Xina, d'una banda, i espera augmentar significativament les seues exportacions a la Xina, per un altra, em tem que no té sentit (Wang Wenbin, portaveu del Ministeri d'Afers exteriors de la Xina, gener de 2024)
Les múltiples ajudes i finançament de la Llei de Reducció de la Inflació americana, que podria assolir els 1.000 bilions de dòlars, actuen com una bomba de succió de la inversió industrial a escala internacional per a l'establiment d'empreses als Estats Units en detriment de la UE.
Els Estats Units utilitzen una política industrial a gran escala per a atraure a les empreses europees, mentre que utilitzen el proteccionisme per a excloure als competidors (Mario Draghi, ex president del Banc Central Europeu, 16 d'abril)
Els Estats Units han substituït en part a Rússia, colpejada amb sancions econòmiques des de la invasió d'Ucraïna, en el subministrament de gas a la UE. Però el GNL estatunidenc entregat per vaixell a Europa es ven a quatre vegades el preu dels Estats Units, a més sobre la base de contractes a llarg termini. Una nova dependència energètica -especialment costosa per a Alemanya, que no té energia nuclear- acaba de substituir l'antiga.
L'imperialisme xinés reforça la seua posició enfront de la UE
Quant a les relacions amb la Xina, el dèficit de la balança comercial de la UE es va acostar als 400.000 milions d'euros en 2022. Encara que s'ha reduït en 2023, aquest dèficit quasi s'ha duplicat des de 2020. Gràcies al seu progrés tecnològic, la Xina està enfortint les seues posicions. Ara produïx les màquines-ferramenta que abans comprava a Alemanya. Està posant en perill la indústria automobilística dels països de la UE inundant el mercat amb cotxes elèctrics que són almenys un 30% més barats que els models europeus. Eldorado de la inversió estrangera a la Xina que va atraure molts capitalistes, incloses moltes empreses europees, ja no és tan rendible o s'ha tornat inviable. Sense dubtar-ho, l'imperialisme estatunidenc acaba d'aprovar aranzels al 100% sobre les importacions xineses d'automòbils elèctrics! Però Alemanya i França estan dividides. Els grups automobilístics francesos s'han donat una patacada en el mercat xinés. Però els grups automobilístics alemanys continuen mantenint posicions, fins i tot debilitades, que no estan disposats a malvendre. Per això, BMW, Mercedes i Volkswagen s'oposen a qualsevol mesura proteccionista contra la Xina, ja que temen mesures de represàlia. Cada burgesia europea està col·locada en una actitud esquizofrènica cap a la Xina. D'una banda, els governs advoquen per barreres proteccionistes per a preservar les indústries, d'altra banda, es dediquen a la dansa del ventre per a obtindre inversions xineses. D'eixa manera, els fabricants d'automòbils xinesos s'estan instal·lant a Hongria, Espanya, Itàlia i Polònia o bé s'alien amb fabricants europeus com Stellantis per a produir o distribuir els seus vehicles...
La quimera del proteccionisme
Més o menys, tots els partits burgesos, seguits pels partits reformistes que es presenten a les eleccions europees, defenen l'aplicació de mesures proteccionistes a les fronteres europees, dirigides essencialment a l'imperialisme xinés. Diuen que cal lluitar contra la competència deslleial generada per l'incompliment de les normes mediambientals, els subsidis abusius, el treball forçós de pobles oprimits com els uigurs, etc. Els estats europeus estan menys atents a l'hora d'exportar avions de combat o importar roba de Bangladesh o el Pakistan. Tots els capitalistes dels països europeus exploten al màxim la mà d'obra més barata, tant als països més pobres d'Europa com a tot el món, inclosa Xina. Només tracten de disfressar amb algunes consideracions morals la feroç lluita entre imperialismes. Els partits que es diuen socialistes, mentre defenen el proteccionisme i el tancament de les fronteres als treballadors estrangers, en nom de la salvació dels llocs de treball, participen en aquesta mascarada i només seguixen els passos de la seua pròpia burgesia, els interessos dels seus capitalistes nacionals. En realitat, la fragmentació no farà més que agreujar les rivalitats entre les potències imperialistes i precipitarà la crisi econòmica, o fins i tot enfrontaments directes. Arrossegar el proletariat a l'atzucac del xovinisme en lloc de lluitar contra la seua pròpia burgesia conduïx a la confusió i a les pitjors il·lusions.
El verí del nacionalisme i la xenofòbia
En aquesta confrontació interimperialista, les potències europees estan perdent impuls. Una fracció creixent de les burgesies i xicotetes burgesies europees veu la seua salvació no sols en el proteccionisme, sinó en l'exacerbació del nacionalisme i la superioritat xenòfoba.
Nombrosos estats europeus han alçat murs a les seues fronteres. Al febrer de 2024, la Comissió de Llibertats Civils del Parlament Europeu va aprovar l'acord aconseguit entre els governs per a endurir encara més la devolució de migrants fora de les fronteres de la UE. Mentre que, segons Frontex, 353.300 persones van entrar il·legalment en 2023 a la UE, que té una població de 450 milions d'habitants, la UE no dubta en arribar a acords amb els autòcrates i dictadors Erdogan a Turquia, Dbeibé a Libia, i Kais Sayed a Tunísia..., per a mantindre els migrants en el seu sòl amb menyspreu de tots els seus drets. Gran Bretanya vol enviar tots els immigrants il·legals a Ruanda. La Comissió Europea i els governs britànic, alemany i francés alimenten el verí de la xenofòbia i el racisme i aplanen el camí als partits populistes i criptofeixistes que ja governen Itàlia i prosperen en altres llocs.
La perspectiva comunista és internacionalista
Les burgesies imperialistes europees són incapaces d'unificar Europa. Només la classe obrera podrà aconseguir-ho. Els comunistes internacionalistes no mentixen al proletariat en afirmar que seria possible dur a terme una política europea d'acord amb els interessos de la classe obrera si s'apoderaren de la majoria en el Parlament Europeu. Cal acabar amb la UE capitalista, i sobretot amb els estats burgesos nacionals, que posseïxen un aparell repressiu contra el proletariat.
Una unitat econòmica més o menys completa d'Europa, que s'aconseguira des de dalt, com a resultat d'un acord entre governs capitalistes, és una utopia. Amb aquest mètode, la qüestió no pot anar més enllà de compromisos parcials i mitges tintes. De la mateixa manera, la unió econòmica d'Europa, que podria aportar enormes avantatges al productor i al consumidor, i en general a tot el desenvolupament cultural, es convertix en la tasca revolucionària del proletariat europeu, en la seua lluita contra el proteccionisme imperialista i el seu instrument, el militarisme. (Trotsky, El Programa de la pau, maig de 1917)
De moment, la crisi del moviment obrer internacional és tal que els hereus polítics de la Internacional Comunista i de la IV Internacional són incapaces de presentar llistes a escala de la UE per a les eleccions al Parlament Europeu. En les eleccions per a diputats al Parlament Europeu, mancant una llista comunista internacionalista pels Estats Units Socialistes d'Europa, els treballadors han de votar únicament a organitzacions que tinguin les seves arrels en la classe obrera.
Certament, el destí d'Europa no es decidirà a les urnes, però si les organitzacions comunistes tingueren els mitjans per a fer-ho, igual que presentarien candidats en les eleccions legislatives del seu propi estat, haurien fet campanya amb el mateix programa en tota la UE per :
Solidaritat amb Ucraïna i Palestina!
Obertura de les fronteres als migrants i refugiats!
A baix l'OTAN !
Pel govern dels treballadors i treballadores en cada país d'Europa!
Pels Estats Units Socialistes d'Europa!
