El nou període de lluites de classes que han anunciat les manifestacions de juliol de 2021 serà per això molt complex, amb intervenció directa de forces polítiques estrangeres els interessos de les quals són totalment contraris als de la classe obrera i les masses treballadores cubanes. Aquestes només podran aconseguir els seus objectius defensant les velles conquestes revolucionàries, enderrocant el govern restauracionista i la seua casta burocràtica, organitzant un estat revolucionari basat en els consells obrers i camperols triats democràticament i revocables en tot moment, lluitant per estendre la revolució a tota Amèrica.

Colòmbia viu aquests dies un autèntic alçament obrer i camperol reprimit amb una violència inusitada pel govern d'Iván Duque, hereu polític de l'expresident, latifundista, narcotraficant i organitzador de milícies paramilitars, Álvaro Uribe.

Aquesta és la situació davant la qual es troba hui la classe obrera mundial. Cada dia que passa sense ser destruït, el capitalisme aprofundeix la destrucció del planeta, afavorint els desastres ecològics, climàtics, pandèmics, humanitaris. Cada dia que passa sense ser enderrocada, la classe dominant sumeix la humanitat en un nivell superior de barbàrie, eixint d'una crisi per entrar en una altra pitjor.

La il·lusió nacionalista propagada per Johnson pot durar poc. De fet, l'imperialisme britànic està condemnat des de 1940 a ser un mer auxiliar de l'imperialisme estatunidenc. La Unió Europea i les negociacions amb els seus rivals alemanys i francesos li van proporcionar un marge que ha perdut.

Els treballadors tenen raó en lluitar contra la junta, per l'alliberament dels presos, per les llibertats democràtiques. Però no han de depositar les seues esperances en l'ONU i en tal o qual altre Estat imperialista dels qui es disputen el món però que estan d'acord en l'essencial: Birmània ha de continuar sent capitalista, les seues riqueses naturals (gas, petroli, or, fusta, jade, robins, coure, or...) han de continuar sent saquejades, els seus treballadors del camp i de les ciutats han de continuar sent explotats.

La lluita contra l'opressió de gènere no pot deixar-se en mans de les classes socials explotadores o intermèdies. Secundant-se en uns pocs departaments universitaris, el feminisme petitburgés, sota l'etiqueta d’ "interseccionalitat", suma opressions sense traçar una eixida real per a totes i tendeix a enfrontar les dones amb tots els homes. Amb el suport dels mitjans de comunicació de masses, el feminisme burgés es limita a millorar la situació de les dones de la classe explotadora exigint més llocs com a dirigents polítiques o gestores d'empreses capitalistes.

La burgesia estatunidenca no necessita el feixisme hui dia perquè disposa encara de la solució Biden per enganyar les masses. Espera que aquest puga retornar la calma i la prosperitat als negocis. Aquesta esperança és vana. Les contradiccions que afligeixen a l'imperialisme nord-americà no es resoldran amb un moviment de vareta màgica, tot el contrari, perquè l'imperialisme nord-americà no recuperarà el seu indiscutible poder del passat.

L'enfrontament que ha tingut lloc en aquestes eleccions reflecteix la divisió de la classe dominant, que s'enfronta per un tema candent: quin futur té l'imperialisme estatunidenc? O més precisament: quina forma de govern, quin règim polític correspon millor als desafiaments que ha d'enfrontar la burgesia nord-americana?

El terror islamo-feixista no pot ser un pretext per a una "solidaritat nacional" amb la burgesia, que a través de les seues polítiques imperialistes és còmplice de les causes de la situació actual