Una crisi generalitzada del sistema polític

El govern de Pedro Sánchez (PSOE) va nàixer en mig de la major crisi política des del final de la Dictadura. El PP – el gran partit de la burgesia espanyola des de feia 40 anys- semblava a punt d’ensorrar-se, deixant el país saquejat per la corrupció. La crisi del sistema parlamentari, que en 2016 tingué l’Estat deu mesos sense govern, continuava i s’agreujava. El PSOE tampoc no es recuperava de la crisi del 2016, quan els «barons territorials» forçaren la dimissió de Pedro Sánchez, per tenir les mans lliures per donar suport a Rajoy. El conflicte de Catalunya, convertit per la política del PP en una massiva ona de ràbia contra la pròpia monarquia, s’empantanava en mig d’una repressió inusitada i de la crisi interna de la pròpia burgesia catalana. La judicatura es mostrava com un instrument directe del govern i de la banca. La monarquia i els monarques estaven més desprestigiats que mai.

Un govern per apuntalar la monarquia

Deu mesos després, tot continua igual o pitjor. El govern de Pedro Sánchez passarà a la història per no haver servit per a res més que per donar temps a la monarquia i al PP per recuperar-se. Inútilment, per cert. Així, mentre el govern es deixava ridiculitzar per la família de Franco en la batalleta del Valle de los Caídos, ni ha alçat les catifes de l’Administració per netejar la corrupció, ni ha depurat de franquistes confessos les files de l’exèrcit, els cossos repressius o la judicatura. Tampoc no ha reduït la repressió contra Catalunya, ni ha derogat les lleis més reaccionàries del PP, ni ha pres cap mesura de pes per alleujar els greus problemes que la classe obrera pateix dia a dia per sobreviure. Les reformes laborals, la llei Mordassa i la reforma del Codi Penal del PP, la llei d’Estrangeria, es mantenen. Els privilegis dels bancs i de l'església catòlica han sigut religiosament respectats. S’ha deixat desenvolupar la bombolla de preus de l’habitatge i la multiplicació dels desnonaments de les famílies obreres, sense més mesures que un decret d’última hora per recuperar la llei del 2013. S’ha mantingut idèntica tota la política exterior de l'estat espanyol com a lleial aliat dels EEUU, com a membre de la UE i com a potència imperialista de segon grau (Veneçuela!). La llista del que no s’ha fet és interminable, perquè l’objectiu del PSOE no era governar per als treballadors, sinó entretenir-los mentre li gestionava la crisi a la burgesia. Res de nou.

La col·laboració de tots els aparells que parlen en nom de la classe obrera

Totes les potes de suport del statu quo que diuen parlar des de la classe obrera o des de la «ciutadania de baix» (en paraules de la modernor petit-burgesa podemita) s’han contaminat inevitablement de la crisi del sistema de dominació política:

• Les direccions de CCOO i UGT, que porten dècades signant acords de pau social amb el govern de torn, contemplen com els seus sindicats perden afiliació de manera continuada, cada vegada més separats de la classe, sense vida interior i amb greus problemes econòmics, malgrat les grans quantitats de diners que absorbeixen de l’Estat (encara que no tant com les patronals).
• El PSOE te l’actual direcció en la corda fluixa permanent, de la que tiren «barons» i ex-líders (González-Guerra) amb posicions impossibles de diferenciar de les del PP, sobre tot en quant a nacionalisme espanyolista i a defensa dels interessos imperials de les grans corporacions.
• Podemos, en cinc anys d’existència, ha passat de l’assemblearisme i les paraules radicals dels primers mesos al cabdillisme extrem i a postular-se permanentment com a soci del PSOE. Un pas tant ràpid cap a la socialdemocràcia col·laboracionista, sense cap diferenciació política de la zombi IU, no podia menys que esquerdar eixe partit, fins al punt en què vegem diàriament a càrrecs podemites formant candidatures no aprovades per la direcció. En el conflicte Errejón-Iglesias-IU, que sembla un culebrón per capítols, les diferències explícites i de pes són exclusivament pels llocs en les llistes electorals. I, mentre tant, l’expectativa de vots es redueix des del 21% del 2016 al 14% d’ara.
• Cal assenyalar la gairebé desaparició de l’escenari polític de la CUP, reduïda a comparsa del PdeCAT i ER durant el «procés» i incapaç de traure balanç de l’engany i el fiasco.

La lluita de la classe obrera

La classe obrera no ha estat absent de la lluita de classes durant tots aquests anys. Una vegada passats els pitjors moments de la crisi econòmica es va fer evident que els empresaris es recuperaven però no així les condicions de vida i de treball dels treballadors i treballadores. Ans al contrari, la precarietat laboral s’ha multiplicat arran la darrera reforma laboral i els salaris han perdut capacitat adquisitiva de manera continuada. Cada any, l’aplicació del pensionàs amenaça amb ampliar la pobresa dels jubilats actuals i futurs. L’habitatge digne ha passat a ser un problema central en les grans ciutats. La sanitat i l’ensenyament públics no es recuperen de les retallades dels anys més foscos. La formació universitària dels jovens de famílies obreres és un pes econòmic inassumible. La persecució i sobreexplotació de les persones migrants continua.

Són molts els fronts i en cadascú d’ells es van desenvolupant, amb no poques dificultats, lluites parcials que arriben a tenir gran impacte estatal. És el cas de les netejadores d’hotel (kellys), de les ocupacions de terres dels jornalers andalusos, del moviment de pensionistes o de les dones treballadores, del moviment contra els desnonaments, de les marees en defensa de la sanitat pública, i de nombroses vagues obreres. Amb una característica gairebé general: ni els sindicats obrers majoritaris ni els partits que es reclamen de la classe obrera o «d’esquerres» han estat ni a l’origen ni al centre de l’organització de les lluites. És clar, acaben pujant-se al carro i assegurant-se de què res pren un camí perillós per al poder del capital.

En tot cas, el que tot açò reflexa és una certa pèrdua de control dels vells aparells sobre la lluita de la classe i una creixent desafecció de la classe respecte a ells. Però com no hi ha una alternativa política capaç d’il·lusionar amb una perspectiva de canvi real i definitiu, no es desenvolupa ni l’organització ni la consciència de classe. Pel contrari, la desorientació generalitzada es presta a ser brou de cultiu per a tot tipus d’ideologies que s’estenen com una «moda» entre la joventut, com va ocórrer al seu moment amb els «indignats del 15M», i ara amb «l’independentisme d’esquerres» a Catalunya, el feminisme burgés punitivista o, com a exemple de les darreres setmanes, l’ecologisme de «Fridays for Future».

El creixement de l'extrema dreta

Les eleccions andaluses de desembre de 2018 donaren la primera campanada d’alarma. Al feu històric del PSOE, VOX va traure gairebé 400.000 vots, l’11%, i s’ha convertit en la clau per a un govern de majoria de dretes. VOX nasqué del PP i s’alimenta diàriament de nous quadres d’eixe partit i de Ciudadanos. Es presenta amb la vella ideologia del nacional-catolicisme de la dictadura de Franco, ultraliberal en qüestions econòmiques (a la manera d’Aznar), misogin i heteropatriarcal, defensor de la «mano dura» contra els migrants. És partidari de la «il·legalització de tota mena d’organitzacions que posen en qüestió la unitat d’Espanya» i ha sigut acceptat com acusació particular al juí que es desenvolupa al Tribunal Suprem contra els líders catalans.

La qüestió és que fa poc més de tres anys, en les eleccions generals a les Corts del 20 de desembre de 2015, les candidatures de VOX només obtingueren 57.753 vots, el 0,23%, en tot l’Estat Espanyol. Ara, per al 28 d’abril, les enquestes més variades prediuen un percentatge semblant o superior al d’Andalusia, entre l’11 i el 12%, amb probabilitat de majoria absoluta de dretes. Què ha passat?

Ha passat que tot està empantanat. Davant la crisi de dominació burgesa no hi ha una alternativa obrera. I, en el camp burgés, ni el PP s’afona del tot ni Ciudadanos, creat per l’IBEX per a substituir-lo, pren el vol que s’esperava. Ha passat que la repressió no ha tancat en absolut la qüestió de l’autodeterminació de Catalunya; que continuen les grans mobilitzacions de masses arrossegades per eixe objectiu; que eixa situació és un qüestionament permanent de la monarquia borbònica. La burgesia necessita acabar amb aquesta llarga crisi política i social. La petita burgesia, pauperitzada o en perill de ser-ho, vol ordre, seguretat i un culpable plausible (p.e. migrants, catalans, sindicalistes, rojos, feministes). Inclús alguns sectors obrers són arrossegats per eixes consignes. VOX, l’extrema dreta, la veu de la catòlica i franquista «España Una, Grande y Libre», l'hereva de «muera la inteligencia y viva la muerte» es presenta com la resposta a les seues necessitats.

Un context internacional cada cop més tensionat

Com s’explica al següent article, el creixement electoral de l’extrema dreta és un fenomen que està donant-se per tota Europa i arreu el món. Té el seu origen en les crisis internes de cada país, però es nodreix i multiplica amb l’agreujament dels conflictes entre els països imperialistes (EEUU-Xina-Rúsia-Estats de la UE). Aquests conflictes reforcen totes les tendències nacionalistes interiors i les ideologies que es proposen «unificar la pàtria» i acabar amb la lluita de classes - i les divisions a l’interior de la burgesia - utilitzant la bota de ferro del feixisme.

En aquest context on s’ha degradat la llarga hegemonia econòmica dels EEUU, i amb signes d’acostament d’una nova recessió, el gran capital força les situacions per a conservar les taxes de benefici, tant en els propis països com en els de la «seua zona d’influència». Això encamina els imperialismes a un «tots contra tots» que es tradueix en lluites proteccionistes, en la pressió exacerbada contra la classe obrera i en enfrontaments pel saqueig dels països colonials o semi-colonials, com és el cas actual de Veneçuela.

Als moviments del capital corresponen moviments de la classe obrera i les masses empobrides. Els brots d'insubmissió contra les condicions de vida imposades per la burgesia s'acumulen: en Nicaragua, França, en Hongria i recentment en Haití, Algèria i Sudan. Però sense una perspectiva de classe, organitzada i clara, molt sovint s’esgoten sense fruits o, pitjor, acaben aixafats brutalment.

El que cal fer

Front a aquesta situació, no hi ha més sortida que lluitar per desenvolupar la lluita i l’organització de la classe obrera per què puga erigir-se en alternativa al món putrefacte capitalista. Unificar les lluites contra l’enemic comú de classe, preparar l’autodefensa en les manifestacions, fàbriques, barris, centres d’estudis, contra els atacs de les bandes feixistes, que sovintegen cada vegada més. En definitiva, cal elaborar un programa revolucionari que es centre en el govern dels treballadors per als treballadors. Cal crear un partit revolucionari i una internacional revolucionària que compleixen eixa tasca.