Eleccions estat per estat que només concerneixen una part d'Europa

A causa del mètode de votació, les eleccions europees es consideren “tests” per a les eleccions parlamentàries nacionals.

Mentre la classe oprimida -- en el nostre cas el proletariat-- no està madura per a llibertar-se ella mateixa, la seua majoria reconeix l'orde social de hui com l'únic possible, i políticament forma la cua de la classe capitalista, la seua extrema esquerra. Però a mesura que va madurant per a emancipar-se ella mateixa, es constituïx com un partit independent, tria els seus propis representants i no els dels capitalistes. El sufragi universal és, d'esta sort, l'índex de la maduresa de la classe obrera. : F. Engels. L'origen de la família, la propietat privada i l'estat. https://www.marxists.org/espanol/m-e/1880s/origen/cap9.htm)

No obstant això, els resultats de les “eleccions europees” no són molt significatius. El continent està dividit en 56 estats, dos dels quals inclouen territoris d'Àsia (Rússia, Turquia). Els centenars de milers de refugiats ucraïnesos, bielorussos i russos i els milions de treballadors turcs no tenen dret a votar. A això se sumen els treballadors i estudiants migrants, als qui sovint se'ls neguen els drets més bàsics, inclòs el dret al vot. Com a comunistes internacionalistes, exigim la plena igualtat dels nostres germans i germanes de classe estrangers també en aquesta qüestió.

I contràriament a l'afirmació de què es tracta d'una representació parlamentària democràtica “paneuropea”, els grups polítics d'Estrasburg són el resultat d'acords entre diputats triats en llistes purament nacionals en els estats membres. Per tant, un treballador hongarés no pot votar pel grup “Esquerra/Verds” del Parlament Europeu en les eleccions, sinó només per un partit hongarés que s'unisca a este grup.

Una unificació pacífica d'Europa sota els auspicis del capitalisme no és possible. La UE és històricament un intent d'emmascarar les contradiccions entre els imperialismes europeus i de tractar de millorar la seua posició competitiva enfront dels imperialismes estatunidenc, xinés i rus. Però això no significa que, en cas de crisi, cada govern no farà tot el que estiga al seu abast per a protegir millor “el seu” capitalisme nacional o millorar la seua posició.

Els grups parlamentaris del PE són tot menys políticament homogenis. El PPE és un exemple. El FIDESZ hongarés va ser membre de ple dret durant molt de temps, malgrat que el partit de Viktor Orbàn a Hongria ja havia adoptat una posició clarament autoritària i era hostil a moltes decisions preses pels organismes de la UE. D'altra banda, la major part dels partits obrers burgesos tradicionals dels països europeus, la "Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates " inclou partits dels vells estats obrers deformats, que tenen les seues arrels en l'estalinisme o en l'antiga oposició burgesa. Això pot portar al fet que fins a tres partits (Romania) del mateix país estiguen representats en el grup parlamentari del SD.

El moviment obrer reformista en el Parlament Europeu

El col·lapse de la Unió Soviètica en 1991, la restauració capitalista a l'URSS i els estats obrers deformats i la restauració capitalista a la Xina no sols van conduir al sorgiment de nous imperialismes: van donar a la burgesia mundial una arma ideològica per a frustrar, sobretot, la joventut proletària, proclamant triomfalment la victòria del capitalisme i la derrota del “comunisme”.

Les direccions socialdemòcrates estaven encantades d'unir-se a aquesta celebració. Sempre s'havien mantingut lleialment del costat del seu imperialisme i, mitjançant la seua participació en les institucions de consens social i altres formes de cooperació de classes, gràcies al seu control sobre els sindicats i els comités d'empresa, creien haver guanyat un lloc segur en la taula dels vencedors.

Una part dels buròcrates estalinistes dels antics estats obrers deformats i degenerats van ser transformats en capitalistes pels dirigents de sectors econòmics anteriorment estatals, en col·laboració amb l'imperialisme. La seua nova existència social va determinar la seua consciència; es van convertir en brutals partidaris de l'acumulació capitalista. (Viktor Orbàn també va començar la seua carrera política com a president de l'ala juvenil del partit estalinista hongarés!). Alguns dels partits “comunistes” van ocupar l'espai lliure deixat per la socialdemocràcia i es van convertir en partits “reformistes” lleialment integrats al capitalisme.

El resultat del SPD alemany, que tradicionalment exercix un paper important en el grup parlamentari, és probablement significatiu: amb un percentatge de vots del 13,9%, assoleix el pitjor resultat en tota la història del seu partit i se situa fins i tot per darrere de la neofeixista AfD ( 15,9%) i molt per darrere dels partits Unió Conservadora Cristiana (30%). L'SPD, en el poder amb partits burgesos, gestiona l'Estat alemany com el PSOE al capdavant de l'estat capitalista espanyol. Aquest grup parlamentari també acull partits burgesos com el PP francés i el PD italià.

El grup de “L'Esquerra” en el Parlament Europeu ha perdut diputats perquè els “partits model” com PODEMOS, Die Linke i SYRIZA han defraudat les il·lusions dels seus partidaris en un procés de reformisme parlamentari i social, mitjançant la seua integració en el sistema capitalista. L'ascens del PTB/PAB belga, fundat per ex mao-estalinistes, no ha sigut suficient per a compensar el descens dels altres. A França, LFI i el PCF es van oposar a la vaga general destinada que hauria d'haver impedit la contrareforma de les pensions de Macron i van actuar com una ala socialpatriòtica en l'Assemblea Nacional.

Les representacions polítiques de la burgesia

Els assoliments electorals dels partits pertanyents a l'espectre neofeixista a França, Itàlia i Alemanya –els imperialismes més importants de la UE– constitueïxen un crit d'atenció més enllà de la UE per a tots els treballadors d'Europa.

A Àustria, el FPÖ es va imposar per primera vegada en les eleccions nacionals (25,4% dels vots), per davant del conservador ÖVP (24,5%) i els socialdemòcrates (23,2%). A França, l'aliança RN (Le Pen) reivindica la preponderància en el camp burgés amb un 31,4%.

El fet que els partits de l'espectre neofeixista estiguen actualment dividits en dos faccions en el Parlament Europeu (els grups "Identitat i Democràcia" i " Conservadors i Reformadors Europeus") mostra que aconseguir un acord entre partits incondicionalment nacionalistes és una tasca difícil. El grup de “Patriotes per Europa” anunciat a principis de juliol pel FPÖ austríac, el FIDESZ hongarés i l'ANUS txeca difícilment conduirà a un procés d'unificació d'aquest moviment.

Tant els Verds com els Liberals han patit grans pèrdues. Per als Verds de tota Europa, això es deu al fet que fins i tot als països on estan en el govern (Alemanya, Àustria, Irlanda, Bèlgica), les "qüestions fonamentals" que diuen encarnar: la protecció del medi ambient, la política energètica o el transport públic, no són tractades de manera diferent que en altres estats de la UE.

Datterament els principals partits de la burgesia es mobilitzen contra qualsevol accentuació de la política mediambiental. Les qüestions abordades per la majoria dels partits ecologistes, com els drets humans, la “política d'asil” i el pacifisme, també són objecte de constant polèmica reaccionària. Els Verds de les coalicions capitulen més o menys ràpidament davant els seus socis més forts.

Les causes de l'ascens dels partits feixistes

El feixisme vist objectivament no és la venjança de la burgesia en resposta a les conquestes de proletariat, encara que sí que siga una conseqüència davant la impossibilitat d'este de continuar i impulsar la revolució iniciada a Rússia. Lus líders feixistes no són una casta xicoteta i exclusiva; ells estan profundament estesos en amplis sectors del poble. Hem de derrotar al feixisme no sols militarment, sinó també política i ideològicament. (Clara Zetkin, Feixisme,1923 https://www.marxists.org/espanol/zetkin/1923/agosto/fascismo.htm )

La crisi de direcció del proletariat va nàixer amb la capitulació de la majoria de la socialdemocràcia internacional davant el seu “propi” imperialisme al començament de la Primera Guerra Mundial (1914). La Internacional Comunista es va crear en 1919 per a compensar això. Però la degeneració de la Internacional Comunista a partir de 1924, la seua política catastròfica enfront de l'amenaça feixista a Alemanya, la seua negativa a aprendre la lliçó de la derrota de 1933, el punt d'inflexió dels "fronts populars" (les “aliances orgàniques amb la burgesia democràtica”) en 1935, la traïció a França (1936) i a Espanya (1936-1937) va demostrar que la IC s'havia tornat contrarevolucionària.

La Quarta Internacional, fundada en 1938 per a reemplaçar-la, no va trobar el seu camí cap a les masses, en part a causa de la persecució i extermini de quadres bolxevics-leninistes per part de l'estalinisme i el feixisme durant la Segona Guerra Mundial. La cerca de dreceres, l'escepticisme sobre les capacitats de la classe obrera, l'adaptació de la seua adreça a l'estalinisme i al nacionalisme burgés, desenvolupats en el període 1949-1951, van destruir irreversiblement la IV Internacional de 1952 a 1963. Des de llavors, una multitud de corrents centristes han corregut darrere de feministes burgeses, partits ambientalistes i fins i tot reaccionaris islamistes, mentre s'integren en aparells sindicals corruptes. A causa del descrèdit del “trotskisme”, els grups mao-estalinistes han conservat o guanyat audiència. Però, sobre tot, això ha permés que els buròcrates sindicals i els líders “laboristes”, “socialistes” i “comunistes” continuen la seua labor de traïció.

Les crisis revolucionàries a l'Argentina en 2001, Tunísia en 2010, Egipte en 2011, Síria en 2011, Xile en 2019, Bielorússia en 2020, Kirguizistan en 2020, Sri Lanka en 2022 no van conduir a una revolució proletària perquè van quedar en mans d'una fracció de la burgesia o van ser enganyats per a formar una assemblea constituent. L'obstrucció per a impedir les vagues generals, per part dels partits obrers burgesos, les burocràcies sindicals i els seus assistents centristes a França, Alemanya, Gran Bretanya, etc., ha augmentat la desmoralització del proletariat.

No disposades a lluitar contra el capitalisme, les velles direccions també són incapaces d'oferir una perspectiva, particularment als joves que es rebel·len contra la destrucció del medi ambient i contra la barbàrie sionista, així com contra la complicitat de l'imperialisme occidental. Estos partits i aparells burocràtics fa temps que van abandonar una de les idees fonamentals del moviment obrer revolucionari: l'internacionalisme i la solidaritat. Per tant, no poden contrarestar les cíniques maniobres divisores de la burgesia contra els immigrants i sol·licitants d'asil, salvo mitjançant crides moralitzadores.

La classe explotadora està disposada a tot

La servitud de les burocràcies de les organitzacions obreres soscava la seua utilitat per a la classe dominant a llarg termini. En tota Europa, des de la dècada de 1990, els partits laboristes i socialdemòcrates –sols o en governs de coalició amb partits burgesos– han decidit adoptar “plans d'austeritat ” i han donat suport a la deterioració social (el primer pla d'austeritat a Àustria en 1997, Hartz IV a Alemanya). , etc.). A Àustria, Itàlia, Bèlgica, França i Gran Bretanya, les burocràcies sindicals van fer possibles eixos atacs renunciant a mesures de combat eficaçes, inclosa una vaga general.

Cada revés, cada derrota, dels partits reformistes o dels sindicats que controlen, enforteix la confiança en si mateixa de la classe dominant. A mesura que s'afluixa el control de l'antiga direcció sobre les masses i disminueïx el nivell d'organització de classe, el paper dels partits obrers burgesos com a corretja de transmissió de la burgesia a l'interior de la classe treballadora es torna cada vegada més superflu per a la burgesia.

Per a incrementar l'explotació del proletariat, els atacs “econòmics” (augment de les hores de treball, precarització laboral, reducció de les contribucions patronals a la seguretat social, augment dels lloguers) no són suficients per a la classe dominant.

El desarmament polític del proletariat (i de totes les classes assalariades, de la joventut, etc.) també forma part de l'arsenal de la burgesia per a assegurar el seu poder.

Pot dir-se encara més: la burgesia aconseguix el màxim de la seua potència, de concentració de les seues forces i mitjans, mitjans polítics i militars, de mentida, de violència i de provocació -és a dir, el màxim del desenvolupament de la seua estratègia de classe - en el moment en què més amenaçada està de caiguda social. (L. Trotsky. Nova etapa, 1921. https://grupgerminal.org/?q=system/files/1921-nuevaetapa-porta-2-trotsky_0.pdf)

L'afebliment sindical, polític i ideològic de la majoria de les classes treballadores europees durant dècades incita ara a les burgesies a collar fort els caragols polítics i atacar les llibertats democràtiques fonamentals i les proteccions socials, perquè podem esperar poca o cap resistència efectiva per part de la direcció tradicional de la classe. Les principals ferramentes d'esta ofensiva són la religió, el xovinisme, la xenofòbia i el racisme.

La burgesia intenta imposar les seues polítiques amb mitjans cada vegada més autoritaris

D'una banda, la majoria de la classe dominant reforça l'espionatge a la població, restringeix les llibertats i enforteix l'aparell repressiu de l'Estat. D'altra banda, una minoria creixent espenta els vells partits “democràtics” cap a la xenofòbia i l'autoritarisme o facilita l'aparició de partits racistes i/o neofeixistes que assenyalen els estrangers, sovint musulmans, com a responsables de totes les disfuncions del capitalisme en decadència.

De moment, aquestos últims romanen dins del marc “parlamentari” i, quan obtenen accés al govern, utilitzen els instruments coercitius de l'Estat burgés a la seua disposició contra la classe treballadora. Però al mateix temps intenten debilitar i soscavar el propi sistema parlamentari, el pluralisme i la llibertat d'expressió. Pretenen donar-li un gir plebiscitari a la dominació de la burgesia. Busquen estendre el seu control als mitjans de comunicació i Internet, al sistema educatiu, per a intensificar la seua propaganda antiobrera, xenòfoba, patriarcal, homofòbica. Els seus èxits electorals encoratgen als pinxos feixistes. La decepció que causen els partits feixistes en arribar al poder (Itàlia, Hongria, Àustria, Països Baixos, Finlàndia, Croàcia, República Txeca, Eslovàquia) o al no arribar al poder (França, Alemanya, Suècia, etc.) també pot portar a l'aparició d'organitzacions més obertament feixistes, violentes, hostils a totes les conquestes democràtiques, que tingueren, per primera vegada des dels anys 1920-30, una audiència massiva.

La reacció apunta als treballadors immigrants i els seus descendents

La migració és part de tota la història de la humanitat. Els desastres naturals, les fams, els conflictes armats i els canvis en les forces productives sempre han provocat fluxos de persones. Aquesta migració va permetre a l'espècie humana sobreviure.

El capitalisme, el colonialisme i l'imperialisme han provocat un augment massiu de la migració des del segle XIX. La fam irlandesa de 1843 i la consegüent fugida de 1,5 milions de persones o l'emigració massiva d'Itàlia (25 milions d'italians van emigrar entre 1861 i 1960!) són només dos exemples. Llavors, com hui, els capitalistes van intentar traure profit de la difícil situació dels immigrants. Se'ls va utilitzar per a deprimir els salaris, se'ls van negar contractes laborals regulars i es van exacerbar les qüestions religioses o ètniques per a impedir la solidaritat entre els explotats. Friedrich Engels va criticar repetidament els dirigents sindicals nacionalistes i reaccionaris d'Anglaterra que rebutjaven la solidaritat amb els treballadors irlandesos; Lenin va criticar els "socialistes " dels Estats Units que s'oposaven a l'entrada de treballadors estrangers.

Després de la Segona Guerra Mundial i la “descolonització”, les burgesies d'antigues potències colonials com França o Gran Bretanya van poder dependre de la força laboral de les seues antigues colònies o dels seus veïns. A partir de 1960, els capitalistes holandesos, alemanys i austríacs van reclutar “treballadors convidats” de Turquia i Iugoslàvia. En aquestos últims països, així com en els estats escandinaus, no sols existien barreres lingüístiques, sinó també altres línies divisòries entre treballadors nacionals i estrangers (per exemple, mitjançant la creació de les seues pròpies urbanitzacions). No obstant això, el crucial és que durant molt de temps els sindicats (reformistes) no van demostrar solidaritat amb els "treballadors convidats", sinó més aviat un comportament paternalista. Els treballadors estrangers eren vistos instintivament com a competidors, amb plena ocupació o no. La falta de contactes socials (per exemple, activitats d'oci amb treballadors indígenes organitzades per sindicats, formació, educació política) va exacerbar la separació i va facilitar l'agitació de forces reaccionàries contra els immigrants.

La ingerència occidental a l’Orient Mitjà (l'Iraq, Líbia, Síria, etc.), a Àsia Central (l'Afganistan) i els conflictes a Àfrica alimentats per les potències imperialistes, inclosa Rússia, ajunt als efectes de la destrucció global de la naturalesa causada pel mode de producció capitalista, van ser els detonants de nous moviments de refugiats en el segle XX.

L'anomenada "Nova Dreta", que oficialment es va distanciar dels pitjors crims del nacionalsocialisme alemany, per a difondre encara més descaradament els conceptes feixistes, ha propagat la xenofòbia i el racisme sota l'etiqueta d' "etno-pluralisme". Els identitaris, que estan connectats en tota Europa i en connexió amb el feixisme estatunidenc, exercixen ací un important paper de pont. A través d'una mescla d'il·lusions de supremacia blanca i vincles amb sentiments religiosos reaccionaris (“Occident cristià”), estos feixistes influïxen o constituïxen l'eix dels partits feixistes de masses.

En la majoria dels països, el moviment obrer està indefens davant aquesta ofensiva perquè els seus partits tradicionals porten anys aplicant de manera oportunista polítiques més o menys xenòfobes i divisòries. Després de les eleccions “europees”, als mitjans burgesos els ha agradat assenyalar que un dels pocs països on el partit socialdemòcrata no havia registrat pèrdues sinó més aviat guanys era Dinamarca. El PS danés, en particular, seguix una política migratòria molt restrictiva (abolició del “asil espontani”, a favor de l'establiment de camps a les fronteres exteriors de la UE, restriccions extremes a la immigració familiar, treball obligatori per a “guanyar” prestacions socials més tard (!)., etc.). L'èxit de l'Aliança Sarah Wagenknecht (BSW, escindida de Die Linke) a Alemanya també mostra que el nacionalisme i la xenofòbia no són prerrogativa de partits feixistes com l’AfD. La posició socialment demagògica i nacionalista del BSW va obtindre el 6,2% dels vots en les eleccions europees, mentre que el Die Linke va caure al 2,7%.

Les reconfiguracions en el camp burgés estan en ple apogeu i anuncien nous atacs intensificats contra els assalariats, immigrants, dones, joves en formació, homosexuals...

Els comunistes internacionalistes enfronten la tasca de portar les masses cap a la consciència de classe socialista, és a dir, cap a el reconeixement de la necessitat d'enderrocar la societat capitalista.

A més de defendre'ns dels atacs de la burgesia a les condicions materials de vida de les classes treballadores a Europa, és important defendre els assoliments democràtics del moviment obrer. Per a aconseguir-ho, és essencial mantindre la solidaritat internacional. Cap concessió al nacionalisme, al proteccionisme, a la xenofòbia.

Internacionalisme i estratègia revolucionària

La resposta a aquesta regressió no consistix en la vana cerca d'aliats "democràtics" dins de la burgesia o de la "democratització" de les forces de repressió, sinó en el retorn a l'estratègia de la lluita de classes contra la divisió dels explotats i oprimits entre ells mateixos, per la solidaritat proletària, perquè el proletariat prenga la iniciativa en la lluita contra l'explotació i contra tota opressió. Això requerix la construcció de partits obrers revolucionaris que no se centren en l'èxit electoral a curt termini, sinó en mobilitzacions destinades a enderrocar el sistema capitalista, obrint el camí al socialisme.

Res s'aconseguirà sense la lluita de les masses, però la suma de lluites no serà suficient per a derrotar definitivament la classe explotadora. Necessitem una classe que lidere les lluites, que sàpiga fer un pas enrere per a reprendre millor l'ofensiva, que tinga un objectiu clar i que tinga un partit entregat i decidit.

Això inclou el front únic de treballadors contra qualsevol mesura important que colpege la classe treballadora, les dones, els treballadors indocumentats, els estudiants, etc. .. És igualment important donar suport a l'organització de les masses, d'una banda en les organitzacions de classe existents (sobretot en els sindicats de masses) contra les burocràcies integrades a l'Estat burgés, per una autèntica democràcia obrera i per la independència de la patronal i el seu Estat. Però, per una altra part, hem d'ajudar a construir en cada gran lluita nous òrgans de tipus consell obrer, més amplis que els sindicats. Hem de guanyar per a la revolució les capes més àmplies possibles de la població treballadora, els joves que estudien, els treballadors autònoms empobrits, etc.

La propagació de l'autodefensa obrera es torna fonamental. L'avanç de partits reaccionaris, xovinistes i racistes encoratja a les bandes feixistes de pinxos, trenca-vagues i lumpen a dur a terme atacs violents contra immigrants, sol·licitants d'asil i activistes polítics del moviment obrer. Com més fort es torna el control de les forces feixistes sobre l'aparell estatal, més perilloses són les il·lusions segons les quals els òrgans estatals (la policia, la justícia) protegirien les víctimes.

Però hui no existix cap partit amb la tradició, autoritat i establiment del Partit Bolxevic de 1917. El Col·lectiu Revolució Permanent llança una crida urgent per al reagrupament programàtic de tots els militants, fraccions i organitzacions nacionals (inclòs, a Europa, el NPA-R /França, el PCdL/Itàlia, KoZ/Turquia, RSO/Alemanya, RSO-Àustria, etc.), internacionals (en particular la L5I) per a la construcció del partit obrer revolucionari en cada país, de la internacional obrera revolucionària a tot el món. Implementar un programa d'acció (defensa dels refugiats i dels treballadors estrangers, lluita contra el militarisme imperialista i burgés, milícia dels explotats i oprimits, escala mòbil de salaris, expropiació dels grans grups capitalistes, govern dels treballadors, dissolució de l'OTAN, Estats Units Socialistes d'Europa) és més urgent que mai. Ja és hora de resoldre la crisi de direcció del proletariat.

7 de juliol

Col·lectiu Revolució Permanent