Visca la caiguda del tirà! No a la reacció islamista!
Amb la fugida del dictador Bashar al-Assad i la presa de la capital Damasc per Hayat Tahrir al-Sham (HTS, procedent d'Al-Qaeda), ha començat una nova fase en la crisi política a Síria i Orient Mitjà.
Per part seua, Israel ha bombardejat milícies vinculades a l'Iran i ha desplegat el seu exèrcit per a prendre posicions en els Alts del Golan, un territori de l'estat sirià que Israel s'ha annexat.
El col·lapse del règim d’Assad i del seu exèrcit en pocs dies —privats del suport militar de Rússia i Hezbollah— i l'obertura de les seues sinistres presons han sigut celebrats per les masses sirianes. No obstant això, els qui encapçalen l'ofensiva armada no són revolucionaris sinó forces burgeses clericals.
HTS està tractant de guanyar-se el suport dels principals mitjans de comunicació internacionals i de les grans potències, de la mateixa manera que ho van fer en el seu moment els aiatol·làs i els talibans. Mentre que Assad ha trobat refugi a Moscou, els islamistes han “garantit la seguretat” de les dues bases militars russes.
Quan els talibans van tornar al poder en 2021, HTS els va elogiar, considerant-los un model a seguir. El 8 de desembre de 2024, el dirigent màxim d’HTS, Ahmed Al-Charaa, va pronunciar un discurs en la mesquita dels Omeies a Damasc, declarant que “la victòria ha sigut possible per la gràcia divina”.
L'antic règim: botxí del seu propi poble i del poble palestí
L'absència de partits obrers revolucionaris a Orient Mitjà ha portat al fet que tots els intents de les masses d'enderrocar el jou dels explotadors locals i dels seus patrocinadors imperialistes es convertisquen en atzucacs. La principal responsabilitat d'això recau en l'estalinisme. Des dels anys 30, sota la influència de la burocràcia estalinista del Kremlin, els partits comunistes dels països semicolonials han subordinat els interessos dels treballadors als de la burgesia nacional sota la bandera de la “revolució nacional” o del “front únic antiimperialista”, reduint la classe obrera a una força auxiliar de la burgesia local. El Partit Comunista Sirià va romandre subordinat al Partit Baaz burgés i ha participat en el bloc governamental des de 1986. La retòrica socialista del règim sempre va ocultar polítiques arrelades en una aliança entre la burocràcia estatal, els militars i els empresaris fidels.
En la dècada de 1920, l'imperialisme francés va separar Síria del Líban. Davant l'alçament nacional àrab, De Gaulle va bombardejar Damasc en 1945. Sota la pressió de l'imperialisme britànic i estatunidenc, les tropes franceses van evacuar Síria en 1946. El que va seguir va ser inestabilitat política, amb camarilles civils nacionalistes competint violentament pel poder, secundant-se en faccions dins de l'exèrcit. Síria es va deixar véncer per l'exèrcit israelià en 1948-1949. En 1958, un intent d'unificació amb Egipte va fracassar. El Partit Baaz va prendre el control del país en 1963, secundant-se a l'URSS per a resistir la pressió d'Israel i els Estats Units.
Després d'una altra derrota davant Israel en 1967 i la pèrdua dels estratègics Alts del Golan, Hafez al-Assad va arribar al poder en 1970 mitjançant un colp intern (l'anomenat "Moviment Correctiu"), establint un estat policial basat en el domini de la minoria etnorreligiosa alauita. El règim baasista va reivindicar una visió de la Gran Síria, que incloïa Palestina i el Líban. En 1976, les tropes sirianes van entrar al Líban i van atacar l'OLP. El caràcter repressiu del règim es va confirmar amb l'aixafament de l'alçament islamista (liderat pels Germans Musulmans) en Hama, en 1982, durant el qual van morir unes 30.000 persones. Al Líban, de 1985 a 1987, l'exèrcit sirià va atacar els camps de refugiats de Sabra, Chatila i Bourj el-Barajneh amb el suport de la milícia islamista Amal.
La restauració del capitalisme a Rússia va desestabilitzar el règim. En 1991, durant la primera intervenció imperialista occidental (amb participació de Turquia) contra l'Iraq, Assad es va aliar amb l'Iran per a contrarestar a l'Iraq dirigit pels enemics baasistes de Saddam Hussein. En 2003, durant la segona intervenció imperialista, Síria es va unir obertament a la coalició liderada pels Estats Units contra l'Iraq.
Després de la mort de Hafez al-Assad en 2000, el seu fill Bashar al-Assad va prendre el poder i en 2004 va reprimir violentament les manifestacions kurdes.
Síria: camp de batalla entre camarilles burgeses oposades, potències regionals antagòniques i forces imperialistes rivals
A causa de la seua posició geogràfica, Síria s'ha convertit en un camp de batalla entre dos blocs imperialistes (els Estats Units i Rússia) i tres potències regionals (Israel, Turquia i l'Iran).
En 2011 va començar una guerra civil amb un alçament popular contra el règim autoritari del Partit Baaz. Les manifestacions van ser brutalment reprimides pel règim i el seu aparell repressiu i torturador. El moviment va ser ràpidament segrestat per milícies islamistes reaccionàries, que abastaven des dels gihadistes del Daesh (ISIS) fins a l'Exèrcit Lliure Sirià (FSA) controlat per Turquia. El partit nacionalista kurd PKK-PYD va aprofitar la situació en 2012 per a establir un protoestat kurd al llarg de la frontera turca (Rojava). En 2014, els islamo-feixistes del Daesh van declarar un vast califat (Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant) a cavall entre Síria i l'Iraq.
A partir de 2014, el braç armat del PKK-PYD (YPG) va rebre armes i entrenament de l'exèrcit estatunidenc per a l'ofensiva contra el califat de Daesh, que finalment va col·lapsar en 2017. Posteriorment, les YPG es van rebatejar com a Forces Democràtiques Sirianes (SDF). El conflicte va estripar el país. Mentre que el règim de Bashar al-Assad, amb el suport de Rússia i l'Iran, va mantindre el control de les regions occidentals més poblades, els seus oponents es van apoderar de la resta del país.
La divisió de facto de Síria ha estat acompanyada d'una catàstrofe humanitària. Milions de persones van fugir del país i es calcula que fins a 2024 han mort més de 230.000 civils. A això s'ha sumat la dislocació econòmica causada pels impostos imposats i els saquejos de les milícies, a més dels continus combats. Síria es va convertir en un mosaic de narcoestats finançats per l'exportació de la droga sintètica Captagon.
Des de 2011, Turquia ha fet costat a les forces islamistes i ha atacat regularment les zones kurdes. Els seus objectius inclouen la repatriació de tres milions de refugiats sirians i la liquidació del protoestat de Rojava. L'imperialisme rus està massa mobilitzat per la guerra a Ucraïna com per a intentar un altre rescat del règim d’Asad. Israel ha exercit un paper important en la derrota del règim en amenaçar l'Iran, atacar el Líban i afeblir Hezbollah. Sens dubte, aprofitarà la situació canviant per a afeblir encara més l'Iran, Hezbollah i Hamàs.
Això pot aplanar el camí perquè les masses a l'Iran, inspirades per la caiguda del tirà sirià, s'alcen i potencialment enderroquen el règim islamista.
El destí dels treballadors i del poble sirians no pot continuar determinat per interessos imperialistes estrangers.
- Retirada de totes les tropes, bases militars, naus militars, assessors, etc., de Síria, ja siguen d'Israel, els Estats Units, Rússia, Turquia, l'Iran o altres!
- Per una Assemblea Constituent!
- Per l'autoorganització i autodefensa dels treballadors de les ciutats i del camp!
- Per un govern obrer i camperol!
El crucial ara és l'autoorganització de la classe obrera, els estudiants, els treballadors del sector informal i els llauradors pobres, que han de superar les divisions nacionals i religioses, defensar els seus interessos i impedir la interferència estrangera.
Només un partit obrer revolucionari, construït mitjançant la lluita i capaç de garantir la independència de classe dels obrers enfront de tots els partits i milícies reaccionàries burgeses i petitburgeses, així com enfront de totes les potències imperialistes i estrangeres, podrà realitzar el veritable alliberament. Un partit així només pot construir-se amb un programa de govern obrer i camperol.
Aquest programa ha de promoure immediatament la defensa de les llibertats democràtiques i polítiques (assemblea constituent, dret d'organització, de vaga, de premsa, etc.), la creació de sindicats i milícies obreres per a resistir a les forces repressives i reaccionàries, la igualtat de les dones, el dret a l'autodeterminació de les minories nacionals (kurds, armenis, etc.) i el laïcisme (separació de la religió i de l'estat, respecte per als ateus i les minories religioses com els xiïtes o els cristians). També ha d'exigir l'expropiació dels grups capitalistes i dels grans terratinents, el desmantellament de l'aparell repressiu del règim i la liquidació de les xarxes mafioses.
De la mateixa manera, aquest programa ha d'incloure la solidaritat internacionalista amb tots els proletaris i pobles oprimits de la regió, per a acabar d'una vegada per sempre amb les forces imperialistes que els divideixen, saquegen i dessagnen.
Per part seua, la classe obrera internacional ha d'oposar-se a tota intervenció dels imperialismes, per a exigir la retirada immediata de la regió de totes les bases, avions, nauss, tropes i assessors militars.
Síria demostra que no pot haver-hi una solució nacional aïllada als problemes de les masses treballadores de la regió. Només un Llevant socialista, només una federació socialista de l'Orient Mitjà, pot oferir una perspectiva democràtica i progressista als pobles de Síria i de la regió.
Això pressuposa necessàriament tant la destrucció de l'Estat colonial d'Israel com el derrocament dels estats islàmics burgesos reaccionaris de la regió!
8 de desembre de 2024
Col·lectiu Revolució Permanent
(Argentina, Àustria, França, Estat espanyol, Turquia)
