1

La situació mundial està marcada per la creixent rivalitat entre el vell imperialisme nord-americà i el jove imperialisme xinès, en el context d'una greu crisi ecològica. De moment, aquesta rivalitat es manté essencialment en els fronts econòmic i diplomàtic, però és irreconciliable. Cada any, ambdues parts intensifiquen llurs preparatius militars.

A llarg termini, un bàndol haurà de triomfar sobre l'altre en una confrontació a escala mundial, tret que la classe obrera aconsegueixi traçar el seu propi camí cap a la presa del poder i capgirar la lògica ineludible de l'imperialisme.

L'imperialisme nord-americà ja no és tan hegemònic com abans, però segueix sent la principal potència econòmica i, amb diferència, la principal potència militar. Des del 2011, ha reorientat els seus esforços diplomàtics, econòmics i militars en un intent de contenir l'ascens de l'imperialisme xinès. Lluny del lliure comerç, aquesta lluita es concreta ara en un nombre creixent de prohibicions, barreres, arancels, etc. que afecten tant les exportacions xineses als Estats Units com les exportacions a la Xina d'equips i components tecnològics avançats, no només dels Estats Units, sinó també de tercers països sobre els quals l'imperialisme nord-americà pot exercir pressió. Tanmateix, aquesta política proteccionista cap a un país amb el potencial econòmic i científic de la Xina té, a mitjà i llarg termini, efectes contradictoris per als propis interessos dels Estats Units, perquè empeny el gegant asiàtic a independitzar la seva tecnologia, les seues cadenes de subministrament i finances internacionals respecte de les que actualment controlen el seu rival o els imperialismes aliats.

Des de les reformes procapitalistes de 1978 i la restauració del capitalisme el 1992, la Xina ha passat de ser un país dependent en gran part de la inversió estrangera a ser un imperialisme conqueridor, la segona economia més gran del món. Això ho deu a la joventut del seu imperialisme, que no arrossega enrere d’ell tant de pes del capital invertit en velles tecnologies que han quedat obsoletes com els antics imperialismes. També ho deu al control policial i a l'explotació ferotge del proletariat xinès, als camps de treball per als uigurs, a la colonització dels tibetans, etc. Aquest imperialisme, que, com qualsevol altre, té els seus límits, crisis i frens al desenvolupament de les forces productives, és un candidat obert per destronar l'imperialisme americà. Exerceix una pressió econòmica creixent sobre tots els imperialismes de segon nivell, especialment els europeus, i disputa amb èxit totes les zones d'influència dels altres imperialismes a Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia. La seva influència en organismes internacionals com l'ONU i l'OMC està creixent. S'ha compromès a estendre el seu control militar del mar de la Xina, en detriment de tots els seus veïns, i amenaça regularment Taiwan amb una intervenció militar per forçar-la a tornar a la Xina.

2

Aquesta lluita entre els dos imperialismes més poderosos per dividir el món de nou està alterant totes les relacions globals entre els imperialismes i entre les diferents potències capitalistes regionals, no només en termes econòmics sinó també recuperant vells conflictes militars o obrint-ne de nous. Va ser aprofitant la relativa desvinculació de l'imperialisme nord-americà a Europa que l'imperialisme rus va envair Ucraïna, i va ser per preparar un enfrontament amb la Xina com el Japó, en suport dels Estats Units, va decidir duplicar el seu pressupost militar i descriure la Xina com a "un repte estratègic inèdit i sense precedents". En la mateixa línia, invocant la "necessitat de preparar-se per a la guerra contra Rússia", el govern alemany va anunciar el 10 de maig de 2024 la seua intenció d’augmentar la despesa militar en un 50% (del 2 al 3% del PIB) i restablir el servei militar obligatori. La creació o la reconstitució de blocs econòmics i militars al voltant dels dos principals imperialismes no només tendeix a fragmentar el mercat mundial, sinó que també dibuixa les línies de força per a un possible conflicte militar mundial. Mentre l'OTAN s'expandeix, reforça les seves capacitats i inclou ara un conflicte amb la Xina a les seves projeccions, la Xina i Rússia han reforçat la seva aliança econòmica i militar, en benefici i sota la direcció del molt més poderós imperialisme xinès, i estan intentant expandir el seu bloc d'aliats (especialment a través de la coalició BRICS). Per això tots els imperialistes estan augmentant la seva despesa militar.

3

Els hereus de l'estalinisme, molts socialdemòcrates, la majoria de les burocràcies sindicals i les organitzacions pseudotrotskistes al seu darrere es neguen generalment a obrir la perspectiva del socialisme. Durant més d'un quart de segle han explicat que l'enemic no és el capitalisme, sinó el "neoliberalisme"; no l'imperialisme, sinó la "globalització"; no el capital, sinó les "finances"; no el seu propi estat, sinó l'OMC o les aliances regionals. Han demanat l'enfortiment de l'estat nacional burgès, han defensat mesures proteccionistes (de vegades pintades de verd), han donat suport al Brexit, etc.

La guerra econòmica entre les dues principals potències imperialistes s'afegeix a les recurrents crisis econòmiques i financeres del capitalisme en l'etapa imperialista. Està dificultant l'acumulació de capital, el comerç,...

Malgrat una millora a curt termini, les perspectives mundials segueixen sent modestes segons els estàndards històrics. El 2024-2025, s'espera que el creixement sigui per sota de la mitjana del 2010 en gairebé el 60% de les economies, que representen més del 80% de la població mundial. Predominen els riscos a la baixa, com ara l'augment de les tensions geopolítiques, l'augment de la fragmentació comercial i els tipus d'interès més elevats durant un període prolongat, a més de l'amenaça de desastres relacionats amb el clima. (Banc Mundial, 11 de juny de 2024)

L'any 2022, el gran augment dels tipus d'interès oficials dels bancs centrals de les principals potències imperialistes, en resposta a la inflació, va precipitar crisis monetàries i financeres en molts països dominats, provocant una fugida de capitals i una inflació fora de control que va submergir la població en la misèria i va agreujar la càrrega del deute, com a Turquia i Argentina. Segons l'ONU, el 9,2% de la població mundial pateix fam crònica, i més del 60% dels africans es van veure afectats per la inseguretat alimentària el 2022. També als països imperialistes la pobresa i la inseguretat alimentària s'estan estenent entre les capes del proletariat, els estudiants, els petits. pagesos i treballadors urbans independents. Fins i tot el govern federal dels Estats Units ha d'admetre, el 2024, que allà l'any passat la fam va assolir el seu nivell més alt en gairebé una dècada, amb 18 milions de llars, o el 13,5%, lluitant per obtenir suficient menjar. El mateix al Regne Unit, on 7,2 milions d'adults i 2,7 milions de nens tenien inseguretat alimentària el juny de 2024 (el 14% de les llars i el 18% de les llars amb nens).

El capitalisme és incapaç d'organitzar racionalment la producció mundial per cobrir les necessitats més bàsiques de la població, com ara l'alimentació, l'habitatge o la salut. La recerca implacable del benefici, la competència, l’anarquía en la producció, l'especulació i el total menyspreu de les condicions ambientals, dominen pertot arreu.

La presa de poder de la classe obrera donarà a l'agricultura i a la indústria l'única missió de satisfer les necessitats humanes. Amb l'expropiació dels grups industrials, dels grups agroalimentaris, les grans explotacions, les grans empreses comercials, els bancs i les asseguradores, el govern obrer prendrà el control de l'economia. Són els mateixos productors els que millor definiran tant les necessitats a satisfer com els mitjans que s'han d'emprar. Aquesta és la lluita dels comunistes internacionalistes!

4

La feblesa de la taxa de benefici i del creixement capitalista mundial i la intensificació de les rivalitats i el militarisme interimperialistes, estan portant a cada burgesia, tant als països imperialistes com als països dominats, a intensificar els seus atacs contra la classe obrera, contra tots els guanys socials, contra els serveis públics i contra la majoria de les capes petitburgeses. A tot arreu, les classes dominants estan reforçant alhora les tendències nacionalistes i proteccionistes de sectors de la burgesia nacional, de grandària variable d'un país a un altre, víctimes de la competència internacional. El consens democràtic i antiracista que va ser la ideologia dominant als països imperialistes després de la 2a Guerra Mundial s'està enfonsant. Nacionalisme i proteccionisme, xenofòbia i racisme, clericalisme i fonamentalisme religiós, masclisme i hostilitat als drets de les dones, odi a les minories (religioses, ètniques, sexuals), conspiracionisme i obscurantisme antivacunes... són les banderes de la reacció. Els partits burgesos tradicionals són cada cop més reaccionaris, i es veuen desafiats per l'aparició de partits filo-feixistes o fins i tot feixistes, o estan alimentant corrents feixistes al seu interior, com el Partit Republicà als Estats Units.

Aquest auge de la reacció a tots els continents pot adoptar i fins i tot combinar formes diferents, però sempre és el proletariat a qui es dirigeix. I en primer lloc, la fracció del proletariat que està més oprimida perquè és estrangera, privada de drets, és la designada com a boc expiatori i sobre la que recau la pitjor part. A la xenofòbia, el racisme, el nacionalisme i el proteccionisme, nosaltres oposem la llibertat total de circulació i d'assentament de tots els migrants, l'abolició de les fronteres, l'internacionalisme proletari i la construcció del socialisme mundial. Aquesta és la lluita dels comunistes internacionalistes!

5

Fins i tot si, avui dia, la majoria de les burgesies encara no hagin decidit instal·lar règims feixistes o militars com va ser el cas de l'Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini, l'Espanya de Franco, o més a prop nostre el Xile de Pinochet o l'Argentina de Videla, l'auge de la reacció és la tendència més destacada del nostre període. El possible retorn de Trump a la presidència dels Estats Units, la presidència de Milei a l'Argentina, el gran avanç dels corrents feixistoides o feixistes a la majoria de països europeus, amb l'ascens a Alemanya d'un partit racista que adopta els codis nazis i l'arribada a poder a Itàlia d'un partit d'origen feixista, tot açò es combina amb règims bonapartistes, autocràtics, dictatorials o semidictatorials.

Rússia ha caigut en un règim autoritari. A la Xina, la burgesia es resigna a un partit únic, que assegura estar aconseguint el "socialisme a l'estil xinès", invocant l'assoliment històric de la independència.

A l'Índia s'està construint un imperialisme sota l'ègida del clericalisme i del nacionalisme hindú, que persegueix la minoria musulmana. A l'Iran, la burgesia, per protegir-se de la revolució proletària que va esclatar el 1978, va posar el seu destí en mans del govern islamista reaccionari que des d'aleshores manté el país sota una llosa de plom. A Turquia, l'autòcrata Erdogan continua la tradició kemalista d'oprimir la minoria kurda. El genocidi ha afectat els rohingya a Birmània. Els pogroms han tingut com a objectiu musulmans a l'Índia, hindús a Bangla Desh, cristians a Egipte... i immigrants a Grècia, Itàlia, Alemanya, Turquia, Irlanda, Gran Bretanya...

Per tot arreu, l'enfortiment de les tendències reaccionàries porta a qüestionar una sèrie de drets conquerits per les dones en determinats països: el dret a l'avortament, el dret a l'estudi, el dret al treball, el dret a vestir-se lliurement, etc. Dones com Meloni a Itàlia formen part d'aquesta regressió. La resistència de les dones i la lluita per la igualtat són progressistes. Però, el moviment de dones no es pot deixar en mans del feminisme burgès i petit burgès. El moviment obrer ha de fer seves les reivindicacions de les dones treballadores i prendre el lideratge del moviment d'alliberament de les dones.

La lluita per totes les llibertats democràtiques, per la igualtat i en particular pels drets de les dones i les minories sexuals, els drets dels treballadors migrants, els drets de les minories lingüístiques i religioses i dels pobles oprimits és inseparable de la lluita per la revolució social, per l'enderrocament de dictadures, mitjançant la mobilització de la classe obrera i l'establiment del poder obrer. Només un govern obrer que expropie el capital serà capaç de satisfer les immenses necessitats de les masses i garantir totes les llibertats democràtiques, inclosa la llibertat de les minories nacionals de formar el seu propi estat si així ho desitgen. Aquesta és la lluita dels comunistes internacionalistes!

6

L'ascens de la reacció arreu del món no és inevitable, sinó el producte de la capitulació dels partits reformistes («obrers», «socialdemòcrates», «comunistes», etc.) davant la seva burgesia. És el producte de la capitulació de les burocràcies sindicals davant les exigències de la seva burgesia. Ha estat facilitat per la política d'adaptació de les organitzacions centristes (nascudes del castrisme, del maoisme o de la destrucció de la 4a Internacional) a les fraccions "democràtiques", "ambientalistes" o "antiimperialistes" de la classe dirigent, pel seu seguidisme respecte als partits obrers burgesos, per la seva capitulació davant les burocràcies sindicals, per la seva adaptació als aparells de l'ecologisme i feminisme petitburgesos, als moviments identitaris, a l'islamisme, etc.

Quan arriben al poder, els partits obrers burgesos formen governs burgesos, sols o més sovint en aliança amb partits burgesos. Aquests governs desesperen el proletariat i els estrats petitburgesos que els donaven suport. Sovint, continuen els atacs a les conquestes socials i les mesures contra els refugiats i els immigrants. En l'època de l'imperialisme, els treballadors no tenen res a esperar de les fraccions de la burgesia. Cap d'elles vol trencar amb el capitalisme decadent. Els fronts únics antiimperialistes, els fronts populars, les aliances electorals o governamentals entre partits obrers i sectors de la burgesia només condueixen al manteniment del domini del capital.

Combinacions parlamentàries com les anomenades assemblees constituents només serveixen com a pantalla darrere de la qual la reacció es prepara en silenci per prendre el relleu, com va passar a Egipte, Tunísia i Xile.

Les burocràcies sindicals accepten sistemàticament negociar els plans i contrareformes de la burgesia, sabotegen les mobilitzacions multiplicant les jornades d'acció i lluiten contra l'autoorganització i la vaga general quan es necessària per a guanyar (Gran Bretanya i França el 2023, Argentina i Bangla Desh l'any 2024). De vegades arriben inclús a donar suport i finançar els partits dels explotadors amb les cotitzacions obreres (Argentina, Estats Units, Canadà...).

Les organitzacions centristes (revolucionàries de paraula, reformistes de fet) s'adapten més o menys profundament al nacionalisme burgès i a les direccions traïdores del moviment obrer, anant des del suport a candidats burgesos (O'Neill-McDonald, Renzi-Letta-Schlein, Chirac-Macron, Biden-Harris, Kirchner-Massa...), a alinear-se amb els fronts populars, passant pel seguidisme complaent front les maniobres de les direccions sindicals corruptes, de les quals depenen en part perquè s'integren amb els buròcrates en lloc de combatre'ls. Tot això és el que condueix la classe obrera de derrota en derrota, saboteja qualsevol perspectiva obrera i condueix capes de la petita burgesia i fins i tot del proletariat als braços dels partits feixistoides o feixistes.

Tots els partits obrers burgesos que defensen una aliança amb sectors de la burgesia per combatre l'ascens dels partits feixistoides o feixistes estan enganyant la classe obrera. L'únic que fan és enfortir la burgesia, sembrar confusió, impedir el front únic obrer i la mobilització de la classe obrera en el seu propi terreny, que és l'única manera de neutralitzar o arrossegar les classes intermèdies i derrotar el feixisme.

Demanar a l'estat burgès que prohibesca els grups o partits feixistes és sembrar il·lusions, fent creure a la classe obrera que la democràcia burgesa pot aturar l'ascens del feixisme. Cal crear ara grups d'autodefensa obrera i serveis de seguretat per mantenir els grups feixistes fora del carrer. Hem de construir fraccions sindicals de lluita de classes i internacionalistes hem de construir partits obrers revolucionaris. Aquesta és la lluita dels comunistes internacionalistes!

7

A més de les guerres, les crisis econòmiques, l'empobriment i la destrucció dels drets socials, hi ha la crisi climàtica, que ja es manifesta amb força i que s'agreujarà ràpidament com a conseqüència directa de l'anarquia de la producció capitalista, el balafiament i la constant carrera pel benefici capitalista. Aquesta amenaça al clima s'acompanya d'una contaminació derivada directament del mode de producció capitalista, així com d'innombrables atacs a la biodiversitat, etc.

Les emissions mundials de gasos d'efecte hivernacle estan directament vinculades a l'ús de combustibles fòssils -carbó, gas i petroli- organitzats per poderoses multinacionals que són els vaixells insígnia de diversos estats imperialistes o potències regionals. Moltes regions del món pateixen ara onades de calor devastadores i sequeres i/o inundacions igual de destructives i de les quals les poblacions més pobres ja no poden protegir-se. L'escalfament global s'està convertint en una amenaça existencial per a centenars de milions de persones, mentre que una COP rere l'altra acumula esperances pietoses i resolucions infructuoses.

Per la seva pròpia naturalesa, el sistema imperialista és incapaç de prendre les mesures necessàries per resoldre la crisi climàtica i ambiental que ell mateix està generant. La transició energètica presentada com una solució per mantenir el capitalisme és alhora un nou camp de batalla per a les diferents burgesies sobre l'apropiació i el control dels recursos necessaris com les terres rares. Aquesta suposada transició és una nova font de diverses formes de contaminació, la majoria de vegades imposades als països dominats, per tal de posar al mercat productes "verds". En conseqüència, la defensa de la humanitat contra la destrucció del medi ambient i l'escalfament global implica necessàriament la presa del poder per part del proletariat, l'expropiació del capital i l'establiment d'un mode de producció socialista determinat per la satisfacció de les necessitats humanes. Aquesta és la lluita dels comunistes internacionalistes!

8

Una organització revolucionària es jutja per la seva anàlisi i les perspectives que obre a la classe obrera davant dels grans esdeveniments internacionals. La lluita dels comunistes internacionalistes a Palestina és inequívoca.

A Palestina, l'estat colonial israelià continua amb el seu genocidi de més de 2 milions de palestins presoners a la Franja de Gaza. La colonització, els assassinats i l'empresonament continuen a la Cisjordània ocupada. Ara totes les potències imperialistes demanen hipòcritament un alto el foc. Però els Estats Units, Alemanya, la Gran Bretanya, França i Itàlia han aprovat l'ofensiva militar d'Israel i li continuen subministrant armes i municions. No serán ells els qui aturaran la massacre. Només el proletariat pot organitzar un boicot efectiu a les fàbriques, ports i aeroports dels lliuraments d'armes i municions essencials per a Netanyahu. Això és el que demanen els sindicats palestins.

Els governs imperialistes i, al seu darrera, els reformistes de tota mena afirmen que la solució passa per la creació d'un Estat palestí al costat de l'Estat d'Israel. Però són precisament els Acords d'Oslo els que han portat a la situació actual amb, d'una banda, l'OLP capitulant i reduïda a servir com a auxiliar policial d'Israel en trossos de territori, i de l'altra banda, un estat sionista totpoderós que intensifica la colonització. El sionisme implica opressió, expulsions i violència permanent contra els palestins. No hi haurà pau a Palestina sense el desmantellament de l'estat sionista, sense una Palestina democràtica, multiètnica, bilingüe, laica i socialista. Per un govern obrer i camperol a Palestina! Per una federació socialista de l'Orient Mitjà! Aquesta és la perspectiva del proletariat palestí, i també del proletariat jueu, que ha de trencar amb el sionisme. Aquesta és la lluita dels comunistes internacionalistes!

9

A Ucraïna, Rússia està duent a terme una guerra imperialista d'invasió. Però encara no és una guerra entre potències imperialistes. Els estats occidentals estan subministrant armes a Ucraïna, però de moment s'abstenen d'intervenir directament contra l'exèrcit rus. Ucraïna troba cada cop més difícil resistir la pressió de l'exèrcit rus. El govern de Zelensky està fent la guerra amb els mètodes de la burgesia compradora, combinant ideologia xovinista, negocis, privilegis, restriccions a les llibertats democràtiques i pressió de tot tipus sobre el proletariat, sotmetent i venent el país als interessos econòmics i estratègics dels imperialismes estadunidenc , alemany, britànic i francès. Com és un govern burgès, no pot apel·lar al proletariat rus, a l'internacionalisme proletari, a posar fi a la guerra, sense posar-se en perill i arriscar-se a una confraternització dels proletariats rus i ucraïnès. Aquesta política desmoralitza les masses treballadores, que són l'eix vertebrador del front, i sufoca l'entusiasme dels joves per incorporar-se a la defensa. Llibertats democràtiques, també per als soldats, derogació de la legislació antiobrera de Zelensky, reversió de les privatitzacions sota el control dels obrers i camperols pobres! Formació militar, armament dels obrers i gestió de la guerra sota el control d'organitzacions obreres i camperoles!. Respecte a les minories russa, tàrtara, bielorusa, moldava, gitana, jueva, hongaresa i romanesa a Ucraïna i a tots els estats de la regió!. Retirada de les tropes russes d'Ucraïna!, Retirada de les tropes americanes, britàniques, franceses, espanyoles i italianes de l'Europa central! Dissolució de l'OTAN!. Aquesta és la lluita dels comunistes internacionalistes!

Per part russa, Putin ha posat en marxa una economia de guerra amb un augment del 70% de la despesa militar per al 2024, en detriment de la població treballadora. A més, està intensificant la repressió. El proletariat rus no té cap interès a enfrontar-se al seu veí ucraïnès. Pot aturar la guerra imperialista que la burgesia russa està fent a Ucraïna. Li falta una organització revolucionària que recupere el Partit Bolxevic de 1917 i lidere la lluita contra Putin. Abolició dels privilegis de l'Església ortodoxa belicista, aixecament de la prohibició de Memorial, alliberament de tots els opositors a la guerra empresonats, llibertats democràtiques! Aquesta és la lluita dels comunistes internacionalistes! Retirada de les tropes russes, retorn dels territoris conquerits a Ucraïna, dissolució de l'OTSC! Soldats al front, feu girar les armes contra els vostres generals, imposeu una aturada immediata a les hostilitats! Aquesta és la lluita dels comunistes internacionalistes!.

10

La tossuda resistència palestina, l'irredemptisme kurd, la incapacitat de l'exèrcit rus per conquerir Ucraïna; els darrers aixecaments a Birmània, Sri Lanka i Bangla Desh; els aixecaments contra l'assassinat de negres als Estats Units, contra els pogroms a Gran Bretanya, en defensa dels refugiats a Itàlia i Alemanya; les vagues dels treballadors als Estats Units, Gran Bretanya, França, Índia, Indonèsia, Corea, etc.; les mobilitzacions dels darrers anys de dones treballadores a l'Argentina, Polònia, Espanya, l'Iran i els Estats Units; les revoltes obreres contra la prolongació del confinament burocràtic durant el covid a la Xina del 2022, la mobilització per les llibertats a Cuba; el suport internacional al poble palestí... tot plegat demostra que les masses estan lluitant, que defensen els seus drets. El problema que no s'ha resolt des de la traïció de la 2e Internacional i la degeneració de la Internacional Comunista és el de la seva direcció. Sense un partit mundial de revolució socialista, la classe obrera no pot dirigir les masses explotades i oprimides. Per això continua sent víctima de les traïcions dels agents de la burgesia.

És possible acabar amb aquest sistema podrit si, per damunt de les fronteres, l'avantguarda dels treballadors s'uneix en una internacional obrera revolucionària. A cada estat, la internacional ajudarà a construir un partit de tipus bolxevic per expropiar el gran capital i destruir l'estat burgès. Els millors elements del moviment obrer mundial i de les lluites dels oprimits s'han de reunir sense demora amb aquest propòsit, sobre la base del socialisme científic establert per Marx i Engels, el programa de la IC en temps de Lenin i dela IV Internacional. en temps de Trotski.

Aleshores la classe obrera, guiada per la Internacional, podrà posar-se al cap de les lluites contra l'explotació i l'opressió, per les llibertats democràtiques i la laïcitat, pels drets de les nacions oprimides, per la igualtat de les dones i contra la crisi ecològica. Aleshores la classe obrera podrà formar els seus consells i armar-se, expropiar les grans empreses, destruir l'estat burgès i establir un govern obrer basat en els consells. La dictadura del proletariat obrirà el camí al socialisme-comunisme mundial lliure d'estat, un mode de producció basat en la igualtat i la solidaritat, on els treballadors i treballadores gestionaran conscientment els recursos, la producció i la distribució en benefici de la humanitat present i futura.

Uneix-te a la lluita dels comunistes internacionalistes!