... I ESTENGA LA REVOLUCIÓ PROLETÀRIA A TOTA AMÈRICA

Les protestes massives iniciades el 10 de juliol de 2021 i esteses per tot el territori cubà han marcat un abans i després en la relació de les masses treballadores amb la burocràcia que governa el país des de la revolució social de 1959-1960. En eixe temps, una fracció del M26J nacionalista petit-burgés de Castro i Guevara, armant el poble, es va enfrontar a l'imperialisme ianqui, i els esdeveniments els van portar a anar prou més enllà del seu programa democràtic.

Aquesta revolució va fer esclatar el M26J mateix i el govern d'aliança amb la burgesia “democràtica” oposada al dictador Batista, deposat en 1959 per la guerrilla en el camp i la vaga general a les ciutats. I finalment va acabar expropiant les propietats dels mitjans i grans propietaris de terres i de la burgesia local i internacional. Les conquestes van quedar ofegades dins dels límits de Cuba, de la mà de la burocràcia estalinista de l’URSS (i del partit comunista local), que va ajudar el partit de Fidel Castro a configurar una burocràcia estatal gestora i parasitària de l'economia planificada i a impedir activament l'extensió de la revolució fora de l'illa.

Aquesta burocràcia fa 60 anys que està independitzada per complet de les masses obreres i camperoles, que mai han tingut el control de l'estat per mitjà d'un sistema de democràcia soviètica com el que va inaugurar la Revolució Russa de 1917 i va ser liquidat a la fi dels anys 1920 pel règim de Stalin.

Durant el període inicial, el de la Tri continental i l’OLAS, Castro va exercir una pressió sobre l'imperialisme ianqui amb la guerrilla en tota Amèrica llatina, amb indiferència respecte a la vaga general de 1968 a França i hostilitat (com Mao) a la revolució política de Polònia i Txecoslovàquia. Castro va utilitzar el prestigi de la revolució cubana (i l'heroisme d’en Guevara) per a ajudar a impedir la revolució proletària de Xile en 1973 i de Nicaragua en 1979. Això permetia a la burocràcia conservar el poder (i els privilegis) encara que l'estat obrer romania aïllat i feble.

Seguint amb retard els passos dels seus mentors russos, la burocràcia estatal cubana fa dècades que cerca la seua pròpia reconversió: de casta parasitària administradora autòcrata de les grans conquestes revolucionàries a burgesia propietària dels mitjans de producció, en el marc d'una economia de mercat capitalista.

Aquest procés s'ha accelerat en els últims anys i ha sigut definitivament santificat per la nova constitució de 2019, que estableix la propietat privada, el mercat i la inversió estrangera com a mitjans necessaris per a impulsar el creixement de l'economia del país.

Sota el bloqueig asfixiant dels EUA, la xicoteta economia cubana ha passat d'estar centrada en el monocultiu de la canya de sucre i depenent de l’URSS (país que absorbia el 72% de les exportacions en 1987) al monocultiu del turisme (amb una regressió a prostitució de l'època de Batista) i de les exportacions de serveis (metges, personal d'infermeria, mestres) que en 2017 constituïen respectivament el 21,5% i 78,4% de les exportacions. A assenyalar que el gran client d'aqueixos serveis és Veneçuela, que paga no amb divises sinó amb petroli, del que depèn, entre altres coses, el 95% de la producció elèctrica de Cuba.

La crisi mundial del 2008-2013, el col·lapse de l'economia capitalista dominada de Veneçuela (també sota el rabiós bloqueig dels EUA) i ara la pandèmia de la COVID-19, han afonat les úniques fonts cubanes d'ingressos de divises, multiplicant el deute exterior i les ja greus dificultats per al seu pagament, que s'arrosseguen des de 2009. De fet, el juliol de 2021 s'ha signat amb els creditors del Club de París -encapçalats per Espanya- l'enèsim acord d'ajornament de pagament del deute internacional. D'altra banda, des de 2016, la Xina ha passat a ocupar el lloc de primer soci comercial de Cuba (molt a la par amb Veneçuela) i ha mostrat clar interès a entrar a invertir directament en empreses capitalistes (en concret en la "Zona Especial de Desenvolupament- ZED Mariel"), com està fent de manera massiva a tota Amèrica Llatina.

En resum, en 2021 s'han concentrat a Cuba tots els elements per a un esclat social:

• crisi econòmica general que dura més d'una dècada;
• agreujament de les diferències socials a favor dels sectors de la població (especialment l'exèrcit) lligats a activitats econòmiques privades relacionades amb el capital estranger (en 2019 aproximadament el 12% de la població);
• increment generalitzat de preus dels productes relacionats amb les necessitats bàsiques (aliments, aigua, energia), a causa de la política de reducció dels subsidis estatals, en el marc del procés de restauració capitalista impulsat pel govern;
• desproveïment d'aliments i medicines, restriccions i talls d'energia elèctrica;
• crisi residencial, després de dècades d'abandó dels habitatges públics i falta d'ajudes per a la rehabilitació de les privades (que suposen el 88% del total d'habitatges);
• tot això agreujat el juliol de 2021 per la cresta d'una ona d'infeccions COVID-19, que ha tensat al màxim el sistema sanitari i ha mancat en els pitjors moments d'oxigen terapèutic, medicines i material sanitari.

Davant la magnitud de les protestes, inesperades i inaudites a Cuba, la reacció del president Miguel Días-Canel ha sigut culpabilitzar de tots els problemes al bloqueig dels EUA, mobilitzar la pròpia burocràcia per a contrarestar les manifestacions massives, reprimir amb violència policial desproporcionada, bloquejar les comunicacions per internet, detindre arbitràriament a centenars de persones (inclosos militants del PCC) i ... reforçar el procés legal de desmuntatge de l'economia planificada i l'obertura a la privatització.

Sense perdre ni un minut l'oportunitat, els mateixos governs burgesos que mantenen estats fortament policials i que reprimeixen les seues masses (o les dels seus països satèl·lits) quan protesten contra les seues pròpies misèries, s'han afanyat a manifestar la seua "solidaritat" amb els manifestants cubans i la seua "consternació" per la repressió. La hipòcrita simpatia amb les mobilitzacions, manifestada per Biden, Bolsonaro o els dirigents dels països de la Unió Europea és una tàctica que té el mateix objectiu de la burocràcia governant: convèncer les classes treballadores cubanes i de tota Amèrica que l'única solució als seus problemes és el retorn a l'imperi del capital, l'abandó dels "vells somnis socialistes", la renúncia definitiva a un món lliure de classes socials, d'explotació i opressió.

Per part seua, amb el mateix objectiu restauracionista, encara que mètodes diferents, els governs burgesos imperialistes de la Xina i Rússia condemnen les mobilitzacions acusant-les d'instruments de l'imperialisme dels EUA i donen suport al govern cubà. Els uns i els altres utilitzen Cuba com un terreny d'enfrontament inter-imperialista, gens menyspreable, tenint en compte la seua situació estratègica enfront de les costes nord-americanes.

A més, les direccions tradicionals de la classe obrera s'adapten a un camp de la reacció o un altre. Els partits laboristes i socialdemòcrates es posen del costat de la seua burgesia. Producte dels seus vells llaços amb l'extinta burocràcia del Kremlin o amb l'actual de l'Havana, per tot el planeta, els partits “comunistes” que sobreviuen i la majoria de les organitzacions revisionistes del trotskisme s'han alineat incondicionalment amb el govern cubà, el qual presenten fraudulentament com l'honest depositari de les conquestes de la revolució de 1959, qualificant al seu règim burocràtic com a "socialista".

El nou període de lluites de classes que han anunciat les manifestacions de juliol de 2021 serà per això molt complex, amb intervenció directa de forces polítiques estrangeres els interessos de les quals són totalment contraris als de la classe obrera i les masses treballadores cubanes. Aquestes només podran aconseguir els seus objectius defensant les velles conquestes revolucionàries, enderrocant el govern restauracionista i la seua casta burocràtica, organitzant un estat revolucionari basat en els consells obrers i camperols triats democràticament i revocables en tot moment, lluitant per estendre la revolució a tota Amèrica.

Col·lectiu Revolució Permanent

(Àustria, Estat Espanyol, França, Turquia)